novíssims, 5

 

TERRES MORTES

Núria Bendicho Giró

Anagrama, 2021

Pàgines: 184

 

La mort violenta d’en Joan és l’inici d’aquesta no­vel·la que descabdella la història d’una nissaga maleïda. Ha estat un tret per l’esquena en un casalot aïllat on només hi viu la família. Qui de tots ells ha pogut ser? Era l’únic que ho tenia tot i ara es dessagna en el petit rebost on la mare el va instal·lar després de tres anys d’absència. Quin cor és capaç de proposar que li serrin les cames a un fill per tal d’encabir-lo dins la caixa?

Terres mortes és un relat polifònic que desplega un univers atàvic. Una mare que surt d’un infern per crear-ne un altre. Un pare a qui ja poques coses importen. El fill gran sorrut i rude que tothom tem. Els del mig que malden per trobar el seu lloc encara que sigui lluny. La noia encadenada a casa per un embaràs no desitjat. I el nen, lluminós i salvatge. Sobre tots ells pesa un origen feréstec, dues morts i un secret. I malgrat tot, en els seus testimonis despunta el brot d’una bondat resistent que prova de sobreviure a la vilesa que tot ho empelta.

Núria Bendicho Giró s’estrena amb una història gòtica que ens fa preguntar-nos si aquells que semblen culpables no són justament els més lliures i si no és que tots som víctimes de la mateixa foscor. Una novel·la calidoscòpica que ens interroga sobre la naturalesa humana i ens endinsa en un món sòrdid del qual és difícil sortir sense sentir ràbia i compassió.

“Amb mestria sorprenent en l’òpera prima d'una autodidacta, Núria Bendicho ens serveix cru, adobat amb la dosi justa de compassió com a únic consol, un món familiar travessat per dolors atàvics, tan aspres i salvatges com les terres que habita”. Imma Monsó

“A través d’una història familiar feta de dolor i violència, Terres mortes ens descobreix una veu nova, que fixa amb força un món rural fet de secrets, abandó i misèria. Tots els personatges, però especialment les dones, es vinclen sota el pes asfixiant de les convencions —i quan no es vinclen, es trenquen—. Núria Bendicho escriu amb la rara saviesa de qui es reconeix en una tradició i la celebra amb naturalitat: en el seu cas, la que uneix Víctor Català i William Faulkner, i narra el conflicte dels homes amb la terra que els ha vist néixer”. Jordi Puntí.

 

 

novíssims, 4

 

LES CLOSQUES

Laia Viñas

L’Altra Editorial, 2021

Pàgines: 176

 

Premi Documenta 2020

 

“Al pare li faltava mig pulmó. L’hi havien tret en un hospital enmig de les muntanyes, perquè li creixien arbrets a dins que arrelaven i no el deixaven respirar. Llavors l’Arnau tenia vuit anys i una bicicleta acabada d’estrenar, i les cames tan curtes que no li arribaven als pedals. I un vespre el sol que es ponia li va cegar els ulls grisos i el manillar li va fer el boig, i era culpa de les pedretes del camí que s’encastaven a les rodes i les feien ballar i l’Arnau va acabar aterrant sobre la grava.”

L’Arnau es retroba amb la seva filla després d’anys sense tenir-hi contacte. Se l’emporta al seu pis del barri de Gràcia i allà hi comencen una vida junts, que al principi és estranya i nova. Mentre espiem com s’acostumen l’un a l’altre, resseguim la infantesa d’aquest pare recent estrenat, que no es desplega a Barcelona sinó al Delta de l’Ebre, un indret on el món gira a una velocitat diferent. Entre marees tranquil·les i cases blanques com ampolles de llet, l’Arnau s’anirà fent gran i descobrirem per què fuig, i de qui.

