"Jo estava en contra de tot el que
tenia relació amb l'obligació d'assistir a l'ofici, començant pel lloc on se
celebrava. No em semblava just haver d'estar en una església cristiana
escoltant durant tres quarts d'hora o més com el professor Donehower o qui fos
em clavava un sermó contra la meva voluntat per tal de poder-me llicenciar en
una universitat laica. I no hi estava en contra perquè fos un jueu practicant,
sinó perquè era un ateu fervent.
Per aquest fet, després del
primer mes a Winesburg i d'haver escoltat un segon sermó del professor Donehower
sobre «l'exemple de Jesús» encara més carregat de presumpció que el primer, de
l'església vaig tornar-me'n de dret a la universitat i em vaig dirigir a la
sala de consulta de la biblioteca per fullejar els prospectes universitaris que
hi havia buscant una altra universitat on anar, una on pogués continuar estant
lliure de la vigilància paterna però on no se m'obligués a trair la meva
consciència escoltant ximpleries bíbliques que no tenia gens de ganes de
sentir. Per deslliurar-me del meu pare havia triat una universitat que quedava
a quinze hores de cotxe de Nova Jersey, desavinent per anar-hi amb autobús o
amb tren i a vuitanta quilòmetres de l'aeroport comercial més pròxim, però
sense cap voluntat de sotmetre'm a les creences amb què s'adoctrinava automàticament
el jovent al cor dels Estats Units.
Per poder aguantar el segon sermó
del professor Donehower m'havia vist obligat a evocar una briosa cançó de
lletra marcial que havia après a primària en plena Segona Guerra Mundial, quan
els seminaris escolars setmanals que es feien per exaltar l'esperit patriòtic
consistien a fer-nos cantar a tots els nens junts els himnes de les forces
armades: “Lleva les àncores” de la marina, “Els furgons van fent camí” de
l'exèrcit de terra, “Ens enlairem cap al cel hostil” de les forces aèries,”«De
les sales de Moctezuma” de la infanteria de marina, i els del cos d'enginyers
de marina i del cos femení de l'exèrcit. També cantàvem el que ens deien que
era l'himne nacional dels nostres aliats xinesos a la guerra començada pels
japonesos. Deia així:
Alceu-vos, vosaltres que us
negueu a ser esclaus!
Amb la nostra carn i la nostra sang
construirem una nova Gran Muralla!
El poble de la Xina s'enfronta a l'hora de la veritat.
La indignació omple el cor de tots els nostres
compatriotes.
Alceu-vos! Alceu-vos! Alceu-vos!
Tots els cors amb un sol pensament:
Planteu cara al foc enemic!
Endavant!
Planteu cara al foc enemic!
Endavant! Endavant! Endavant!
Interiorment devia cantar aquesta
estrofa cinquanta vegades al llarg del segon sermó del professor Donehower, i
cinquanta vegades més durant la interpretació del cor dels seus himnes
cristians, i cada vegada posant un èmfasi especial en cada una de les quatre síl·labes
que ajuntades formen el substantiu indignació.
Indignació
"sota
l'efecte de la morfina"
Philip
Roth
pàg: 76-78
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada