per Joan Solà
“La novel·la L’últim patriarca,
de Najat El Hachmi (Barcelona: Planeta
2008), m’ha produït una excel·lent impressió tant pel contingut com per la forma.
Tot fa pensar que és poc o molt autobiogràfica, i sobretot a la primera part
(la història del pare jove) ens introdueix en un món poc conegut per la majoria
dels lectors. L’autora, nascuda al Marroc el 1979, va viure i
estudiar
a Vic des dels vuit anys, després va fer Filologia àrab. També es va dedicar a
la nova llengua i cultura catalanes.
Sembla difícil que als vuit anys una persona pugui absorbir amb tanta exactitud
una nova llengua, però aquesta és la realitat que se’ns manifesta a la
novel·la. Cal tenir en compte que cada persona té unes habilitats peculiars, i
El Hachmi per força ha de tenir una bona dotació lingüística.
Vegin tres fragments del llibre que sonen d’allò més naturals: «El pare va
anar a casa d’ells i s’hi devia quedar fins tard perquè tot allò va passar que
nosaltres ja dormíem», «L’ase no feia anar les orelles d’aquella mena de manera
que indicava que alguna cosa estava a punt de passar», «no li podíem veure el
rostre d’allà estant, palplantats davant la porta rovellada que acabava de
tancar-se. La mare somreia però no sabia ben bé com posar-s’hi». Fins i tot hi
trobem algun divertiment verbal: «la mare [...] va anar desperta tot el viatge
per por que algú em raptés, que ens robessin, que ens degollessin, que ens vés
a saber què essin en aquell trajecte
del tot desconegut». Mirant amb lupa, s’hi podrien esmenar dos o tres detalls,
no pas més, però això us passarà amb la major part de publicacions actuals; en
lloc de doldre, a «Ssi Foundou tenia uns braços que li arribaven fins als
genolls i unes mans que havien de doldre si et pegaven», en català diem
«t’havien de fer mal».
Altres detalls lingüístics responen del tot a la tònica del país, i
l’autora se’ls ha trobat així. Els tics que ens encomanen certes classes de
català, com ara l’ús de les combinacions pronominals li ho i la hi («ho ha
donat tot pels seus fills i mira com li ho paguen», «no la hi concedeixis»), a
la vora, però, de n’hi en lloc de la
forma li’n paral·lela d’aquelles
(«n’hi va donar les culpes a ell»). O bé la mania d’escriure si us plau en qualsevol context («li va
dir [...] que si us plau el perdonés»). O l’ús dels pronoms el, la en lloc de ho com a atributs
(«què hauria passat si ell hagués estat el meu pare, però no l’era»). Algun altre
cas ens ve de la malmesa llengua dels mitjans, com ara aquestes el·lipsis,
estranyes al català: «No és que tingués por de l’avi, que ja no, o de decebre
la mare, que tampoc». El Hachmi no fa, en canvi, pràcticament cap concessió lèxica
a la llengua ambiental: hi trobo un cop bueno i, més estranyament, «que si
fulanita s’ha casat o menganito s’ha comprat un cotxe».
Per molts anys, Najat. Vostè ja té prou personalitat per enfrontar-se sense
por a la llengua. Faci-ho. Per als qui hem nascut aquí vostè ens és un honor.
Sigui’ns també un estímul.”
AVUI,
Cultura
13 de desembre del 2008
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada