Zweig muestra
en la obra su profundo rechazo a la guerra, una guerra que sabe que libran los “pequeños”,
“los de abajo”, cuando los que toman las decisiones esperan sentados el
desenlace de aquello que han provocado. La evolución de los personajes de la
novela refleja el miedo, la incertidumbre de aquellos momentos, la rabia contra
un enemigo igual de perdido que ellos, la imperiosa necesidad de luchar por
unas ideas impuestas.
“... És sempre la mateixa historia
d'aquesta idea il·lusòria de l'Estat; ho destrueix tot. L'Estat, el poble, la nació,
l'invisible, l’abstracte s'oposa a la vida. Ha estat una vergonya, una
vergonya. Jo he passat vergonya.
Per primera vegada la Clarissa va veure
aquell home desanimat. La tristesa li enterbolia la mirada.
-I la dissort és que precisament la
senyora Kutschera havia de fer el discurs dels delegats estrangers aquest
vespre. Ella hi va insistir, tot i que de fet no se l'havia proposada. I ara
imagini's l’escàndol si avui no es presentés, si el seu lloc a la taula d'honor
estigués ostensiblement buit, amb la qual cosa per a la gent que ha vingut amb
il·lusió i alegria es demostraria que tot el que hem dit sobre la comprensió i
l’amistat internacional ha estat un discurs buit i que basta el pretext més
petit per a trencar aquestes relacions tot just iniciades. Sortirà als diaris i
el rumor s’escamparà. El treball de setmanes ha quedat destruït, i, en comptes
d'una confiança reforçada, aquestes persones s'emportaran a casa una mala
impressió, la pitjor de totes: que les hem ofès. Cal evitar l’escàndol sigui
com sigui, i vostè m'hi ha d'ajudar. Cal que expliqui a la seva compatriota
enfurismada que avui no hi pot faltar. Ha de parlar-hi.
La Clarissa s'ho rumia.
-Per descomptat que ho intentaré, si hi
insisteix. Però tinc un mal pressentiment. La conec, aquesta senyora Kutschera;
és allò que a Viena en diem una «manefla». Está en tots els grups i en totes
les associacions, però les coses li interessen només en la mesura que pot
fer-les seves. Suposo que se la pot arribar a convèncer que parli, però no
estic segura, gens segura, del que dirà. Ni tan sols ahir al vespre tampoc no
ho sabia del cert. Vam parlar, assegudes l'una al costat de l'altra, i m'hi
sentia prou bé. Aleshores s'hi va afegir la russa ... Fins aleshores encara
creia que ens enganyem a nosaltres mateixos amb la imatge de la roda gegantina
que és el món, però vaig veure dar que cada nació n'és un petit engranatge.
Anem-Ia a veure, doncs.
Hi van anar plegats. La irritació d'en
Léonard era gairebé impossible de calmar.
-No és l'únic motiu -va serrar els punys-.
Es tracta del seu maleït nacionalisme, que fa esclatar els partits. A escala
internacional. Ho espatlla tot. És el mal que posa una sola pàtria per damunt
de totes les altres. Ens veiem arrossegats a les bestieses de les nostres
pàtries. Al xovinisme. ¿De que ens serveix ser sincers i tenir bona voluntat,
si una dotzena de personatges de dalt no ho valen ser? Veuen una altra bandera
com el toro veu la capa vermella. Ens hem d'alliberar del xovinisme. Al diable
les pàtries!
-Però vostè hi pertany, a una pàtria,
vostè és francès. També té interessa construir França.
-Sí, sóc francès. Però no sóc marroquí.
Ningú no m'ha demanat que pensi així. Des del 1907 ens ho demanen a tots, des
que vam annexionar la regió de Xauia. Era necessària pera la producció
industrial del nostre país, necessitàvem matèries primeres. ¿És aquesta regió
l'home, l’obrer, el ciutadà, el pagès? ¿Que té? ¿Que té Rússia? La immensitat.
Hem d'aprendre a pensar en conceptes. Com el de gran potencia. Però no ens
podem situar enlloc que no sigui allà on som. Un no pot avançar un pas més
enllà d'on es troba el seu cor. Hem de pensar amb el nostre cervell de manera
conscient i positiva. Hem de ser sincers. Veure la França que som de fet, i
l’Àustria i la Sèrbia. Nosaltres, la gent petita, no som res; però som
nosaltres aquells a qui valen arrossegar cap als seus interessos i
convertir-nos en carn de canó. El sol, la terra, la llengua, l’art ... , això
és França, i no Xauia ni la Guaiana ni Madagascar. No en representen ni un
cabell. Em sento babau com un camperol i al capdavall em dic: a mi, ¿que
m'importa? Cal pensar de manera primitiva per a pensar correctament. Cal
reeducar-nos i alliberar-nos d'aquesta il·lusió, i ser senzills, ben sincers. I
em dic a mi, això no m'importa.”
páginas 77 a 79
