Iniciem el curs 2020-2021 amb la tradicional ruta
poètica.
Aquest any l’hem
dedicada a la poeta i traductora Montserrat
Abelló i la ciutat de Tarragona,
on va néixer i va viure els primers quatre anys de la seva dilatada vida.
Malauradament, com tantes coses d'aquest
nefast any, hem resseguit la vida i la obra de la poeta virtualment però, això
sí, amb la participació, com podreu
veure, de moltes i molts companyes del grup.
Aquest any hem dividit aquesta ruta virtual en etapes: la primera dedicada a la figura de la Abelló i a esmentar tota la seva obra; en segon lloc, parlarem de la seva poesia i glosarem que han dit altres autores i autors sobre la seva obra, en la tercera transcrivim una part de l’article que la nostra companya del grup, Esperança Castell Rodriguez va dedicar a la poeta, en la quarta, parlarem del documental Com cau la tarda; per, finalment, llegir entre totes i tots, amb Tarragona com a teló de fons , els seus poemes.
 |
Biografia:
Montserrat Abelló i Soler va néixer a Tarragona l’1 de febrer de 1918. Va viure uns quants anys de
la seva infantesa i adolescència en diferents indrets de fora de Catalunya
–Cadis, Londres, Cartagena–, seguint els desplaçaments del seu pare, que era
enginyer naval. Va cursar el batxillerat a l’Institut Tècnic Eulàlia de Sarrià
i a l’Institut Maragall. El 1935 entrà a la Facultat de Filologia i Lletres i
Pedagogia a la Universitat de Barcelona. Passà la Guerra Civil a Barcelona,
ensenyant anglès a l’Institut Salmerón i fent, entre altres moltes coses,
d’intèrpret d’alguns membres de les Brigades Internacionals.
El gener de 1939, dies abans
que les tropes franquistes entressin a Barcelona, fugí amb el seu pare a França
i d’allà a Anglaterra. Després d’un any i mig a Londres, on treballava en un
centre d’ajut als refugiats i participava activament en grups estudiantils –i
on va viure l’iniciï de la II Guerra Mundial–, marxaren cap a Xile, perquè el
seu pare havia estat contractat per reflotar un dic al port de Valparaíso. Allà
coneix el seu futur marit, Joan Bofill,
entre els nombrosos exiliats catalans (hi havia escriptors i traductors com Joan Oliver, Francesc Trabal, Xavier Benguerel o C. A. Jordana). A Valparaíso, primer, i després a Santiago,
treballà, reprengué els estudis d’anglès i assistí a un taller literari amb la
seva amiga Rafaela de Buen, nora de C. A. Jordana. Van tenir tres fills, Mireia, Miquel i Fernando, i s’hi passaren vint anys, fins al 1960, que retornaren a
Barcelona.
En els anys següents, va
escriure poesia i va fer de professora d’anglès a la Institució Cultural del
CIC fins a la seva jubilació, i començà a traduir, sobretot prosa i per
encàrrec (Agatha Christie, Iris Murdoch,
E. M. Forster, etc.). És quan es va jubilar, però, que començà a traduir més
seguidament –i ja no per encàrrec–, sobretot poesia. A 57 anys acabà la carrera de Filologia
anglesa que havia començat durant la guerra (amb professors com Carles Riba o Joan Mascaró). S’especialitzà en l'estudi comparat de la fonètica
anglesa i catalana i les possibilitats d'aplicació a l'ensenyament. El manual
que va fer conjuntament amb Josep M.
Jaumà Our English friends reflecteix una part dels seus estudis. No va
deixar mai d’escriure poesia, des que va publicar el primer llibre de poemes, Vida diària, a quaranta-cinc anys, el
1963, de la mà de l’amic d'exili Joan
Oliver, fins a l’últim, Més enllà
del parlar concís, de 2014, l’any de
la seva mort.
