per terres del montsec i tres

El dilluns 6 de maig comencem la jornada al poble de Llimiana, un nucli que es troba a 790 metres sobre un cim rocallós d’una serra al nord de la Serra del Montsec.  Des d’un mirador, admirem les vistes de la vall de Barcedana, del congost de Terradets i del riu Noguera Pallaresa amb el pantà de Cellers.

En mig del poble i en la part més elevada, es troba situada l’església parroquial de Llimiana, dedicada a la Mare de Déu de la Cinta. Es tracta d’una església romànica del segle XI. Hi destaquen els tres absis que són els més alts de Catalunya. Amb aquesta majestuositat, popularment el Pallars anomenava a aquesta església «la Catedral de la Conca» i es considera com una de les esglésies més espectaculars del Pirineu. Al costat nord  trobem la plaça del Fossar Vell, antic cementiri medieval; i al costat sud la Plaça Major del poble, espai que ocupava antigament el claustre de l’església,   on trobem un dipòsit d’aigües i la font del poble,  feta a l’any 1933.

Llimiana és un poble petit actualment però va arribar a tenir un miler d'habitants en segles passats.  Es recorda haver tingut diverses botigues, artesans i inclús un mercat setmanal, però l’empenta de la seva gent (a l’hivern viuen catorze persones) el fan un poble dinàmic i amb un gran activitat cultural, com el concerts de cant coral que es fan a la Cova Negra del Montsec, dintre del terme municipal de Llimiana.

actuació a la cova negra del Montsec

Però la descoberta va ser conèixer la casa i, sobretot, la vida del doctor Bonifaci.

Josep Bonifaci i Mora,  [ Llimiana, 1893 – Barcelona, 1989 ],  fill, nét i besnét de metges de Llimiana, pertanyents a una família rural benestant d’origen italià,  estudia les primeres lletres al poble,  els tres primers cursos de batxiller amb els frares de Tremp i els darrers,  al Liceu Escolar de Lleida el 1911,  ciutat on es desperta el seu interès per la política i ja no l’abandonarà mai.  De seguida, comença la carrera a la Facultat de Medicina de Barcelona on es llicencia el 1916 i on viurà fins al final de la Guerra Civil.

Doctorat a Madrid el 1919, Bonifaci Mora s’especialitza al Servei de Gastroenterologia de l’Hospital de Sant Pau que dirigeix el doctor Gallart i Monés. Militant d’Estat Català, Bonifaci és un dels fundadors del Sindicat de Metges de Catalunya i redactor en cap del seu Butlletí.  Quan comença la Guerra Civil s’afilia al PSUC i presideix la branca sanitària d’UGT.  El 1938, Josep Moix i Regas, el ministre de Treball i Assistència Social del govern Negrín que era membre el PSUC,  el nomena director general d’Assistència Social de la República.

En aquesta època, com a gastroenteròleg, coneix José Diaz,  el secretari general del Partit Comunista d’Espanya (PCE), i es converteix en el seu metge personal. El gener de 1939, Bonifaci acompanya el dirigent del PCE a Moscou per tractar-se d’un problema gàstric greu.

Bonifaci aprèn rus i fa de metge a l’Hospital Central del Kremlin. Visita les personalitats polítiques estrangeres que parlen llengües llatines fins al 1946 que se’n va a Paris. Al cap de poc temps, marxa a Tolosa de Llenguadoc, més a la vora de Catalunya, on és cap dels serveis mèdics de l’Hospital Varsòvia d’aquesta ciutat, anomenat així perquè és al carrer Varsòvia.  Bonifaci hi exerceix com a metge general i digestòleg.

L’any 1950, quan el govern francès il·legalitza els partits comunistes, Josep Bonifaci és detingut i expulsat a l’illa de Còrsega fins al 1951 quan obté un permís per traslladar-se a Praga on hi viurà durant 12 anys exercint la Medicina a l’Hospital i donant classes a la Universitat. En aquesta etapa, és designat membre del Comitè Central del PCE i del PSUC (1956-1977).

L’any 1971 retorna de l’exili i passa els darrers anys de la seva vida entre Barcelona i Llimiana.

Ja per la tarda, vam visitar la xocolateria Brescó, a Banavarri, per endolcir l’amargor del final del viatge,  i la granja La Fondaña, famosa pels seus formatges de cabra. 

Un plaer final pel paladar.