clarissa, mi lectura, seis

Zweig muestra en la obra su profundo rechazo a la guerra, una guerra que sabe que libran los “pequeños”, “los de abajo”, cuando los que toman las decisiones esperan sentados el desenlace de aquello que han provocado. La evolución de los personajes de la novela refleja el miedo, la incertidumbre de aquellos momentos, la rabia contra un enemigo igual de perdido que ellos, la imperiosa necesidad de luchar por unas ideas impuestas.

“... És sempre la mateixa historia d'aquesta idea il·lusòria de l'Estat; ho destrueix tot. L'Estat, el poble, la nació, l'invisible, l’abstracte s'oposa a la vida. Ha estat una vergonya, una vergonya. Jo he passat vergonya.

Per primera vegada la Clarissa va veure aquell home desanimat. La tristesa li enterbolia la mirada.

-I la dissort és que precisament la senyora Kutschera havia de fer el discurs dels delegats estrangers aquest vespre. Ella hi va insistir, tot i que de fet no se l'havia proposada. I ara imagini's l’escàndol si avui no es presentés, si el seu lloc a la taula d'honor estigués ostensiblement buit, amb la qual cosa per a la gent que ha vingut amb il·lusió i alegria es demostraria que tot el que hem dit sobre la comprensió i l’amistat internacional ha estat un discurs buit i que basta el pretext més petit per a trencar aquestes relacions tot just iniciades. Sortirà als diaris i el rumor s’escamparà. El treball de setmanes ha quedat destruït, i, en comptes d'una confiança reforçada, aquestes persones s'emportaran a casa una mala impressió, la pitjor de totes: que les hem ofès. Cal evitar l’escàndol sigui com sigui, i vostè m'hi ha d'ajudar. Cal que expliqui a la seva compatriota enfurismada que avui no hi pot faltar. Ha de parlar-hi.

La Clarissa s'ho rumia.

-Per descomptat que ho intentaré, si hi insisteix. Però tinc un mal pressentiment. La conec, aquesta senyora Kutschera; és allò que a Viena en diem una «manefla». Está en tots els grups i en totes les associacions, però les coses li interessen només en la mesura que pot fer-les seves. Suposo que se la pot arribar a convèncer que parli, però no estic segura, gens segura, del que dirà. Ni tan sols ahir al vespre tampoc no ho sabia del cert. Vam parlar, assegudes l'una al costat de l'altra, i m'hi sentia prou bé. Aleshores s'hi va afegir la russa ... Fins aleshores encara creia que ens enganyem a nosaltres mateixos amb la imatge de la roda gegantina que és el món, però vaig veure dar que cada nació n'és un petit engranatge. Anem-Ia a veure, doncs.

Hi van anar plegats. La irritació d'en Léonard era gairebé impossible de calmar.

-No és l'únic motiu -va serrar els punys-. Es tracta del seu maleït nacionalisme, que fa esclatar els partits. A escala internacional. Ho espatlla tot. És el mal que posa una sola pàtria per damunt de totes les altres. Ens veiem arrossegats a les bestieses de les nostres pàtries. Al xovinisme. ¿De que ens serveix ser sincers i tenir bona voluntat, si una dotzena de personatges de dalt no ho valen ser? Veuen una altra bandera com el toro veu la capa vermella. Ens hem d'alliberar del xovinisme. Al diable les pàtries!

-Però vostè hi pertany, a una pàtria, vostè és francès. També té interessa construir França.

-Sí, sóc francès. Però no sóc marroquí. Ningú no m'ha demanat que pensi així. Des del 1907 ens ho demanen a tots, des que vam annexionar la regió de Xauia. Era necessària pera la producció industrial del nostre país, necessitàvem matèries primeres. ¿És aquesta regió l'home, l’obrer, el ciutadà, el pagès? ¿Que té? ¿Que té Rússia? La immensitat. Hem d'aprendre a pensar en conceptes. Com el de gran potencia. Però no ens podem situar enlloc que no sigui allà on som. Un no pot avançar un pas més enllà d'on es troba el seu cor. Hem de pensar amb el nostre cervell de manera conscient i positiva. Hem de ser sincers. Veure la França que som de fet, i l’Àustria i la Sèrbia. Nosaltres, la gent petita, no som res; però som nosaltres aquells a qui valen arrossegar cap als seus interessos i convertir-nos en carn de canó. El sol, la terra, la llengua, l’art ... , això és França, i no Xauia ni la Guaiana ni Madagascar. No en representen ni un cabell. Em sento babau com un camperol i al capdavall em dic: a mi, ¿que m'importa? Cal pensar de manera primitiva per a pensar correctament. Cal reeducar-nos i alliberar-nos d'aquesta il·lusió, i ser senzills, ben sincers. I em dic a mi, això no m'importa.”

páginas 77 a 79