ellis island

“(...) Els vaixells de passatgers feien sonar les seves sirenes en un to greu.  No va ser fins al cap de molta estona, quan el Roosevelt va trobar-se a mar oberta, que el Pare es va adonar de la realitat del viatge.  Repenjat a la barana,  sentia que el ritme inalterable i fabulós de l’oceà li arribava fins al molí de l'os.  Al cap d'una mica,  el Roosevelt va creuar-se amb un transatlàntic que entrava carregat d'immigrants fins a les cobertes.  El Pare va contemplar com la proa de ferro escrostonat del vaixell clapotejava en el mar.  Les cobertes estaven farcides de gent.  Milers de caps d'homes amb barrets de bolet.  Milers de caps de dones tapats amb mocadors.  Un navili desastrat amb un milió d'ulls foscos que l'observaven.  El Pare, normalment una persona decidida, de sobte es va enfonsar en la seva ànima.  El va envair una desesperança estranya. S'havia aixecat vent,  el cel estava encapotat i el gran oceà va començar a cap-girar-se i esberlar-se sobre si mateix com si estigués fet de blocs de granit i de terrasses de pissarra esllavissadisses. Va contemplar el vaixell fins que ja no va poder-lo veure mes. I això que a bord només hi havia clients potencials,  perquè la població immigrant era un bon mercat per a la bandera americana.

La majoria d'immigrants provenien d’Itàlia i de l'Europa de l'Est.  Els portaven en llanxes fins a Ellis Island.  Allà, en un magatzem de persones fet de maó roig i pedra grisa i amb una curiosa decoració,  els identificaven, els dutxaven i els feien esperar damunt dels bancs dins dels penals. De seguida copsaven l’enorme poder dels funcionaris d'immigració: canviaven els noms que no sabien pronunciar i separaven les famílies obligant els vells,  les persones amb problemes de vista,  la xusma i qualsevol que els sembles insolent a emprendre el viatge de retorn.  Era un poder enlluernador.  Els immigrants s'enyoraven de casa.  Sortien als carrers i,  d'una manera o altra,  els blocs de pisos acabaven absorbint-los.  Els novaiorquesos els menyspreaven.  Anaven bruts i eren analfabets.  Feien pudor de peix i d'all.  Tenien llagues obertes a la pell.  No tenien honor i treballaven a canvi de gairebé res.  Robaven.  Bevien. Violaven les seves pròpies filles.  Es mataven els uns als altres amb indiferència.  Entre els que els menyspreaven,  els que mes ho feien eren la segona generació d'irlandesos, els pares dels quals havien estat culpables dels mateixos crims.  Els nens irlandeses estiraven les barbes dels jueus vells i els feien caure; tombaven els carretons dels venedors ambulants italians.

Totes les estacions de l'any passaven carros pels carrers a recollir els cossos abandonats. Cap al tard, velles embolicades amb mocadors al cap anaven ais dipòsits de cadàvers a la recerca de marits i fills.  Els cossos jeien sobre taules de ferro galvanitzat.  De la base de cada taula fins a terra en baixava una canonada de desguàs.  Un solc resseguia tota la vora de la taula.  I s'hi escolava l’aigua que,  des d'una aixeta elevada,  ruixava constantment cadascun deis cossos.  Les cares dels morts estaven girades cap ais regalims d'aigua,  que es vessaven damunt seu com el mecanisme incontenible,  en la mort,  de les seves pròpies llàgrimes.

Però sense saber com,  es van començar a sentir lliçons de piano. La gent es va aferrar a la bandera. Tallaven llambordes per pavimentar els carrers. Cantaven. Explicaven acudits. “

Ragtime

E.L. Doctorow

Traducció de Maria Iniesta i Agulló

Edicions de 1984

Pàg. 23-25