pirineu i literatura, 2

Al mes d’agost de 1956 els escriptors Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs van  emprendre un viatge per les comarques del Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça.

Les seves vivències es van reflectir en dos llibres de viatges: Viaje al Pirineo de Lérida, 1965, del primer i Viatge al Pirineu de Lleida, 1957, del segon (rebatejada A peu pel Pallars i la Vall d'Aran). 

“La vida se inventó para vivir y para dejar vivir, para caminar, para amar a las mujeres que cruzan por el camino, para comer el pan honesto y el jamón curado, para beber el agua de la fuente y el vino de los lagares, para ver mundo y hablar de las cosechas y las navegaciones, para bañarse en el restaño del río que cae del monte y secarse después del sol, sobre la yerba».

Camilo José Cela

Viaje al Pirineo de Lérida

“Tornant a Boí, seguim altra vegada la carretera que puja al costat de la Noguera de Tor. La vall es fa definitivament sorruda, angoixosa, solitària. Ja no trobarem cap poble.

Aquí dalt, en un punt molt estret hi ha Caldes de Boí. Les fonts d'aquestes caldes, d'antiga fama, han passat una època de decadència. En aquest segle l'home s'ha après la lliçó de la comoditat, i per a pujar fins aquí es necessita la paciència i la tossuderia de l'ós del Pirineu. D'altra banda, el balneari havia quedat una mica desmantellat i trist, en el seu aïllament la muntanya li queia damunt.

Ara això ha canviat. Ara s'hi pot arribar amb automòbil –ha de ser un automòbil que resisteixi una mica, que tingui també la paciència i la tossuderia de l'ós– i al capdamunt es troba un balneari nou, un edifici enorme i alegre, realitzat amb un gust molt afinat i ple d'això que en diem luxe. En el punt més agressiu de la Ribagorça, Caldes de Boí s'ha convertit en un refugi còmode. A l'aire lliure s'ha instal·lat una piscina d'aigua termal. L'hotel és una de les peces més considerables i ambicioses del nostre país. Un té la impressió que l'arriscada aventura de ressuscitar aquest racó de món té l'èxit assegurat.”

Josep Maria Espinàs

 Viatge al Pirineu de Lleida

pirineu i literatura, 1

“Segons la llegenda, el nom d'aquesta comarca (hauríem de pronunciar Pallàs, amb la erra muda), ve de palla. Resulta que fa molt temps hi hagué una sequera que afectà al llarg d'unes anyades bona part de Catalunya. El blat tot just aixecava un pam i, doncs, no tenien palla per alimentar els rucs. En aquestes valls, en canvi, es van salvar de la calamitat. La pluja va ser tan generosa, que no sabien on encabir la palla. En comptes de cremar-la o de fer-la podrir per fer fem, la llençaven al riu amb la intenció de fer dentetes a la gent de pravall. Aquests van començar a dir que el riu baixava de les valls de la palla, d'aquí ve el nom de Pallars. “

Pep Coll (1949)

Pep Coll és un escriptor que ha convertit els Pirineus en un univers literari. Ente les seves obres destaquem:

Muntanyes Maleïdes, de 1993; El rei de la Val d'Aran, de 2002; El salvatge dels Pirineus, de 2005 o Dos taüts negres i dos de blancs,  de 2013.

música i poesia africana

VIAJE

Aunque llegué al final del viaje,

jamás sentí que hubiera llegado.

Tomé la carretera

que sube despacio la cuesta de las preguntas, y que me lleva

incluso a descender a la tierra que conduce a casa. Yo sé

que mi carne está limpiamente mordisqueada,  perdida

para el perturbado pez entre las vainas susurrantes.

Yo los dejé atrás en mi ruta

Y así también, con el pan y el vino,

necesito la repartición de derrota y carestía.

Yo los dejé atrás en mi ruta,

jamás sentí que hubiera llegado,

aunque amor y bienvenida me atrapan en casa.

Los usurpadores pasan mi copa en cada

banquete como en una última cena

Wole Soyinga

traducción de Rafael Patiño

pedra de tartera, 7

“Amb el símbol clar de la pedra de tartera, és a dir, de tot allò que, assegurat en un ordre estantís, és arrossegat irremissiblement cap a l'oblit, Maria Barbal ha novel·lat el món desaparegut del Pallars Jussà. L'autora, inclosa en la generació dels setanta amb Solsona i Moncada, mostra una veu personal i madura, ara, per primera vegada, amb tot el cicle complet. Tenir aplegades aquestes tres obres permet veure l'evolució d'una ploma que no fa concessions a les modes i que porta l'impuls d'un llenguatge que s'arbora en els boscos del passat per assolir poèticament un present de memòria. Una narrativa que, a mans de les autores,  té noms tan rellevants com Carme Riera, Núria Perpinya, Mercè Ibarz i Imma Monsó, per dir-ne unes quantes de les que mostren fins a quin punt cal oblidar altres condicions per observar obres de qualitat indiscutibles.

Pedra de tartera és si fa no fa una novel·la catàrtica, breu pel seu caràcter iniciàtic de descoberta i recuperació del món rural del segle XX.  Se'ns hi presenta una vida lligada a la terra, una realitat humana avesada al sacrifici, en què els sentiments s'exposen només quan són assimilables a un ordre previst per les condicions naturals. La protagonista femenina, des del seu jo, repassa la seva vida,  recupera la solitud de la noiesa i assimila els afronts d'uns fets històrics que li furten una felicitat fugissera.  És la saviesa d'una veu que s'ha construït en l'exili de tot, en la creixença autònoma d'un cor que no ha cedit als altres perquè la vida rural comporta això,  l'ascetisme de les passions més exaltades, la supervivència a través del silenci. Un món del tot matèric que arriba fins i tot a abastar la llengua: "I pensava que una llengua és com una eina que cadascú l'agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa". El principi matèric acaba, però, amb l'arribada a Barcelona d'aquesta dona que s'ha fet gran i passa a ser l'observadora de la vida dels fills. L'arribada a la ciutat comporta un ritme diferent, en la vida i en la llengua.

Mel i metzines torna a ser una recup eració del paisatge i del temps de la pagesia, en la veu del seu protagonista, Agustí Ribera Gaià. L'encàrrec d'unes memòries el confronta amb els seus orígens. Novament el personatge viu el seu exili formador,  en sortir de la casa paterna sense haver acabat la infància, per anar a estudiar i treballar primer a Rialp i després a França. Els convulsos sentiments del noi s'acaren a un efectiu realisme de la vida rural que empetiteix sovint l'individualisme i l'afirmació dels personatges. A la ploma segura d'una prosa que avança planera s'hi incardinen escenes d'una poètica afinada. I el punt interessant de la prosa de Barbal és aquest:  bastir el record sense nostàlgia,  acceptant l'inevitable transcurs dels anys, dosificant un contingut lirisme amb una ferma voluntat de versemblança.  Allò que Agustí Ribera acaba aprenent, després dels seus temps al camp d'Adge,  i dels seus anys a París, és la qualitat de l'enyor, l'emoció que no permet a qui marxa tornar a ser mai de cap lloc.  El sentit del gust,  en els seus contrastos, conforma el teixit de les emocions i l'estructura narrativa. Aquesta darrera novel·la ens aprima la frontera entre el món atàvic i primitiu de taupaire i el de cuiner refinat de l'Hotel Durvan. Perquè ha conegut les metzines arriba a la mel. En aquestes obres els personatges sobreviuen gràcies a un equilibri de forces que els ve donat per un coneixement total de l'experiència.

A Càmfora, la darrera novel·la del cicle,  hi trobem un projecte narratiu diferent.  Una discussió familiar en un bar de poble és l'origen de la partida d'un jove matrimoni cap a Barcelona. La distància i els desavinguts i reiterats apropaments a la casa natal aniran descobrint una xarxa de silencis i ocultacions que enverina totes les relacions. El paisatge humà i les perversions provocades pel sentit de la propietat són l'eix d'aquesta última part del tríptic del Pallars.