La seva llarga carrera abasta
diferents gèneres, interessos i activitats. Així doncs, Montserrat Abelló va combinar la poesia, amb la traducció i
l’ensenyament de la llengua anglesa. Una part important de la seva energia
creativa la va consagrar a la traducció de poesia, en la qual trobava la seva
forma d’expressió. L’obra de traducció d’Abelló, que arriba als vint-i-cinc
títols, va significar una forta vinculació de la cultura catalana actual amb la
poesia en llengua anglesa del segle XX. Li devem no solament la recepció en llengua
catalana de Sylvia Plath (entrà en
el món editorial català el 1985, amb Arbres
d'hivern), sinó també la d’altres poetes d’expressió anglesa, provinents de
tres continents com Adrienne Rich,
Margaret Atwood, Alice Walker... que formen part de l’antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de
parla anglesa del segle XX.
El 1992, arran del congrés
internacional del PEN que es va celebrar a Barcelona, va col·laborar amb Maria-Mercè Marçal en la creació del
Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN, des d’on va treballar per a la
divulgació d’altres literatures, participant en múltiples actes literaris i
d’homenatge a escriptores com Anna
Murià, Maria Antònia Salvà o Maria
Dolors Orriols.
D’altra banda, el 1998 i 1999
participà en els cicles de conferències “Cartografies
del desig” i “Memòria de l’aigua”
(posteriorment publicades en llibres), que impulsà el Comitè d’Escriptores del
Pen Club català. El 1999, preparà, juntament amb Neus Aguado i Lluïsa Julià,
l’antologia Paisatge emergent. Trenta
poetes catalanes del segle XX.
Destacar també les seves
participacions en diverses jornades o seminaris, com ara el primer encontre de
creadors “Llengua abolida”, celebrat
a Lleida el 1999, que aprofundia en l’anàlisi de la poesia i de l’obra de la
seva admirada Maria-Mercè Marçal. En
aquesta conferència, Montserrat Abelló
va tractar, precisament, la relació entre l’obra de Marçal i la poesia
d’algunes poetes traduïdes per Abelló. El 2000 va intervenir en el VIII
Seminari sobre la Traducció a Catalunya (que organitza l'Associació
d'Escriptors en Llengua Catalana i que se celebra a Vilanova i la Geltrú), amb
la comunicació "Com he traduït
Sylvia Plath?", on exposa reflexions sobre la traducció de l'obra
d'aquesta autora. O la seva participació al Congrés “Les malíssimes. Bruixes, sensuals i creadores” que es va celebrar a
València el desembre de 2006.
Participa amb assiduïtat i
arreu en lectures poètiques de la seva obra o la d’altres poetes, com
l’homenatge a Jordi Sarsanedas a
l’IEC, o el viatge a la Fira del Llibre de Leipzig (avantsala de la de
Frankfurt, a la tardor), on participà en els actes que l’Institut Ramon Llull va
programar l’any 2007 pertot Alemanya per fer conèixer la literatura i la
cultura catalanes.
La seva feina ha estat
reconeguda i ha rebut molts i diversos premis i distincions, tant pel seu vessant
de poeta com pel de traductora, com ara el premi de la Crítica Serra d'Or de
poesia per Dins l'esfera del temps
(1999), el Cavall Verd-Josep M. Llompart de poesia (2003) i de traducció
(2007), el premi de Cadaqués Quima Jaume de reconeixement a la creació poètica
(2003) i el premi Lletra d'Or del mateix any per Al cor de les paraules. (Obra poètica 1963-2002). El 1998 li va ser
concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya “per la qualitat
de la seva obra poètica, per la seva destacada tasca com a traductora al català
de poesia anglesa del segle XX i pel seu dilatat combat com a feminista, amb el
qual ha contribuït al progrés del nostre país”. El 2005 la Universitat de Vic
li va retre homenatge durant les IX jornades de Traducció, que van acollir el
primer Congrés Internacional sobre Gènere i Traducció. L’octubre de 2006 va
oficiar com la poeta d'honor en el 6è Festival de Poesia de Sant Cugat.
Els seus poemes han estat
musicats per Txiki Berraondo (1980)
o Mariona Sagarra (2007) i algunes
de les seves traduccions també han estat escenificades, com ara Tres dones (Un poema a tres veus) de Sylvia Plath, amb les actrius Lluïsa Mallol, Marta Millà i Francesca Piñón (direcció de Calixte Bieito), o Cares a la finestra. Poesia anglesa feta per dones del segle XX (direcció
de Magda Puyo). S’han fet lectures
dramatitzades, dirigides per Araceli
Bruch i amb l’actriu Lluïsa Mallol,
de Digueu-me el meu nom (Plath, Rich i Sexton) dins el cicle “Cartografies del desig”, i Una fascinació: Maria Oleart i Anaïs Nin,
dins el cicle “Memòria de l’aigua”.