De la novel·la Les closques de Laia Viñas, el jurat vol destacar-ne la maduresa literària i la complexitat narrativa, sorprenents en una escriptora tan jove, l’elaboració estilística i la boníssima construcció dels personatges, així com l’ambició i la qualitat de la llengua.

novíssims, 3

 

ELS DESPERFECTES

Irene Pujadas

L’Altra Editorial, 2021Nº de páginas:

Pàgines: 142

 

“El vetllen al seu taller mateix, envoltats de bustos i de torsos. És el que en Iannis Aramakis hauria volgut. La seva mort és un èxit, plena de models i d’artistes, de cossos bonics. A en Gómez li roben la bossa allà mateix, a la vetlla. Li sembla una falta de respecte. La Nora diu: Podríem cuinar fesolada i tzatziki, en honor al difunt. En Gómez diu: Per què no, i també diu: Quina colla d’impresentables.”

Els desperfectes són vint-i-un contes que abracen la grolleria i l’humor negre i que exploren, entre altres qüestions, els finals —de l’amistat, de l’amor, de la vida—, els consells dels altres, els periquitos perduts, els bons àpats, la lacra del turisme, els moviments de l’escriptura i les formes de la fe, la credulitat o la manera, sovint hilarant, com els humans afrontem les tragèdies. Àgils i llegidors, senzills en la forma i profundament vitals en el contingut, els contes d’Els desperfectes formen un conjunt irreverent i incòmode, de vegades fosc i pertorbador, de vegades hilarant i grotesc.

El jurat del Documenta n’ha destacat “un estil net i vibrant, una llengua polida i alhora vivíssima, i un punt de negror i escabrositat molt saludables. La veu narrativa darrere els relats és segura i ambiciosa, i la destresa narrativa en la construcció de cada conte és més que notable”.

novíssims, 2

 

NAPALM AL COR

Pol Guasch

Anagrama, 2021

Pàgines: 200

Premi llibres anagrama de nove·la 2021.

 

 

«De vegades penso que estic anotant el futur. Em dic que, davant de la incomprensió, en quedin les paraules. Algú, potser, les podrà entendre», diu el narrador d’aquesta història. I, en efecte, Napalm al cor té alguna cosa d’exercici de comprensió íntima d’un passat extrem i traumàtic, i de cartografia sentimental d’un present convuls a la recerca d’alguna forma d’alliberament.

 

Situada en una geografia ambigua, la primera novel·la de Pol Guasch posa en dansa una parella de nois que han crescut en una zona militaritzada, marcats per unes condicions de vida precàries, per la intolerància de l’entorn cap al seu desig, i per unes famílies tocades pel desarrelament. La manca de perspectives ho domina tot, però encara mantenen la possibilitat de deixar-se enlluernar i fins i tot sotmetre, d’aferrar-se a la militància i a la temptació de la violència, i de seguir parlant una llengua que es desfà: la seva.

 

L’única alternativa és fugir d’aquesta terra erma. En el seu trajecte més enllà de «l’altra banda», carregant literalment el pes del passat en forma de carta i de cadàver per enterrar, trobaran respostes diferents a enigmes compartits. Muntada delicadament com un mosaic, escrita amb precisió i bellesa, Napalm al cor conté una viva al·legoria de les diverses opressions que determinen tantes vides, però també de la fina línia que de vegades separa la víctima del botxí.

 

En paraules de membres del jurat:

 

«La veu que ens parla des de Napalm al cor, innocent i brutal alhora, com el bon minyó de “La guerra” de Carner i l’adolescent de Quanta, quanta guerra... de Rodoreda, ens situa al bell mig del bosc esfereïdor dels contes infantils i de la condició humana. És una d’aquelles novel·les que, com va dir Kafka, ens afecten com un desastre i ens ajuda a obrir el mar gelat que portem dins», Mita Casacuberta.

 

«Pol Guasch s’ha mirat el gènere distòpic amb ulls de poeta i li ha sortit una suggeridora novel·la postnuclear ambientada al marge dels marges. Napalm al cor és una faula d’oprimits i opressors, una descripció de l’horror feta des de la fascinació que normalment es reserva a la bellesa, i captivarà el lector amb una combinació sorprenent: l’asfíxia imperant en el món que descriu i la voluptuositat dels recursos expressius que desplega per fer-ho», Guillem Gisbert.

 

«Pol Guasch ha trobat un lloc insòlit des d’on desplegar una prosa d’orfebre vigorosa que llegim com una crítica als mecanismes de repressió del poder però que es pot transformar, gràcies a la tensió poètica que travessa el text, en un conjur contra la intempèrie del món actual», Imma Monsó.

.

novíssims, 1

 

BIJUTERIA

Juana Romero Casanova

Galerada, 2020

Páginas: 60

Poesía

 

SINOPSI:

Una nit tornant de festa, la hiperconsciència de la pròpia condició de mortal travessà Juana Dolores Romero, que començà a escriure poemes. Diu: «A Bijuteria supero el pànic de morir perquè l’enamorament és més poderós que el destí de classe, de gènere, de sexe, de morir-se.» Bijuteria és el recull de poemes guanyador de la 56ª edició del Premi Amadeu Oller per a Poetes Inèdits.

kosmopolis 2021

 

Aquest any el festival Kosmopolis. La Festa de la Literatura Amplificada (la trobada literària biennal que organitza el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona des del 2002) girarà entorn a “La literatura que ve”:

“De la ciència, el mètode de prova i error. De la filosofia, les preguntes que no es fa ningú. De la poesia, la consciència del que encara no té un nom. De la mística, l’ancestral recerca de la transcendència. I també el compost mil·lenari dels mites, la necessitat de crear i d’explicar-nos històries que donin sentit a la vida en un planeta ferit.

Una literatura per a l’era de l’emergència climàtica, de la consciència biocèntrica i del naixement d’un futur multiplanetari. Una literatura que defuig les classificacions, on els gèneres es barregen i cada obra és una exploració de territoris sense cartografiar. La ciència que necessita la ficció per ser desitjada. La ficció que necessita la ciència per ser versemblant. Les espècies literàries que continuen mutant, com les espècies literals. Espècies marcianes, espècies companyes. Són les friccions d’un esdevenir que ens interpel·la. És la literatura, que sempre ens amplifica. La literatura que ve, la literatura que arriba.”

 

KOSMOPOLIS 2021

el llibre del mes, fragment 3

 

“La barca ha estado todo el verano amarrada en el embarcadero, pero Richard no la ha utilizado ni una sola vez por culpa del cadáver del lago. En las últimas noches ha llovido fuerte a ratos, por lo que está llena de agua y poco le falta para hundirse. Los dos hombres tiran del bote hacia la orilla, como si de una ballena borracha se tratara, lo apoyan en el suelo y suben a bordo para achicar.

Oye, ¿cuándo naciste exactamente?, pregunta Richard.

En 1991, dice Apolo.

Richard ya se lo había imaginado.

¿En qué mes?

El 1 de enero.

Ocho meses después de la masacre con la que se sofocó la rebelión de los tuareg en Níger, esa que les contó ayer a sus amigos. Lo piensa, pero no lo dice. Dice:

Puntual para los fuegos artificiales de Año Nuevo, qué suerte.

Cuando no existe ningún documento, la fecha la deciden los italianos.

Ya, dice Richard.

Empiezan a achicar.

Oye, retoma Richard al cabo de un rato, he visto en internet que caváis unos pozos muy profundos y un burro tira de la cuerda para subir el cubo de agua. ¿Es verdad?

Sí, dice Apolo, el burro tiene que andar una distancia equivalente a la longitud del cable que sostiene el cubo. Y luego lo mismo al revés. Así todos los días durante tres o cuatro horas.

Pero eso es muy cansado.

El ganado necesita agua.

¿Por qué no enrolláis la cuerda con un armazón y una manivela?

En la arena no se sostiene.

Entonces debe de ser peligroso cavar esos pozos.

Sí, muchos han quedado sepultados.

