desig de xocolata, acabem

Pierre Beaumarchais

“Vaig dedicar part de la tarda a recuperar forces i fer el meu minso equipatge. Ja estava acabant quan va entrar Beaumarchais, va tancar la porta i em va dir:

—Us ho he de preguntar de nou, amic Guillot. Em podeu donar la vostra paraula que no explicareu res del que aquí m'heu vist fer?

—La teniu. Llevat de la crònica que he escrit per a madame, de mi no....

—D'això precisament us volia parlar. De la crònica. Me l'haureu de lliurar.

—Com?

—És massa perillós. Suposo que heu parlat de mademoiselle d'Éon.

—És clar.

—I dels nostres tràfics del port.

—També.

Beaumarchais remenava el cap.

—Lliureu-me-la.

—No puc. Vaig donar la paraula, abans que a vós, a madame.

—Guillot, si us resistiu, us l'hauré de prendre.

—En sereu capaç?

—Compleixo ordres.

—De qui? Del rei?

—No heu de fer-ne res.

—Tan importants són, aquests assumptes vostres?

—Ho són. Si més no, fins que rebem notícies.

—Notícies de Boston. He sentit dir que allà la gent té set de llibertat. Es pensen que França els en donarà?

Em va mirar de fit a fit, amb ulls de puça.

—Vós vau dir...

—Que no recordava el nom de la ciutat on el vaixell ha d'atracar. Ja ho sé.

—I el recordeu.

—Ja heu vist que sí.

—De què més esteu al cas?

—Ah, de no gaires coses. Sé que monsieur Beaumont és un espia al servei de França, potser el millor. També sé que a palau s'aposten fortunes sobre quin és el seu sexe autèntic, però per ara ningú no ho ha pogut esbrinar.

—Em sorpreneu.

—Sospito, a més, que no és només en nom del rei que feu costat als rebels americans. Crec que hi heu implicat la vostra pròpia fortuna, que no és minsa.

—Som molts els gentilhomes de França que donem suport a la lluita contra els grillons anglesos en nom de la llibertat.

—És clar, ja ho entenc. Així els nous homes lliures estaran en deute amb vós.

—Està bé, Guillot. —Em va semblar que Beaumarchais perdia la paciència i es cansava de tanta xerrameca.

—Voldria aprofitar la tarda lliure per corregir l'escena d'una comèdia que estic acabant. Us faria res dir-me quina és la vostra oferta?

—Us lliuraré el quadern on he escrit la crònica per a madame Adélaïde.

—M'agrada que sigueu assenyat.

—En arribar a palau li diré, i vós em secundareu, que uns lladres ens l'han robat en un hostal del camí.

—Molt ben pensat.

—Reproduiré la crònica de viva veu si se'm demana, però callaré els episodis que voleu mantenir en secret.

—Sou un xicot eixerit.

—Llavors, no en parlem més. Demà us la donaré. Teniu la meva paraula.

—Demà? I per què no ara mateix?

—Perquè la vull acabar. Un autor mai no deixa sense final una obra seva, per petita que sigui, vós ho hauríeu de saber. Mai se sap quins ulls cauran sobre quines pàgines. Aquesta nit, un cop hagi enllestit la crònica que conté, el quadern serà vostre.”

Desig de xocolata

Care Santos

Planeta, 2014

pàg. 408-411