un cant d'amor...i absència

 

“Només voldria ésser-te com un aire de primavera: Dolç i lleu dins la tarda; fort i pur dins el somni.”

Rosa Leveroni

Ahir, dins de les activitats al voltant de l’exposició República és nom de dona que acull el Museu de ca n'Oliver fins el 14 de novembre, vam recórrer la vida i l'obra de la poeta i narradora barcelonina Rosa Leveroni de la ma de les companyes i companys de Vespres Literaris.

Cinc cèntims, gràcies a Marta Pesarrodona, sobre aquesta autora:

“Rosa Leveroni i Valls (Barcelona 1910-1985) va néixer a Barcelona, al cor de Barcelona, al Passeig de Gràcia, en el si d’una família de classe acomodada. El gentilici -que Maria Aurèlia Capmany, en prologar-la, ja considera un inici de poema- delata l’origen italià del pare, qui establiria un negoci en el qual, amb la seva mort, la del pare, i el desgavell de la Guerra Civil, la pròpia autora hi treballaria. La mare era mestra, encara que no va exercir mai. En conseqüència, estudis a la Dames Negre s del Passeig de Gràcia de Barcelona i, després, entrada en la mítica i orsiana Escola de Bibliotecàries, acabada la Dictadura de Primo de Rivera, concretament de 1930 a 1933, així com uns anys d’estudis d’humanitats a la Universitat -aleshores Autònoma- de Barcelona, circumstància que marcaria la seva vida d’autora, de poeta bàsicament, i de dona, com s’ha sabut en data relativament recent. En qualsevol cas, segurament Leveroni és la primera autora catalana amb estudis superiors, que fins i tot, el 1933, va rebre una beca per fer una tesina sobre literatura infantil a Madrid.

La cronologia personal no va ajudar-la gens, però. Per un costat, en esclatar la Guerra Civil tenia vint-i-sis anys, havia acabat els seus estudis de bibliotecària i treballava com a tal a la biblioteca de la seva universitat, escrivia poesia com feia des de l’adolescència (havia publicat ja als quinze anys poemes a la revista Patufet) i, en plena guerra, el 1937, va ser finalista del més important premi poètic de l’època, el Joaquim Folguera, amb el que seria el seu primer llibre Epigrames i cançons, que es publicaria el 1938 i inclouria un gran pròleg del seu mestre -i mestre de més d’una generació -, Carles Riba, que és, a la vegada, un clar exemple de patriarcalisme. Amb el temps també seria la causant d’una altra mostra del gènere patriarcal, quan Salvador Espriu li prologà el segon lliurament poètic. Hauríem d’esperar la benèfica intervenció de Maria Aurèlia Capmany, prologuista del tercer i darrer -en vida- lliurament poètic. Acabada la Guerra Incivil -que diria Joan Oliver/Pere Quart- naturalment perd el seu lloc de treball a la biblioteca universitària, pateix la “depuració” dels funcionaris republicans, encara que no es mou de Catalunya, segons la novel·lista i prologuista Helena Valentí, amiga molt estimada de l’autora, perquè el pare no li permet anar-se’n del país. Treballà tres anys a l’arxiu de premsa de l’Editorial Sopena, anys que l’autora considerava els mes grisos de la seva vida, i en una biblioteca particular d’un gran col·leccionista d’ex-libris. Ras i curt, va començar a viure el seu exili interior, suposem tan sols mitigat per les seves estades a Cadaqués, lloc estretament vinculat amb els ressons marins a la seva obra. També, l’obertura de l’Institut Britànic a Barcelona li va permetre d’estudiar anglès i, amb el temps, traduir des d’Eliot a Katherine Mansfield, passant per Christina Rossetti, de qui va traduir el seu meravellós “Song” , que tan encertadament Sam Abrams empra per obrir, amb la versió Leveroni, la seva Antologia de Poesia Anglesa i Nord-Americana. Barcelona: Edicions 62, 1994. 

Segons manifestació pròpia, com que no es casaria mai (són paraules seves), li va demanar al seu pare el dot, diguem, que consistia en una caseta a Cadaqués, cosa la qual el pare va fer comprant-li una casa de pescadors, una “barraca”, el 1948. El pare moriria el 1950 i ella s’integraria al negoci familiar per prendre cura de la part que li corresponia a la mare. Es van acomplir els seus desigs pel que fa a Cadaqués, així com el de ser enterrada, com és el cas, al bell cementiri d’aquella població, Port Lligat. Abans, però, i fins a l’arribada de la democràcia, l’autora va passar per angúnies econòmiques, que alleugerí Maria Aurèlia Capmany qui, ultra escriptora, com a regidora de l’Ajuntament de Barcelona, li va aconseguir la pensió que li corresponia com a antiga treballadora a la biblioteca de la Universitat de Barcelona en els anys de la guerra. També, a finals dels anys setanta, va començar a patir una greu malaltia, un càncer intestinal, que la va deixar sense poder llegir, suposem degut al tractament, encara que era una persona vivaç amb les visites, com va ser el nostre cas. Finalment, pel que fa a la seva vida, cal fer referència del llegat dels seus llibres i papers a la Biblioteca de Catalunya, un fet que ha propiciat -i, esperem, propiciarà- l’aparició de més notícies sobre la seva obra i persona.

(...)

Leveroni va ser un dels ponts més sòlids entre l’exili interior i l’exterior, com queda palès a “Un epistolari de Carles Riba”, reblat pel volum de cartes amb un dels grans activistes culturals dels anys quaranta, Josep Palau i Fabre. Leveroni seria la primera dipositària de les famoses, justament, primeres Elegies de Bierville ribianes. També amb Palau, entraria a una de les poques empreses de l’època, la revista -clandestina, per mor del Zeitgeist imposat- Poesia (1944-45) i Ariel (1946-51), on publicà alguns dels seus assaigs. Va mantenir relació amb el matrimoni Carles Riba i Clementina Arderiu quan van tornar de l’exili i van establir les seves tertúlies a casa els diumenges a la tarda. També, amb les següents generacions de poetes, a part de Palau i Fabre, com és el cas de Gabriel Ferrater, amb qui compartia amor per Cadaqués i qui sempre deia que l’experiència que hi havia sota del seu poema “El ponent excessiu” l’havia compartit amb Leveroni. Això no obstant, en la represa editorial catalana dels anys seixanta, Leveroni resultava una il·lustre desconeguda.

(...)

Això no obstant, al pas dels anys l’obra de Leveroni no s’apaga, ans brilla cada vegada més. “

Marta Pesarrodona

“He comprès que l’amor sense literatura no és res.”

Rosa Leveroni