L’any 2012 té lloc la presentació del documental Com cau la tarda, que
ofereix un apropament íntim a la vida i l’obra de Montserrat Abelló. La seva néta Clara Bofill Pumarola, directora del documental amb Laura Torres,
Cristina Fort i Sandra Vilar (com a treball de final de carrera), conviu durant
tres dies a la casa familiar de Pals per entendre que hi ha darrera la poesia
de la seva àvia.
El nou de setembre de
2014 mor, a l’edat de 96 anys, plàcidament a Barcelona, “asseguda a la seva
cadira, plenament conscient que és el seu darrer moment.”
Obra:
1. Poesia
Tot i que Montserrat
Abelló no publica la primera obra, Vida
diària, fins al 1963 a Barcelona, ja havia començat a escriure quan feia
temps que era a Xile, on havia tingut contacte amb autors com Pablo Neruda o els també exiliats Xavier Benguerel i Joan Oliver. Va ser aquest últim, amic de l’exili, precisament, qui
l’animà a publicar-lo a l’editorial de Joaquim
Horta, i la va presentar amb un pròleg, en uns moments en què com diu Oriol Izquierdo “La veu de Montserrat Abelló devia resultar, per
motius diversos, sorprenent en aquell context cultural català, encara tan
masculí i tan poc obert, dels primers seixanta.”
No és fins al cap de divuit
anys que apareix el seu segon llibre: La Sal, Edicions de les Dones, reedita,
el 1981, Vida diària, afegint al
volum un nou poemari de l'autora: Paraules
no dites. El llibre va ser prologat per Marta Pessarrodona i il·lustrat amb sis dibuixos de la pintora i
amiga de l’exili xilè, Roser Bru.
L’aparició d’aquest llibre va rebre els comentaris a la premsa de dues
lectores, Maria Àngels Anglada
(1982) i Maria Cinta Montagut
(1982), i va propiciar els contactes amb els cercles literaris i la relació amb
altres escriptores.
El 1986 va publicar, a
Columna, el tercer llibre d'obra pròpia, El
blat del temps, amb pròleg de Maria
Àngels Anglada. Posteriorment, el 1990, Columna va editar un altre recull
de poemes: Foc a les mans, prologat
aquesta vegada per Maria-Mercè Marçal,
que contextualitza la poesia d’Abelló en relació a la poesia catalana escrita
per dones.
El 1995 publicà dos llibres de
poemes: L'arrel de l'aigua, a
Edicions de la Guerra de València, i la plaquette
Són màscares que m'emprovo...,
una suite de vuit poemes, a Cafè Central.
Ja amb vuitanta anys, el 1998,
publicà a Proa el poemari Dins l'esfera
del temps. Amb il·lustracions de Roser
Bru. L’any 2002, Montserrat Abelló va reunir la seva
obra poètica en un únic volum: Al cor de
les paraules. Obra poètica 1963-2002, editat i prologat per Oriol Izquierdo i publicat per
l'editorial Proa el 2002. El títol d’aquest volum d’obra completa que aplega
prop de quatre dècades de producció poètica, prové, com la majoria dels seus
títols, d’un vers seu. Amb una suite de dibuixos de Roser Bru, creats expressament per a aquesta edició, el volum es
complementa –en una secció final, Altres veus– amb una petita selecció
de set poemes d’altres autores traduïdes al català per Abelló (May Sarton, Alice Walker, Margaret Atwood,
Anne Sexton, Susan Griffin, Adrienne Rich i Sylvia Plath) i d’una traducció a l’anglès d’un poema de Maria-Mercè Marçal, així com també la
reproducció en apèndix dels pròlegs que van acompanyar els quatre primers
llibres de Montserrat Abelló.
El 2006 aparegué, amb pròleg
de Feliu Formosa i editat a València
per Denes, Memòria de tu i de mi. ,
que ha merescut els comentaris crítics, entre d’altres, de Sam Abrams o de
Francesc Parcesisas. També editat a Denes, va publicar al 2009 El fred íntim del silenci, una
antologia, Poemes d’amor, el 2010 i, ja l’any 2014, Més enllà del parlar concís, el seu últim poemari.
Pòstumament, és publica l’any 2016 una antologia
preparada per Laia Noguera y amb
música de Celeste Alías, Tot
sembla tan senzill, amb edició de l’editorial Fonoll.
2.
Traduccions
Montserrat Abelló era
conscient de la importància del llegat literari d’altres cultures per a
l’enriquiment i l’evolució de la pròpia, i del pes que hi tenen ; d’aquí la
seva voluntat de fomentar la traducció de poetes i de tradicions literàries, en
aquest cas, la femenina i anglosaxona i perquè traduir era una altra de les seves
passions.
Va començar a traduir prosa
i per encàrrec, al començament en castellà: Los infiernos del alma de Joyce Howard (Vergara, 1962), Aplicación de la Tecnología y Psicología
para el hogar y la familia de Maude Williamson i Mary Lyle (Fondo de
Cultura Económica, 1963), Mi padre
Charlie Chaplin de Charles Chaplin Jr., i N y M. Rau (Seix Barral, 1963),
Fail-safe. Límite de seguridad d’Eugene Burdick [et al.] (Martínez Roca,
1963), La batalla de Berlín d’Andrew
Tully (Grijalbo, 1964), La llamada del
tigre de Keneth Anderson (Juventud, 1982) i Cartas a mi madre de Sylvia Plath (amb Mireia Bofill; Grijalbo,
1989).
En català, i en prosa, destaquen les traduccions:
Sota la xarxa d’Iris Murdoch (Proa,
1965) amb un pròleg seu; dues obres d’Agatha Christie: Un gat al colomar (Molino, 1965) i Sang a la piscina (Molino, 1985); El paper de paret groc de Charlotte Perkins Gilman (La Sal, 1971); Il·lusions de Richard Bach (Vergara,
1977); l’estudi preliminar de Magda Bogin a Les Trobairitz: poetes occitanes del segle XII (La Sal, 1983); dues
obres d’E. M. Forster: Maurice
(Columna, 1987) i El viatge més llarg
(Columna, 1988), i Totes aquelles
guerres de Gloria Montero (Meteora, 2000).
És arran del descobriment
–de la mà de Toni Turull, al començament
dels anys 70– de la poesia de Sylvia
Plath, i amb la qual s’identifica, que comença a traduir poesia.
S’interessa per les poetes anglosaxones i comença a traduir-ne obres al català:
la primera, Arbres d'hivern, amb un
pròleg de Marta Pessarrodona (Edicions
del Mall, 1985), i l’última, Sóc
vertical. Obra poètica 1960-1963,
amb un pròleg de la traductora (Proa, 2006), totes dues obres de Sylvia Plath. A l’entremig de l’una i
de l’altra hi trobem altres traduccions, altres veus que sent properes i que fa
seves; les més destacades: Tres dones (Columna,
1993) i Ariel (amb Mireia Mur;
Columna, 1994) de Sylvia Plath; l’antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX,
amb un pròleg de Montserrat Abelló (AUSA, 1993), Atlas d'un món difícil d’Adrienne Rich, amb un postfaci de Marta Pérez Novales (Edicions de la
Guerra, 1994) o Poemes de Dylan Thomas
(Cafè Central, 1995).
Montserrat Abelló també ha
traduït a l'anglès textos de Salvador
Espriu: Three Sorores i Mariàngela the Herbalist (INLE, 1967),
de Mercè Rodoreda: My Cristina i The Blood (INLE, 1967),d'Alexandre
Cirici: Barcelona, City of Art
(Teide, 1975), així com poemes de Maria
Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal o Olga
Xirinacs, (Poetry Canada, XI, 1990; Irish Translators Association, 1991;
Caixa de Balears “Sa Nostra” i Universitat de les Illes Balears, 1993), que han
contribuït a la difusió de la literatura catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada