Transcrivim, in extenso,
l’article de la nostra companya del grup, Esperança
Castell Rodriguez, a la pàgina de la associació Monografies de Psicoteràpia, Psicoanàlisi i Salut Mental, de data
15/07/2018, coincidint amb el centenari
del seu naixement.
La
“meva” Montserrat Abelló (1918-2014)
El miracle
és viure!
“Més enllà del parlar concís”
(2014)
“Que Montserrat Abelló als 96
anys publiqués el vers que encapçala aquestes notes em fa pensar que era una
dona coneixedora del que significa viure. Viure és el miracle! Viure no és el
mateix que sobreviure. Ella sabia que viure és estar compromesa amb la vida,
quan somriu i quan fa mal.
L’ànim que em mou a escriure aquestes notes no és fer-ne una semblança sinó
que voldria explicar alguns dels aspectes de la seva vida que m’han colpit quan
els he conegut. (...)
Ja des de ben petita i fins als 17 anys, la Montserrat, a causa de la
professió del pare (enginyer naval i tinent coronel de l’Armada), es va anar
traslladant de domicili i de país, al ritme que ho feia la família, de manera
que s’anava forjant en ella un tarannà viatger. (...)
Posteriorment, es produeix el fet que em va captivar i que relataré en primer
lloc. Un fet que em va servir per entendre la força i la vitalitat interna de
la Montserrat.
Quan es va produir l’aixecament militar del 1936 contra la República, tenia
18 anys i havia començat a estudiar a la Universitat de Barcelona, ciutat on residia.
Les tropes franquistes finalment van entrar a Catalunya i hom anava entrant de
ple “en un ambient cada cop més decebedor”. La Montserrat ja hi havia
reflexionat. Potser per això, quan l´any 1939 el pare va haver exiliar-se, no
va marxar sol.
Un migdia, en tornar a casa, els pares parlaven amb un amic. Aquest li deia
al pare: “No veus que no et pots quedar? T’afusellaran i no hauré pogut fer res
per impedir-ho”. La Montserrat li va dir: “Si vols, jo vinc amb tu!”.
L’ansietat de la mare va disminuir al veure que el marit tindria companyia;
ella podia quedar-se amb els altres fills i esperar que el germà, mobilitzat al
front, tornés. “Així, de cop, al cap de pocs minuts, el pare i jo –explica– ja
havíem agafat les maletes i ens trobàvem a punt d’emprendre el viatge cap a
França”.
Una noia que pren aquesta decisió mostra una valentia i una gran capacitat
per estimar, que es reflecteixen en tota la seva vida i obra. (...)
En segon lloc, m’han interessat especialment els inicis de la seva
escriptura poètica i la seva relació amb la poesia.(..), el pare i la filla
marxarien a França, i després a Anglaterra, fins arribar al destí xilè, a
Valparaíso, amb dues mil persones més. Era el 3 de setembre de 1939.
Una vegada allà, es va relacionar amb els altres exiliats, entre els quals
es trobaven Josep Bofill i el seu
germà Joan, que tres anys més tard seria el seu marit. En Joan
Bofill i Montserrat Abelló van
tenir tres fills: la Mireia, en Miquel i en Ferran, aquest últim afectat per la síndrome de Down.
El naixement del Ferran va fer que la vida de Montserrat Abelló experimentés, són les seves paraules, “un canvi
molt profund”. Ella no havia sentit a parlar mai del que implicava tenir un
fill amb aquest fet diferencial. Però, després de pair-ho, ho va assumir i ho
va afrontar, amb tot el que significava. I és que en moments difícils -ens diu-
“em neix una mena de força”.
Aquesta força em sembla molt important a l’hora de posar en pràctica
l’impuls per atendre la necessitat d’escriure poesia. Va deixar enrere les
inseguretats i l’ofec que li suposava sentir que havia d’adoptar els cànons de
mètrica i ritme vigents. I es va decidir a fer un vers lliure “basant-me en el
sentit profund de les paraules i el seu ritme intern”. (...)La
La poesia de la Montserrat Abelló
és una poesia valenta, que no defuig parlar d’allò que la colpeix. Però tot ho
diu de manera concisa i austera, amb poemes curts. “Per què hauria d’omplir de
paraules el poema si, el que vull dir, ho puc dir amb menys?”
Per
llegir l’article complert:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada