“Al pròleg de Jo
també sóc catalana (2004), Najat El Hachmi definia encertadament
el seu recull contístic com a «llibre
de caràcter vivencial»,
«híbrid transgenèric» o
«relat de tipus
autobiogràfic». A L’últim
patriarca, en canvi, aquestes fórmules narratives només són útils com a punt de partida,
vàlides per caracteritzar inicialment el contingut de la novel·la però
imprecises per determinar allò que
aquesta és exactament, sobretot tenint
en compte l’avenç
que suposa en relació amb l’obra anterior. I és que l’autora ha dut a
terme una aprofundida elaboració literària que, a banda d’esvair qualsevol
dubte sobre l’estatus genèric del llibre, ficcionalitza el que de manera
reduccionista podria ésser llegit només
com un cúmul
d’experiències personals.
L’adaptació d’uns recursos concrets a un nou gènere, però,
sempre implica certs riscos, i si la valoració final de L’últim patriarca ha de ser positiva en termes generals, no podem
passar per alt que presenta alguns
problemes d’ordre tècnic i
estructural.
La història, d’argument
lineal i senzill ,es
descabdella sense complicacions
en les dues parts en què es divideix, vagament sostingudes sobre dos
motius ben tòpics: la figura de l’hereu escampa, en el cas de Mimoun, i el
conflicte generacional, en el cas de la secció protagonitzada per la narradora.
La disposició gairebé paral·lela de
les històries dels
dos caràcters principals, i el fet que el pes del relat recaigui
exclusivament sobre ells, concentra l’atenció
en el fort
contrast de llurs personalitats.
Mentre el pare és incapaç de canviar
el seu destí,
la filla adopta una actitud
dinàmica i es revolta, cada cop amb més fermesa, contra l’autoritat paterna. Assistim, de fet, a la crònica d’una caiguda
anunciada que posa el punt final al particular itinerari d’alliberament de la
narradora, perquè Najat El Hachmi ha
disseminat al llarg de l’obra tot de pistes que anticipen el desenllaç.
Insistir, per exemple, que «aquell no és el destí que li toca viure» a Mimoun,o
presentar-lo repetidament com el «gran patriarca», apunten en aquesta direcció.
Però sobretot, allò
que determina amb claredat la diferència entre els dos
personatges és l’univers referencial que contextualitza les seves peripècies
vitals. Si la rica tradició
oral amaziga servia
per explicar (i justificar) els fets protagonitzats per Mimoun, els
referents culturals que trobem en
la segona part
actuen sovint com a
correlat de les
situacions viscudes per la protagonista: La casa de Mango Street, Solitud, La plaça del diamant, però també
el cinema (Poltergeist, Superman), permeten
aquest joc. De
l’oralitat s’ha passat a l’escriptura, present en les al·lusions a Joyce, Espriu o Faulkner en els
escrits de la narradora i fins i tot en el recorregut per les paraules del Diccionari
que, alfabèticament disposades al final dels capítols 4-27 de la segona part,
revelen l’assumpció d’una nova realitat a través del llenguatge.
Tanmateix, la concreció d’aquest relat de ficció
en un
punt de vista
creïble no acaba d’estar
ben resolta. La
modalitat de veu narrativa adoptada posa en qüestió l’eficàcia d’un
element essencial pera l’èxit d’una història com és la versemblança. Els fets,
explicats amb posterioritat al moment en què tenen lloc per una veu femenina i
més aviat innocent, tot i que
plenament conscient de
la seva narració («Amb un
record tan poc versemblant no vaig tenir altre remei que
fer-ne ficció, de tot allò», p. 176), es ressenten de
les vacil·lacions a
l’hora de fixar la distància des
de la qual aquesta instància narrativa ens parla: de vegades és incapaç
de reconèixer i
comprendre coses que es revelen com a evidents per al lector (mitjançant, per
exemple, el report de totes les
variants possibles sobre uns esdeveniments que la narradora qualifica com
les «versions oficials»).D’altres, racionalitza
amb sorprenent lucidesa determinades
situacions o, en virtut
de la seva
progressiva visibilitat, complementa
allò que altres personatges no
expliquen. En aquest
sentit, les falques
culturals citades més
amunt, que haurien de
cohesionar el discurs
de manera implícita, no
s’integren satisfactòriament en el conjunt
perquè en molts casos
se n’arriba a
explicitar la funció (p.
177, p. 199,
p. 222, p.
269,etc.) i queden
desplaçades del teixit narratiu. El ritme ràpid (i val a dir
que força àgil) que
imprimeix aquesta veu que es vol propera a la narració oral,
provoca que altres
aspectes no acabin
de quedar ben definits: hi ha una certa descompensació entre el retrat
dels dos protagonistes i la
resta de personatges;
ni tan sols la mare, que és la font d’informació principal de la
narradora per a la construcció de la història, gaudeix d’una entitat prou
sòlida. Per altra
banda, el context històric i
l’ambientació espacial estan poc desenvolupats. I el final, precipitadíssim i
sorprenent, voreja el desconcert
per l’evidència del
seu sentit, que fins i tot l’epígraf del capítol revela. Malgrat
les reserves que genera el desencaixament entre una bona història i una adequació tècnica
irregular, Najat El Hachmi ha
creat una novel·la
correcta, que assaja diversos registres i defuig el melodramatisme per
mitjà del sentit de l’humor, i que, sobretot, sap copsar amb eficàcia els
moments centrals del relat, especialment en la primera part (la
bufetada que Mimoun
rep als sis
mesos, el perdó implorat al sogre
i a l’esposa, la trucada de tota la família al pare). L’obra guanyadora
del darrer Premi Ramon
Llull, al marge d’assoliments i febleses, inaugura una trajectòria novel·lística
que caldrà seguir, ni que sigui per confirmar
si guanya en
exigència o si, pel contrari, està destinada a adreçar-se
a una franja de públic majoritària amb què invariablement cal comptar per al
reeiximent de la literatura catalana.”
Revista
Els Marges
Número
86
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada