sóc terra assedegada: ruta poètica Montserrat Abelló, dos

 

Lluïsa Julià, escriptora i estudiosa de la literatura escrita per dones, destaca de la poesia de Montserrat Abelló:  “... dos punts inicials. Per una banda,  allà el 1963, la relació amb la poesia social, lliure de retòriques clàssiques, a través de l’amistat i la influència benèfica de Joan Oliver, poeta que va esperonar-la i que va creure des del principi en la poesia de Montserrat Abelló. Un tipus de poesia que aflora per necessitat imperiosa, lligada a la vivència i a la reflexió de ser dona i de ser mare, per la necessitat de parlar de les coses que l’envoltaven des de la seva perspectiva personal i, alhora, compartida amb tantes altres veus anònimes. Això comporta una solidaritat, un nosaltres - dona, que també ha estès als contextos bèl·lics europeus de les darreres dècades alçant la veu davant les injustícies humanes, reflexionant sobre el terror de la guerra i les seves víctimes.

       Per una altra, cal assenyalar la poesia anglosaxona escrita per dones amb la qual Montserrat Abelló aviat s’hi va sentir identificació. La seva obra s’inscriu de ple en aquesta tradició i és en relació a aquesta tradició que cal llegir-la.

       Montserrat Abelló, però, acompanya aquest sentit del mot poètic, despullat, nu com ella el vol, amb imatges brillants, noves, que li pervenen de la seva postura existencial feta de rebel·lió davant la vida quotidiana, davant la realitat que ha viscut, trepidant, sense límits. Per això els seus llibres són un mirall progressiu de les diverses etapes vitals: l’experiència de la maternitat, el món vist i viscut per les dones, l’amor, i la soledat, el pas del temps i la paraula, la mort del company, la reflexió sobre la pròpia mort. La seva poètica, cada vegada més existencialista, més essencial, lluita contra l’engolidor del temps per deixar-hi fixat un pensament, una imatge, una sensació, sempre allò que més colpeix, que més fereix. Temes al·ludits amb imatges com la pedra, la sang, l’aigua, el vent, també les mans. Una forma de verbalitzar la quotidianitat, el buit existencial o, també, la voluptuositat d’un moment de calma.”

Nota: Lluïsa Julià, “Per a l’homenatge a Montserrat Abelló en els seus 90 anys (desembre 2007)”, Número especial revista Barcelona Review

Des de la seva primera obra, Vida diària, Abelló presenta una veu personalíssima, que parla directament de les pròpies vivències i experiències i amb un altre tret característic de la seva poesia: la musicalitat que no busca el suport de cap regularitat mètrica. La seva poesia troba en la subtilitat, en la delicadesa, en la proximitat, les arrels més riques. És una poesia sentida. Amb l’oïda tant com des del sentiment. És una poesia de combat, però des de les paraules menudes  i les realitats petites pautades pel pas del temps.

Nota: Oriol Izquierdo. “Dins meu que crema”, pròleg al llibre “Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002”, Proa, 2002   

L’any 1963 Montserrat Abelló publica el seu primer llibre, Vida diària, amb pròleg de Joan Oliver, que diu de l’Abelló: “Em les breus i espaiades converses que vam sostenir, jo anava descobrint en aquella vida nova però ja experta, una tensió vibrant i una duresa de fruita verda- Bet aquí -em deia jo-  una feminitat armada per l’escomesa i, en tot cas, apta per a la defensa i la resistència aferrissada” (...)

“L’anècdota de la ‘vida diària’ els serveix de fons, com una música sorda que res ni ningú no sabria ofegar. Amb tot  hi ha moments de respir. Aquí i allà es reflecteix la fruïció del temps en paisatges mòdics, de la minúscula vida casolana expressada  amb l’austeritat elemental de remots poemes xinesos.” (...)

“La màgia d’aquestes petits poemes és transparent, l’estil econòmic. Però no són pas paraules fredes, eixutes. El corrent és d’aigua viva i castigada o de vi calent. Hi ha l’anhel d’una aproximació al nervi mateix de la vida, a les arrels i les branques.”

Marta Pessarrodona, en el pròleg a la edició de Vida diària/Paraules no dites, de 1981, escriu: “Avui, l’autora del present volum és una nova veu (...) amb veu personal i pròpia  (que) ens diu coses que la situen fora del temps i l’espai, és (..) poesia despullada de tota retòrica, tan senzilla i complexa com ho és la vida. La seva grandesa rau en el fet de no proposar-se-la, en el delit d’atènyer sols allò que és poesia.”  

Maria Àngels Anglada opina d’aquest llibre: “... recull de poemes concisos, intimistes, amb alguns temes recurrents: la quotidianitat, les mans, la nostàlgia. (...) La seva condició de dona —i de dona nascuda fa molts anys— va dificultar la seva tasca d'escriptora, per a la qual només li quedaven parracs de temps; n'ha fet també matèria d'algun dels seus poemes. (...) Els seus poemes sempre son greus, molt despullats, sense grans mots ni metàfores amples: una veu confidencial, senzilla i rica de suggeriments."

L’any 1986 publica el tercer recull, El blat del temps, amb pròleg de Maria Àngels Anglada: “El secret ( de la poesia de Montserrat Abelló) rau, sovint, i per contrast, en .la limpidesa de la incisió, en el relleu aconseguit amb uns pocs mots, que deixen a l’ombra els detalls; i, sobre aquest fons, amb la vividesa d’un retrat holandès, la claror  d’una emoció continguda, d’una vivència robada al pas del temps”. I destaca la musicalitat del vers de la poeta, Montserrat Abelló sembla, realment, que tingui els mots tan amanyagats, que li canten a les mans –als poemes –sense cap esforç aparent”.

Neus Aguado ens proposa una lectura d’aquest recull: "En la primera parte, el verso breve y preciso servirá para transmitir la emoción del alma desde la experiencia y desde la inteligencia. (...) En la segunda parte, cobra protagonismo la palabra que no se dice, la palabra que sugiere otra, la que oculta y convoca. (...) En la última, la palabra es vista como una añagaza. (...) Las palabras que fueron pronunciadas en el ayer, que creíamos sinceras y lúcidas, ya están muertas, y eso no es lo peor, lo terrible es que sirvieron de excusa para no abrir nuevas puertas. (...) Así está concebido este tríptico de Abelló: cada" parte se desnuda para abrirnos paso hacia los sentimientos de la soledad y la decepción. Sin embargo, no es una soledad que atemorice, es simplemente la confirmación de que la autora ama la vida."

L’any 1990 publica Focs a les mans, prologat per la seva admirada Maria-Mercè Marçal. Abelló ja te setanta-dos anys, i la presència de la memòria i la mort és palesa en aquest recull, que conté tots els grans temes de la seva poesia: el temps, la pedra, l’arrel, el somni, el foc, l’agua, el vent, el cos i, naturalment, les mans.

Olga Xirinacs afirma: "No disposem d'altra cosa que el cos com a punt de referència. El cos es la nostra realitat i, potser, imatge i semblança d'altres realitats llunyanes. (...) La riquesa del món interior s'imposa a l’erma realitat que ella ens comunicava. Sempre hi ha el lloc de la tendresa. (...) Llibre de poemes sovint breus, incisius i precisos, amb els quals Abelló vol demostrar que, des del silenci volgut, triat, es pot fer sentir sobre el silenci imposat i hostil d'actituds determinades."

