17/12/2017

jacob riis


“En aquella època,  Jacob Riis,  reporter de premsa i refor­mador incansable,  va escriure sobre la necessitat d'habitatge per als pobres.  A cada habitació hi vivia massa gent. No hi havia condicions de salubritat.  Els carrers feien pudor de merda.  Les criatures es morien de simples refredats i d'erupcions lleus.  Es morien en llitets fets amb dues cadires de cuina juntes.  Es morien a terra.  Molta gent creia que la brutícia,  la fam i les malalties eren el càstig que rebien els immigrants per culpa de la seva degeneració moral.  Però Riis creia en els conductes per a la ventilació.  Els celoberts,  la llum i l’aire,  portarien salut.  Es dedicava a anar pertot arreu pujant per escales fosques, trucant a les portes i fent fotografies instantànies de famílies indigents a les seves llars. Aixecava enlaire l’aparell del flaix,  posava el cap dessota la lona i feia esclatar una fotografia.  Quan ell marxava,  la família, sense gosar moure's,  es quedava en la mateixa posició en què els havia fotografiat. Esperaven que els canviaria la vida. Esperaven que els transformaria. Riis feia mapes plens de colors amb les ètnies de Manhattan . El gris apagat era per als jueus -el color que preferien,  assegurava ell. El vermell era per als italians de pell bruna.  El blau per als alemanys estalviadors.  El negre per als africans.  El verd per als irlandeses. I el groc  per als xinesos nets i polits com gats,  als quals s'assemblaven fins i tot en l'astúcia cruel i en la fúria salvatge si se'ls empipava.  Afegiu-hi espurnes de colors per als finesos,  els àrabs,  els grecs i altres,  i obtindreu un cobrellit de bogeria,  cridava Riis,  un cobrellit de boja humanitat!”

Ragtime
E.L. Doctorow
Traducció de Maria Iniesta i Agulló
Edicions de 1984
Pàg. 26




Jacob August Riis va ser un foto-periodista i reformador social. Nascut a Ribe,  Dinamarca,  el 1849, va ser cèlebre per utilitzar la fotografia per denunciar les condicions de vida dels menys afortunats de la ciutat de Nova York.  Riis va contribuir a la construcció d'un model d'habitatge subsidiat a la ciutat amb l'ajuda del filantrop Lawrence Veiller.  A més va ser un dels primers fotògrafs a utilitzar el flaix i,  per això,  està considerat un dels pioners de la fotografia.



"Fa molt de temps, ... algú va dir que" una meitat del món no sap com viu l'altra meitat. "... No ho sap perquè no es preocupa ... fins que algun ultratge flagrant de la decència i la salut de la comunitat li desperta una indignació sorollosa però efímera. "




16/12/2017

ellis island



“(...) Els vaixells de passatgers feien sonar les seves sirenes en un to greu.  No va ser fins al cap de molta estona, quan el Roosevelt va trobar-se a mar oberta, que el Pare es va adonar de la realitat del viatge.  Repenjat a la barana,  sentia que el ritme inalterable i fabulós de l’oceà li arribava fins al molí de l'os.  Al cap d'una mica,  el Roosevelt va creuar-se amb un transatlàntic que entrava carregat d'immigrants fins a les cobertes.  El Pare va contemplar com la proa de ferro escrostonat del vaixell clapotejava en el mar.  Les cobertes estaven farcides de gent.  Milers de caps d'homes amb barrets de bolet.  Milers de caps de dones tapats amb mocadors.  Un navili desastrat amb un milió d'ulls foscos que l'observaven.  El Pare, normalment una persona decidida, de sobte es va enfonsar en la seva ànima.  El va envair una desesperança estranya. S'havia aixecat vent,  el cel estava encapotat i el gran oceà va començar a cap-girar-se i esberlar-se sobre si mateix com si estigués fet de blocs de granit i de terrasses de pissarra esllavissadisses. Va contemplar el vaixell fins que ja no va poder-lo veure mes. I això que a bord només hi havia clients potencials,  perquè la població immigrant era un bon mercat per a la bandera americana.
La majoria d'immigrants provenien d’Itàlia i de l'Europa de l'Est.  Els portaven en llanxes fins a Ellis Island.  Allà, en un magatzem de persones fet de maó roig i pedra grisa i amb una curiosa decoració,  els identificaven, els dutxaven i els feien esperar damunt dels bancs dins dels penals. De seguida copsaven l’enorme poder dels funcionaris d'immigració: canviaven els noms que no sabien pronunciar i separaven les famílies obligant els vells,  les persones amb problemes de vista,  la xusma i qualsevol que els sembles insolent a emprendre el viatge de retorn.  Era un poder enlluernador.  Els immigrants s'enyoraven de casa.  Sortien als carrers i,  d'una manera o altra,  els blocs de pisos acabaven absorbint-los.  Els novaiorquesos els menyspreaven.  Anaven bruts i eren analfabets.  Feien pudor de peix i d'all.  Tenien llagues obertes a la pell.  No tenien honor i treballaven a canvi de gairebé res.  Robaven.  Bevien. Violaven les seves pròpies filles.  Es mataven els uns als altres amb indiferència.  Entre els que els menyspreaven,  els que mes ho feien eren la segona generació d'irlandesos, els pares dels quals havien estat culpables dels mateixos crims.  Els nens irlandeses estiraven les barbes dels jueus vells i els feien caure; tombaven els carretons dels venedors ambulants italians.



Totes les estacions de l'any passaven carros pels carrers a recollir els cossos abandonats. Cap al tard, velles embolicades amb mocadors al cap anaven ais dipòsits de cadàvers a la recerca de marits i fills.  Els cossos jeien sobre taules de ferro galvanitzat.  De la base de cada taula fins a terra en baixava una canonada de desguàs.  Un solc resseguia tota la vora de la taula.  I s'hi escolava l’aigua que,  des d'una aixeta elevada,  ruixava constantment cadascun deis cossos.  Les cares dels morts estaven girades cap ais regalims d'aigua,  que es vessaven damunt seu com el mecanisme incontenible,  en la mort,  de les seves pròpies llàgrimes.
Però sense saber com,  es van començar a sentir lliçons de piano. La gent es va aferrar a la bandera. Tallaven llambordes per pavimentar els carrers. Cantaven. Explicaven acudits. “

Ragtime
E.L. Doctorow
Traducció de Maria Iniesta i Agulló
Edicions de 1984
Pàg. 23-25


14/12/2017

maletas de cartón (presentación)


Ayer Mª Teresa Fuentes nos habló, en nuestra ciudad, de unas pocas historias, la suya entre ellas, que son la historia de tantas y tantas personas que han vivido y viven en Cerdanyola, en Ripollet, en Sabadell, en Rubí,…


Maletas de cartón. Memoria y relatos de emigrantes de Bedmar en Cataluña (1960-1973), es un libro que analiza el fenómeno de la emigración de mediados del siglo pasado desde la oralidad y los recuerdos de sus protagonistas, pero también es un estudio que profundiza y muestra, desde la modestia del ámbito de estudio elegido,  las diferencias irreconciliables, nunca resueltas en nuestro país,  entre campo  y ciudad; las tensiones,  siempre muy  presentes, entre modernidad y tradición, así como las desigualdades sociales, origen de las mismas.








12/12/2017

maletas de cartón, y 6



(...) he vuelto a las calles de mi infancia. Las he recorrido intentando poner nombre a las casas que, abandonadas, ya resultan irreconocibles. Aquí vivía “la Saldiguera”, en el callejón “las Pajarillas”, subiendo a la izquierda, “Matigüelas”; más arriba “la de Rito”, ésa es la casa de María “la Polilla”, que luego estuvo habitada por Pepa, aquella muchacha que también se fue a Azagra. Ésta es la de mi abuela... Y el llano de los juegos, a medio restaurar, parece resucitar de un largo abandono. Con mi prima Tere vamos recorriendo el Terrero y luego la Carrera Alta: ahí está la casa donde nací, remodelada no parece la misma, la tienda de Josefa “la Arguñana”, el llano de “Toscazos” que ya no es llano y la gran casona de la Obra Pía, en ruinas. Y el pilar, resurgido e iluminado, tras largos años de desidia…Y el castillo, que tampoco es castillo, sino una triste imagen de lo que un día fue.”

Maletas de cartón
Memoria y relatos de emigrantes
de Bedmar en Cataluña (1960-1973)
Mª Teresa Fuentes Caballero
IEG, 2017
Pág. 280


Mañana, miércoles 13 de diciembre del 2017, Vespres Literaris organiza la presentación del  del libro “Maletas de cartón. Memoria y relatos de emigrantes de Bedmar en Cataluña (1960-1973), de Mª Teresa Fuentes Caballero,  en el Museo de Ca n’Ortadó (Plaza San Ramon) a las 19.00 horas.

11/12/2017

maletas de cartón, 5

La lluvia amarilla 

Julio Llamazares

1988

Sinopsis:

Andrés es el último habitante de Ainielle, un pueblo abandonado del Pirineo aragonés. Entre «la lluvia amarilla » de las hojas del otoño que se equipara al fluir del tiempo y la memoria, o en la blancura alucinante de la nieve,  la voz del narrador,  a las puertas de la muerte, nos evoca a otros habitantes desaparecidos del pueblo y nos enfrenta a los extravíos de su mente y a las discontinuidades de su percepción en el villorrio fantasma del que se ha enseñoreado la soledad.

La lluvia amarilla es un símbolo del éxodo rural.


“Como arena, el silencio sepultará mis ojos. Como arena que el viento ya no podrá esparcir. Como arena, el silencio sepultará las casas. Como arena, las casas se desmoronarán. Oigo ya sus lamentos. Solitarios. Sombríos. Ahogados por el viento y la vegetación” 




El miércoles 13 de diciembre del 2017, Vespres Literaris organiza la presentación del libro “Maletas de cartón. Memoria y relatos de emigrantes de Bedmar en Cataluña (1960-1973), de Mª Teresa Fuentes Caballero,  en el Museo de Ca n’Ortadó (Plaza San Ramon) a las 19.00 horas.

10/12/2017

maletas de cartón, 4

calle de Bedmar (sin datar)
“Hay una España vacía en la que vive un puñado de españoles, pero hay otra España vacía que vive en la mente y la memoria de millones de españoles”

La España vacía. Viaje por un país que nunca fue
Sergio del Molino
Turner, 2017



El vínculo con el pueblo ha sido constante. Mis hijas iban muchísimo. Desde pequeñas, en cuanto les daban vacaciones las llevaba con mi madre, incluso mi hija se casó con un chico de allí. Esas eran mis vacaciones, los días que ellas se iban al pueblo.
 (Micaela R.)

Mis hijos han pasado las vacaciones durante toda su infancia y parte de su juventud en el pueblo. Los mandábamos con mi mama en el verano y después bajábamos nosotros. Cuando murieron mis padres, arreglamos la casa y ahora, ya jubilados, nos vamos la mitad del año allí. Mis hijos tienen allí su pandilla de amigos.
 (Mariana Q.)


Los primeros meses las niñas no querían estar aquí porque decían que las discriminaban en los colegios. Mi hija una vez reclamó una nota y una niña dijo: ¡Pues no sé qué es lo que quiere! Las veían como intrusas. Era como se veía entonces a los que veníamos de Andalucía. Otra hija venia muchos días quejándose de que no quería estar aquí. Pero yo le dije: ya te guardarás tú de pelearte con nadie. Nos hemos “venío” aquí por vosotros “pa” que estudiéis. Lo hemos “dejao” allí todo, vosotros no tenéis que ver con nadie más que con el profesor, tenéis que demostrar que valéis y cuando acabe el curso nos vamos a nuestro pueblo. Y así fue. El primer año nos fuimos de vacaciones a Bedmar, pero el segundo ya no querían ir, estaban totalmente integradas. Ellas iban a clases en catalán desde que llegamos aquí. Hacían clases en secreto, en el mismo instituto… bueno, un secreto a voces…, así que se integraron muy pronto. En Navidad ya entendían bien el idioma y habíamos “venío” en septiembre. Claro que la mayor ya tenía su bachiller hecho. Aquí hemos “tenío” de todo... Cuando tienes cinco hijos adolescentes las cosas no resultan fáciles, pero al final nos ha ido muy bien.
 (Bárbara G.)


Maletas de cartón
Memoria y relatos de emigrantes
de Bedmar en Cataluña (1960-1973)
Mª Teresa Fuentes Caballero
IEG, 2017
Pág. 219-220




El miércoles 13 de diciembre del 2017, Vespres Literaris organiza la presentación del libro “Maletas de cartón. Memoria y relatos de emigrantes de Bedmar en Cataluña (1960-1973), de Mª Teresa Fuentes Caballero,  en el Museo de Ca n’Ortadó (Plaza San Ramon) a las 19.00 horas.

09/12/2017

maletas de cartón, 3



“El viaje en el tren fue tremendo.  Muchas veces tenías que dormir en el pasillo “tirao”, la carbonilla se te metía en la nariz y te tenías que lavar de vez en cuando… Íbamos con la maleta de cartón y con una guita... Yo tenía antes del viaje unas 800 pesetas. Vinimos unos cuantos: Serafín “el de la Arguñana” y otro que le decían Francisco “Borrico”. La primera noche dormimos en la calle mayor, nº 18 de Torredembarra, en la provincia de Tarragona. Estuvimos unas tres semanas así.  El viaje me costó 31570.  A mi mujer le dejé 300 pesetas y me quedaron unas 200 para empezar la vida en Cataluña.  Aquí no conocía a nadie,  pero al día siguiente de llegar ya estábamos trabajando en la obra.
(Francisco C.).

Dos días de viaje. El tren paraba en todas las estaciones... Aquello no se acababa nunca. Me acuerdo de que en Albacete te vendían las navajas en el andén... Cuando llegamos todo era grande, eso lo recuerdo y también que mi padre vino a recibirnos con un taxi, ¡menos mal!
(José A.)

Pasando fatigas, así fue el viaje. El tren venía lleno y de asientos nada, las maletas “tirás” en los pasillos. Yo vine solo porque aquí estaba mi padre y los hermanos que tenían edad de trabajar. Los pequeños estaban con mi madre en el pueblo y yo, cuando me licencié de la mili, me vine solo. Ese día no venía nadie del pueblo, y hombre… la verdad es que venía un poco “preocupao”. Yo había “estao” fuera del pueblo en la mili pero Barcelona era otra cosa
(Martín M.).


Maletas de cartón
Memoria y relatos de emigrantes
de Bedmar en Cataluña (1960-1973)
Mª Teresa Fuentes Caballero
IEG, 2017
Pág. 164-166



El miércoles 13 de diciembre del 2017, Vespres Literaris organiza la presentación del libro “Maletas de cartón. Memoria y relatos de emigrantes de Bedmar en Cataluña (1960-1973), de Mª Teresa Fuentes Caballero,  en el Museo de Ca n’Ortadó (Plaza San Ramon) a las 19.00 horas.