Ahora hacen avanzar la barca por encima de la hierba sobre unas maderas cilíndricas de un árbol serrado hasta llevarla al borde del prado. Ayer Richard leyó que, debido a las enormes cantidades de agua que se necesitan para extraer el uranio de la roca, el nivel de las aguas subterráneas que rodean las minas ha disminuido mucho.

¿Conoces Arlit?

Claro. Es mi región, dice Apolo.

«Muy pronto el mundo volverá a tener ocasión de hablar de los tuareg, pues el ministro francés tiene intención de dar un vigoroso impulso a la obra iniciada. Tarde o temprano, cuando se haga realidad el proyecto de tren transahariano y el resollante caballo de vapor compita con el ágil camello a la hora de surcar las arenas del Sáhara, los hijos del desierto pasarán sin duda malos momentos. Querrán conservar su cultura, pero sus ataques serán respondidos con fuego de pelotón y aguardiente, hasta que, como los indios americanos, entreguen su tierra a los civilizados.» Esto se escribió en 1881 en la revista Die Gartenlaube, poco después de la invención del periodismo. El tren transahariano quedó en agua de borrajas, pero al cabo de cien años los franceses emprendieron, con no menos ímpetu, la extracción de uranio en su antigua colonia.

Cultura, piensa Richard. Progreso, piensa.

Dice: Vale, ahora vuelca la barca y yo la sujeto por el otro lado.

Mientras Richard sostiene la embarcación, Apolo coloca bien las maderas cilíndricas y entre los dos apoyan con cuidado el bote boca abajo.

Pero en Arlit no trabajaste en una mina, ¿verdad?

No, nosotros teníamos camellos.

¿Ibas con la caravana?

Sí.

¿Con qué comerciabais?

Vendíamos los camellos en Libia.

¿A qué edad empezaste?

A los diez años. A partir de los diez, un niño va con los hombres.

¿Cuánto tiempo viaja una caravana de esas?

Unos meses, a veces un año.

¿A través del desierto?

Sí.

¿Y cómo encontráis el camino?

Lo conocemos.

Sí, pero ¿cómo?

El joven tuareg se encoge de hombros.

Lo conocemos.

A Richard le gustaría entenderlo. Está ahí, de pie, junto al bote volcado, con ese muchacho que ha recorrido tres mil quinientos kilómetros para ayudarlo a arreglar el jardín.

¿Os guiáis por las estrellas?

Sí.

¿Y durante el día, cuando no hay estrellas?

Los hombres saben lo que ha pasado en el camino.

Lo que ha pasado en el camino ¿cuándo?

Siempre.

¿Siempre?

Sí.

¿Y lo cuentan?

Sí.

¿Mientras andáis?

No andamos, montamos en camello.

Ya, claro.

Las historias se cuentan al anochecer.

Pero ¿reconocen el camino por las historias?

Sí.

¿Lo reconocen por los recuerdos?

Sí.

Richard enmudece. Por supuesto, siempre ha sabido que la Odisea o la Ilíada, por ejemplo, eran relatos de transmisión oral antes de que Homero — o quien fuera— los pusiera por escrito. Pero nunca hasta este momento ha vislumbrado con tanta claridad la relación entre el espacio, el tiempo y la poesía. Con el trasfondo de un desierto podía entenderse de un modo especialmente diáfano, pero en principio no era distinto en ningún otro lugar del mundo: sin el recuerdo, el ser humano no es más que un pedazo de carne sobre un planeta.

 

Y luego rastrillan el prado, meten los muebles de jardín en el cobertizo, deshinchan el bote neumático, que este verano Richard no ha utilizado ni una sola vez, recogen en el bosque las ramas que puedan servir para leña y las dejan junto a la chimenea, y por último desmontan la barbacoa. Luego Richard le paga cincuenta euros al refugiado que es exactamente como siempre se ha imaginado a Apolo.”

 

Yo voy, tú vas. Él va

Jenny Erpenbeck

traducción: Francesc Rovira

Anagrama, 2018

Pág: 176-179