Neus Aguado, per la seva banda, diu del recull: "La poesía de Abelló es un continuo ascenso hasta dar con la explicación más desnuda y certera del silencio y del miedo, pero también de la nostalgia como aprendizaje creativo de la existencia hasta llegar a la consumación. (...) Abelló prosigue utilizando el verso breve, casi telegráfico, a veces le basta con una única palabra para formar el primer verso del poema o para avisar del final. Así una palabra flota en el poema reclamando la aten­ción como los signos de los pájaros en el espacio. (...) El silencio debatiéndose entre la vida y la nada. (...) El bálsamo para los mie­dos y los silencios es el fuego que arde en las manos y en el pen­samiento cuando se escribe con pasión, la única manera válida. (...) Su fuerza y, por ende, su originalidad, radican en su expre­sión limpia y casi acusadora a fuer de sincera."

En el pròleg,  Maria-Mercè Marçal afirma: “Foc a les mans sembla enllaçar amb la darrera part del llibre anterior. El títol, d'entrada, prové del primer poema, on el foc i la sang es troben estretament identificats. La primera persona del plural es fa, també, insistent al llarg del recull, potser mes a la primera part. Però aquí es un plural en masculí, l'únic que les lleis de la llengua permeten per al·ludir al conjunt dels humans. Com si un cop afermada la identitat individual/col·lectiva com a dona, Montserrat Abelló pogués enfrontar-se de cara amb aquells pocs temes que constitueixen el lot estrictament humà.”

(...) “És com si tota la poesia de Montserrat Abelló fos essencialment una llarga i aferrissada lluita contra el silenci, aquest silenci que plana com una llosa sobre tantes experiències anònimes. I així, la crònica quotidiana hi es també present, en una tercera persona que endevinem representativa del jo, però que el transcendeix.”

Per finalitzar aquest repàs al estudis sobre l’obra poètica de Montserrat Abelló, transcrivim part  de l’article de Vinyet Panyella al Serra d’Or del juliol-agost de 1998,  ”Entre les màscares i el mirall": "L'obra poètica de Montserrat Abelló es defineix per una constant introspecció que recorre les diverses etapes i els epitelis d'una personalitat humana i literària, i que comporta, a més, la presència constant i continuada de la perspectiva de gènere que l'autora hi ha introduït des del primer moment. La poeta, que ha hagut de lluitar contra la triple minorització de ser dona, poeta i d'expressió catalana, participa de ple en aquella característica que defineix l'escriptura de les dones i que ella mateixa utilitza al pròleg de Cares a la finestra. Vint dones poetes de parla anglesa del segle XX. Són, juntament amb ella, totes aquelles que 'han deixat de banda fórmules i tabús i han cercat, en el fons del seu ésser, el ritme propi de la seva magnífica poesia'. El ritme propi de la poesia és, segons Montserrat Abelló, el ritme propi de la vida interior que, juntament amb la voluntat expressiva i amb la passió per l'escriptura, configuren la seva obra.

El pas de la vida global, més o menys exterioritzada, vers aquesta vida interior literaturitzada per mitjà del llenguatge poètic ha estat progressiu. El primer títol, Vida diària (1963), prologat a la primera edició per Joan Oliver, presenta un ressò de crònica, de report del que és la vida d'una dona. Aquest caràcter es manté al poemari Vida diària. Paraules no dites (1981), editat per La Sal, una editorial de literatura de dones que ha estat capdavantera i iniciadora de tota una presa de consciència, literària i personal, i que ha marcat la història literària del nostre país amb una empremta necessària i indefugible, i no sempre reconeguda. Aquest segon poemari, amb una introducció de Marta Pessarrodona, ha significat el punt de partida definitiu i cíclicament continuat de la seva obra poètica: El blat del temps (1986), amb uns mots introductoris de Maria Àngels Anglada; Foc a les mans (1990), prologat per Maria-Mercè Marçal; Cares a la finestra (1995), una plaquette especialment corprenedora per la seva brevetat, indirectament proporcional a la força i la intensitat poètica, i, el per ara darrer volum, L'arrel de l'aigua (1995), són els títols que avalen una obra poètica d'introspecció constant, de voluntat de constatació, en pell i en paraula pròpies, dels batecs de la vida malgrat el pas del temps, que en el cas de Montserrat Abelló equival a dir: malgrat el desgast de la vida mateixa."