memòria de Salvador Albert i Pey

nínxol de Salvador Albert i Pey al cementiri vell de Cerdanyola del Vallès

El 6 febrer 2011 ens fèiem ressò de la publicació d'un Edicte de l'Ajuntament de Cerdanyola del Vallès pel qual s’anunciava l'inici del “procediment per declarar l'extinció del dret funerari, donat l'abandonament de la sepultura”, d'un seguit de nínxols del cementiri vell de la nostra ciutat. Entre els nínxols afectats,  hi havia el de Salvador Albert i Pey,  polític i escriptor gironí que va morir l’any 1944 a la nostra ciutat.

Durant aquestes festes,  ens ha arribat a la bústia electrònica de Vespres Literaris, el correu d'Àngels, una veïna de Palamós i  parenta llunyana de Salvador Albert . Àngels ens diu en el mateix  que un nét de l'escriptor, també de nom Salvador Albert,  ciutadà i resident a Bèlgica havia llegit, amb molta tristesa, la nota del nostre Bloc.

En l'actualitat el nínxol on reposen les restes de Salvador Albert ja està expropiat, però no assignat... confiem que les gestions de la família, que sabem que s’han iniciat , i la sensibilitat de l'administració permetin preservar les restes i la memòria de Salvador Albert i Pey.

Hem extret del bloc  “Scala Hannibalis, viatge en el temps per l’Escala-Empúries i altres volades”, una semblança de Salvador i de la seva  relació amb una altra il·lustre resident temporal a la nostra ciutat: Caterina Albert.

"Salvador Albert i Pey (1868-1944) havia nascut a Palamós però vivia a Sant Feliu de Guíxols. Estudià la carrera de magisteri i després la d’enginyeria que no acabaria. Era un home auster, senzill, que els obrers de les fàbriques de taps i els pescadors el veien com un apòstol. Exercí de mestre a escoles de St. Feliu fent classes nocturnes perquè hi poguessin assistir els fills dels obrers. Entre d’altres, escriví el llibre “Involución” (1908) on exposà algunes idees sobre l’escola i el mestre. Sovint feia conferències al Centre Instructiu de la població, societat subvencionada pels obrers.

Aquest mestre milità de jove en el republicanisme possibilista. L’any 1910, recentment afusellat el mestre Ferrer i Guàrdia, un jove Salvador Albert superà contra pronòstic Francesc Cambó a les eleccions de diputats a Corts d’aquell any en el districte de la Bisbal amb uns resultats humiliants per al líder de la conservadora Lliga Regionalista. El prestigi i la popularitat de l’Albert continuava creixent. El pedagog i editor Josep Dalmau i Carles (1857-1928), en “El Defensor”, periòdic portaveu del Magisteri, considerà Albert «una de les intel·ligències més sòlides i complexes de Catalunya, en filosofia, literatura, arts, idiomes i economia».

Els dos Albert, Caterina i Salvador, havien coincidit moltes vegades en trobades i tertúlies particulars. Els unia també una forta amistat amb l’historiador Carles Rahola Llorenç (1881-1939). Albert era un assidu dels Jocs Florals que es celebraven a Barcelona i arreu. Caterina Albert havia presidit els Jocs Florals de 1917 i Salvador Albert formava part del jurat dels Jocs de l’any següent. Segons publicà el diari El Autonomista el 15/4/1920, Salvador Albert, en ocasió d’un homenatge que l’Ateneu Empordanès de Barcelona va retre a Víctor Català, va pronunciar un discurs molt emotiu: “L’homenatjada és una glòria empordanesa i catalana (...). Amb un temperament rebel fa el que sempre ha somiat”; a l’acte hi assistiren, a més de Salvador, els escriptors Lluís Via, Joaquim Ruyra, Prudenci Bertrana, representants d’ajuntaments empordanesos i molts altres.

Durant molts anys fou la figura indiscutible i rellevant del moviment republicà i federalista del Baix Empordà. Albert portà la representació parlamentària del districte de la Bisbal a Madrid durant set legislatures, la darrera a les Corts Constituents de la II República. Estimava el poble i ajudava amb el seu verb i la seva ploma a orientar-lo, dignificar-lo. Alternava la política amb la literatura; destacà també com a poeta, filòsof, periodista, assagista.

Salvador Albert, ambaixador

El maig de 1931, recent proclamada la República, fou nomenat ambaixador d’Espanya a Bèlgica (1931-34). Havent tornat de Brussel·les, es retirà de la política arran d’alguna crítica i es refugia a Ventalló a la modesta casa pairal de la seva dona. Allí, sol, amb els seus llibres i amb els seus records, es convertí en un ciutadà apagat i pensatiu. Ningú va saber donar resposta exacta de la seva retirada i del seu aïllament. L’escriptor modernista Prudenci Bertrana (1867-1941), que llavors vivia a Sant Pere Pescador, fou dels pocs que el va poder visitar. Digué: “Fa una vida d’ermità; només llegeix, escriu i cuida les flors”. Durant la campanya electoral del febrer de 1936, en voler anar a saludar-lo els oradors d’ERC Miquel Santaló (1887-1962) i Josep Irla (1876-1958) que acabaven de fer un acte a l’Escala, la Caterina Albert els féu desistir tot dient: “És inútil. En Salvador no rep amics ni tan sols llegeix el diari. Una vida d’absència”.

Envellia de pressa. Vingué la guerra i la revolució i va continuar a Ventalló. Allí, allunyat de tot i de tothom, va viure en el seu oasi de pau fins que uns falangistes uniformats i armats se l’endugueren emmanillat a la presó de Girona. Havent estat condemnat a trenta anys, va ser alliberat per septuagenari, amb poca salut i mig cec, als cinc anys de captiveri. Mesos després moriria pobrament en gairebé l’anonimat a Cerdanyola del Vallès. Una mort silenciosa com silenciosos foren els últims anys de la seva vida."