“I així és
com he anat a parar fins aquí. Un cigarret, processar, paladejar. Què passarà?
Què vull que passi? No és el moment de pensar-hi. Hi penso, però ho descarto conscientment. No fa ni un
quart que encara m'estava menjant la boca del Trau al cap de les escales, com si no ens haguéssim de veure mai més. I ja és ben de dia, i anar
d'incògnit no és tan fàcil, i he corregut fins al garaig i he pujat les
escales de puntetes i fins aquí.
I ara s'obre el llum l'habitació de ma tieta, i ja la tenim matinant el primer dia de
l'any, és que no té remei, aquesta dona. Farà rentadores, planxarà llençols, visos, les
samarretes i els calçotets de mon pare, prepararà el caldo, el fricandó, farà
ganxet al davant de les cassoles, i trucarà a la Fina, bon any, bon any, sí, ja ho veus, un
antre any, que passen volant, i com te trobes, avui?; ah, doncs l'Èlia,
pobreta, ni sopar,
no va puguer, que mos va tornar que es trobave tan malament i que s'anae a gitar sense
sopar ni re, que això deu ser
una passa; i aixins que vindreu, dumenge, que faré rostit? I ara em quedo un moment immòbil perquè veig la
silueta d'un maluc retallada al tros
de finestra i sort que el dia és fosc,
perquè sinó mouria un múscul i el seu radar infal·lible em detectaria a l'acte. Però el maluc no porta
faixa ni porta viso ni res. Perquè el maluc ni tan sols és el de ma tieta.
És de
mon pare.
Estat de xoc.”
Primavera, estiu, etcètera
Marta Rojals
La Magrana, 2011
pàg. 350
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada