el llibre del mes, 2

camp d'oliveres a la Palma d'Ebre

“La germana de ma mare viu al costat, a la casa dels padrins,  i de casa seua mai no n'hem deixat de dir cals padrins. Allà van néixer primer ella, poc després l'oncle Serafí, i dotze anys més tard, quan no s'ho esperava ningú, la nena delicada que als vint-i-un va parir ma germana i que, quatre anys després, també em va portar al món a mi.

Des que es va morir ma mare, ma tieta es podria dir que es desviu perquè a mon pare no li falti de res, com si fos una criatura  -- Ai, tieta, que ja és prou grandet;  És que papa, tens un morro!--,  com si la vida li hagués donat l'oportunitat de poder passar per muller sacrificada sense haver de trepitjar l'altar. I a mon pare, tu diràs, ja li està bé: és com viure a dispesa a casa seua. A la Joana i a mi, aquest esperit de servei ens rebel·lava, però també val a dir que ens en vam aprofitar prou mentre vam poder, perquè ens permetia mantenir l’'estatus permanent de reines de la casa. De fet, fins que no vam anar a viure fora no vam descobrir que els llits no es fan sols, que l'aigüera de la cuina no és un forat negre i que la roba entra sola a la rentadora i encara menys en surt planxada ¡ a punt de calçar.

Ma tieta no s'ha casat mai. De joveneta havia festejar amb un mosso foraster de cal Sant Pau, que es va morir no sé com, perquè tot això del festeig ho vaig saber tard i malament, i quan ets Pedrona sempre saps, encara que no t'ho hagi explicar ningú, que hi ha coses que més val no furgar. El cas és que ma tieta és, com la qualificava la Joana, una viuda psicològica, i tothom sempre l'ha tractada com a tal. I això que ser una tieta soltera, al poble, tampoc no és que sigui un estigma, no res comparable a la fama, justificada o no, dels solters granats, que són pell de cafè i, quan els falta la mare, han d'aprendre a agafar l'escombra i el mànec de la paella per fer-se uns ous ferrats. Més o menys com la Joana i jo, fet i fet.

Passat el dia de l'enterro de la mare, la tieta ens va agafar a les dues i ens va dir:  Mireu,  jo no us faré el paper de mare perquè ni en sóc, ni en sé, i de mare ja ni teniu una i és al ce!;  poro que sapigueu que jo us estimo i us estimaré sempre, més que a dingú del món, i si és per jo, va prometre, faré tot lo bé que pugui perqué mai no us falti de re. Des que va morir la mare, doncs, la tieta ens ha fet de tieta, i també d'oncle. Perquè la seua energia val per dos, a la casa i al defora, igual que la padrina, i segurament igual que la padrina de la padrina.

Ma mare era ben bé una altra cosa. La recordo com una dona fràgil, que un dia poda estar alegre com un gínjol i l'altre sospirava arrossegant-se pels racons. Recordo també que, quan es posava malalta, s'allitava , cosa impensable en la tieta o la padrina, que sempre estaven al peu del canó. Una altra diferencia amb les seues parentes és que la mare, molt sovint, llegia. Els diumenges, després de rentar els plats, endreçar, escombrar i fregar la cuina, posava un programa llarg a la rentadora i obria una novel·la, estirada al sofà com les dones de Les pel·lícules, i llegia fins a l'hora d'estendre. D'aquells llibres no en tenim cap, perquè els demanava a les mestres. Té, torna-l'hi a la Maria Teresa, li deia a ma germana, i no et descuidis de di-li que gràcies. Quin és?, li preguntava jo sempre a la Joana, camí de col·legi, i ella n'adaptava els títols per fer-me riure:  Madame de Bovera, Cinco horas en el armario, La plaça del Salfumant, i també se n’inventava l'argument: Madame de Bovera va d'una senyora de Bovera que tenie un puticlub, i jo:  Qué és un puticlub?  I ella vinga riure.  Alguns llibres, la mare els rellegia al cap d'un temps: La plaça del Salfumant li vam tornar a la mestra tres vegades. També formava part d'un grup de teatre mixt, és a dir, reforçat per forasters, perquè si no l'elenc d'actors no arribava als mínims, i feien una funció única per la festa major gran. Era balladora, i el pare,  al seu costat, tenia el ritme d'un tros de fusta seca. A casa, posava un disc de valsos i agafava la Joana a coll: un, dos-tres, un, dos-tres. Ara jo, ara jo!, cridava aquesta servidora amb els bracets alçats. Als vespres, després del tros, anava a les classes de català per a adults que donava la mestra, vocacionalment i desinteressada, al mateix col·legi que nosaltres.  Ma mare tenia, com en diríem ara,  inquietuds culturals,  tot i que aleshores, en un poble com el Poble, i en una dona pagesa amb dues criatures per pujar,  aquesta classe de passatemps no gaudien de gaire popularitat.  És més, jo me'n donava vergonya perquè a col·legi més d'una vegada me l'havien fet veure una mica com una cap de pardals. Que no té prou fenya a casa, ta mare?,  m'havien demanat un dia unes mocoses de la classe dels grans. Això no surt d'elles, rabiava mon pare:  Això, ho senten dir a casa!”

Primavera, estiu, etcètera

Marta Rojals

La Magrana, 2011

pàg. 18-20