De món complet podem qualificar aquesta reedició que explica també el camí cap a la maduresa narrativa de la seva autora.”

Cicle del Pallars

Susanna Rafart

Avui, 23 de juny de 2002

setmana del llibre en català

32a edició de la Setmana del Libre en Català

"Lectura feta a mà"

av. de la Catedral

Barcelona

del 5 al 14 de setembre de 2014

música africana

l'instrument mbira

El proper 7 de setembre comencem els tallers de audicions musicals del proper curs, i comencem amb un tast de música africana popular.

Transcrivim una breu introducció al tema i una selecció de músiques. 

“L'immens desert del Sàhara divideix Àfrica en dues regions musicals diferenciades. La música del nord comparteix molts trets amb la de l'Orient Mitjà. La música subsahariana és coneguda per tot el món pels seus ritmes sofisticats. Els conjunts de tambors, xilòfons i altres instruments toquen seguint diversos models rítmics i mètriques diferents que creen estructures complexes anomenades polirítmiques.  Fins i tot instruments musicals diferents als de percussió, com la Mbira o les banyes es toquen de manera percussiva, per exemple,  tirant d'una corda o accentuant fortament la veu. És comú, en molts pobles, el que en la música interpretada en grup, hi hagi una veu que actua com a líder, i la resta de veus li van contestant alternativament. A més d'acompanyar les danses, la feina, les cerimònies i les processons reals, s'usa també per a la comunicació, imitant al llenguatge parlat.

Les funcions socials que tradicionalment, ha complert la música a l'Àfrica, ha condicionat la seva submissió als imperatius dels dirigents, especialment pel que fa a la seva vinculació amb la religió es refereix.  

En les societats islamitzades, sovint, es considera que la música desvia a la gent del seu fi principal, el culte a Déu. En aquestes societats, la música és consentida durant períodes festius però reprimida en la seva utilització social més transcendent. 

En les societats que mantenen la seva religió tradicional, la música, habitualment, va lligada de manera indissociable amb els actes socials de dimensió religiosa. o com a instrument de comunicació amb el sobrenatural, utilitzant-la en la curació de les persones, en els dominis diaris de caça, la pesca o les activitats agrícoles.  

A les regions cristianitzades, no s'ha reprimit la música, però moltes vegades, s'ha intentat que sigui utilitzada únicament com a participant de les cerimònies religioses. Des dels anys setanta del segle passat, la música religiosa no ha tingut inconvenient a incorporar els ritmes populars als textos litúrgics.

La varietat de músiques és enorme i, moltes vegades, sense connexions aparents entre elles. És impossible confondre la música vocal de l'Àfrica Oriental amb la dels països occidentals. En l'occident central africà (Senegal, Níger, etc) destaquen dues característiques que no es donen en altres latituds: l'existència de músics professionals, els griots, barreja de músics i historiadors oficials de les classes aristocràtiques; i la utilització dels tambors com a mitjà de comunicació. A l'Àfrica Oriental, destaca la utilització d'una multitud d'arpes i lires que s'estenen des de la Vall de Nil fins a la Vall del Rif, i que alguns les consideren històricament, com hereves de les cultures de l'Egipte dels faraons.

A l'Àfrica central, on, tradicionalment, els tambors han estat l'ànima de la creació musical, aquests, a partir de la música congolesa contemporània, han anat sent relegats a un segon lloc. Un altre tret distintiu és la gran varietat de textures vocals i instrumentals polifòniques com són les creacions de la música dorze i les més conegudes dels pobles pigmeus. Encara que la música polifònica està molt estesa per tot el continent, hi ha regions, com el Sahel, on és desconeguda.

balafon

Dels instruments africans, a més de les innombrables varietats de tambors, cal assenyalar les moltes varietats de xilòfons i destacar, potser com l'únic instrument d'origen netament africà,  l'mbira , inexistent en altres continents. Els occidentals han adoptat el terme de balafon, per designar la varietat de xilòfons. Es diu que el terme balafon ve de la paraula Mandingo "bales" “que volen parlar”.

lletraferits 2014

LLETRAFERITS