i'últim patriarca, tres

per Antoni Isarch

“Al pròleg de Jo també  sóc  catalana (2004), Najat El Hachmi  definia  encertadament  el seu recull contístic  com  a «llibre  de  caràcter  vivencial»,  «híbrid transgenèric» o  «relat  de  tipus  autobiogràfic». A L’últim patriarca, en canvi, aquestes fórmules narratives  només són útils com a punt de partida, vàlides per caracteritzar inicialment el contingut de la novel·la però imprecises per determinar  allò  que  aquesta  és  exactament, sobretot  tenint  en  compte  l’avenç  que suposa en relació amb l’obra anterior. I és que l’autora ha dut a terme una aprofundida elaboració literària que, a banda d’esvair qualsevol dubte sobre l’estatus genèric del llibre, ficcionalitza el que de manera reduccionista podria ésser llegit només  com  un  cúmul  d’experiències personals.  L’adaptació  d’uns  recursos concrets a un nou gènere, però, sempre implica certs riscos, i si la valoració final de L’últim patriarca ha de ser positiva en termes generals, no podem passar per alt que  presenta  alguns  problemes  d’ordre tècnic i estructural.

La  història,  d’argument  lineal  i  senzill ,es  descabdella  sense  complicacions  en les dues parts en què es divideix, vagament sostingudes sobre dos motius ben tòpics: la figura de l’hereu escampa, en el cas de Mimoun, i el conflicte generacional, en el cas de la secció protagonitzada per la narradora. La disposició gairebé  paral·lela  de  les  històries  dels  dos caràcters principals, i el fet que el pes del relat  recaigui  exclusivament  sobre  ells, concentra  l’atenció  en  el  fort  contrast  de llurs personalitats. Mentre el pare és incapaç  de  canviar  el  seu  destí,  la  filla adopta una actitud dinàmica i es revolta, cada cop amb més fermesa, contra l’autoritat paterna.  Assistim, de fet, a la crònica d’una caiguda anunciada que posa el punt final al particular itinerari d’alliberament de la narradora, perquè Najat El Hachmi ha disseminat al llarg de l’obra tot de pistes que anticipen el desenllaç. Insistir, per exemple, que «aquell no és el destí que li toca viure» a Mimoun,o presentar-lo repetidament com el «gran patriarca», apunten en aquesta direcció. Però  sobretot,  allò  que  determina  amb claredat la diferència entre els dos personatges és l’univers referencial que contextualitza les seves peripècies vitals. Si la  rica  tradició  oral  amaziga  servia  per explicar (i justificar) els fets protagonitzats per Mimoun, els referents culturals que  trobem  en  la  segona  part  actuen sovint  com  a  correlat  de  les  situacions viscudes per la protagonista: La casa de Mango Street, Solitud, La plaça del diamant, però també el cinema (Poltergeist, Superman),  permeten  aquest  joc.  De  l’oralitat s’ha passat a l’escriptura, present en les al·lusions a Joyce, Espriu o Faulkner en els escrits de la narradora i fins i tot en el recorregut per les paraules del Diccionari que,  alfabèticament  disposades al final dels capítols 4-27 de la segona  part,  revelen  l’assumpció  d’una nova realitat a través del llenguatge.

Tanmateix, la concreció d’aquest relat de ficció en  un  punt  de  vista  creïble  no acaba  d’estar  ben  resolta.  La  modalitat de veu narrativa adoptada posa en qüestió l’eficàcia d’un element essencial pera l’èxit d’una història com és la versemblança. Els fets, explicats amb posterioritat al moment en què tenen lloc per una veu femenina i més aviat innocent, tot i que  plenament  conscient  de  la  seva narració («Amb  un  record  tan  poc versemblant no vaig tenir altre remei que fer-ne ficció, de tot allò», p. 176), es ressenten  de  les  vacil·lacions  a  l’hora  de fixar la distància des de la qual aquesta instància narrativa ens parla: de vegades és  incapaç  de  reconèixer  i  comprendre coses que es revelen com a evidents per al  lector (mitjançant,  per  exemple,  el report de totes les variants possibles sobre uns esdeveniments que la narradora qualifica  com  les  «versions  oficials»).D’altres,  racionalitza  amb  sorprenent lucidesa  determinades  situacions  o,  en virtut  de  la  seva  progressiva  visibilitat, complementa allò que altres personatges no  expliquen.  En  aquest  sentit,  les  falques  culturals  citades  més  amunt,  que haurien  de  cohesionar  el  discurs  de manera  implícita,  no  s’integren  satisfactòriament  en  el  conjunt  perquè  en molts  casos  se  n’arriba  a  explicitar  la funció  (p.  177,  p.  199,  p.  222,  p.  269,etc.)  i  queden  desplaçades  del  teixit narratiu. El ritme ràpid (i val a dir que força  àgil)  que  imprimeix  aquesta  veu que es vol propera a la narració oral, provoca  que  altres  aspectes  no  acabin  de quedar ben definits: hi ha una certa descompensació entre el retrat dels dos protagonistes  i  la  resta  de  personatges;  ni tan sols la mare, que és la font d’informació principal de la narradora per a la construcció de la història, gaudeix d’una entitat  prou  sòlida.  Per  altra  banda,  el context històric i l’ambientació espacial estan poc desenvolupats. I el final, precipitadíssim i sorprenent, voreja el desconcert  per  l’evidència  del  seu  sentit,  que fins i tot l’epígraf del capítol revela. Malgrat les reserves que genera el desencaixament entre una bona història i una adequació  tècnica  irregular,  Najat  El Hachmi  ha  creat  una  novel·la  correcta, que assaja diversos registres i defuig el melodramatisme per mitjà del sentit de l’humor, i que, sobretot, sap copsar amb eficàcia  els  moments centrals  del  relat, especialment en la primera part (la bufetada  que  Mimoun  rep  als  sis  mesos,  el perdó implorat al sogre i a l’esposa, la trucada de tota la família al pare). L’obra  guanyadora  del  darrer  Premi Ramon  Llull,  al  marge d’assoliments  i febleses, inaugura una trajectòria novel·lística que caldrà seguir, ni que sigui per confirmar  si  guanya  en  exigència  o  si, pel contrari, està destinada a adreçar-se a una franja de públic majoritària amb què invariablement cal comptar per al reeiximent de la literatura catalana.”

Revista Els Marges

Número 86