lectures, 5

 

No resideixo, visc

Rose Ausländer

traducció: Feliu Formosa

Eumo, 12023

pàgines: 204

        Rose Ausländer (Czernowitz, Bucovina, 1901 -Düsseldorf, 1988) és una de les veus més escruixidores però també més lluminoses de l´Europa del segle xx. Forma part de la tradició jueva nascuda de la diàspora i és un testimoni de la barbàrie i l´holocaust. 

        L´escriptura és una recerca de la identitat per aquesta dona, víctima d´exilis, que va viure quatre anys al gueto de Czernowitz. Escriure li donava força per continuar viva entre la pèrdua múltiple de pàtria, llengua, identitat i família. La seva obra consta de cap a tres mil poemes, que tracten sobre la pàtria, la infantesa i la joventut; el judaisme; la Xoà; l´exili; la llengua com a vehicle d´expressió poètica, com a ofici i com a pàtria, i, finalment, sobre l´amor, sobre la vellesa i la mort.

        Aquesta selecció, traduïda per Feliu Formosa i amb pròleg de la professora Heike van Lawick, posa a l´abast del lector l´obra d´una de les més grans autores del segle passat.

        "Per què escric? 

      Perquè les paraules em dicten: escriu-nos. Volen que les uneixin, fer-ne aliades. Paraula amb paraula amb paraula. Una legió de paraules a favor meu, les altres en contra. Volen ser incorporades a files, per lliurar el combat al paper. Sovint em comporto amb escepticisme, no em vull sotmetre a la seva dictadura, les llanço al vent. Si són més fortes que ell, tornen a mi, em sotraguegen i em turmenten fins que cedeixo. Au, ara deixeu-me en pau. Però les paraules no són figures dòcils amb les quals es pot procedir a voluntat. Afirmen que les he interpretat malament, que volien al·ludir a alguna altra cosa. Es queixen de no haver estat col·locades al lloc correcte. Amb hipocresia, es mantenen pacífiques i immòbils damunt la blanca superfície. Això és un engany. Són dures, també les més tendres. Ens mirem, ens estimem. Els meus arbres, les meves estrelles, els meus germans: és amb aquest estil que m’hi adreço. Elles em capgiren l’estil, m’escometen, m’obliguen a desplaçar-les d’ací d’allà fins que creuen haver ocupat el lloc que els pertoca. Per què escric? Perquè tot buscant la meva identitat parlo més clarament amb mi mateixa davant el full que res no diu. Em tensa. Espero amb tensió quines paraules volen venir a mi. Amb elles m’adreço a mi mateixa, a tu, et demano que m’escoltis. El món em fa preguntes astutes. Les meves paraules li responen francament amb preguntes. La meva vida es desfulla en una escriptura xifrada, full per full: anys que comprenen en versos allò impenetrable, des d’on? Cap a on? Passo comptes, sobre mi, el meu entorn, els meus estats d’ànim, les meves relacions. Les meves paraules volen ser comptabilitzades: deure i haver. Ens has de tenir, diuen, quan ens registres al llibre. Jo m’hi resisteixo. Penso molts poemes i moltes històries, però només n’escric una petita fracció. Per què? 

    

     Perquè. Les explicacions són tan sols una petita fracció de la veritat. Per què escric? 

    Potser perquè vaig venir al món a Czernowitz, perquè el món va venir a mi a Czernowitz. Aquell paisatge peculiar. La seva gent peculiar. Rondalles i mites omplien l’aire, ho respiraves. Czernowitz amb les seves quatre llengües era una ciutat de les muses, que albergava molts artistes, poetes, amants de l’art, la literatura i la filosofia. Va ser la ciutat elegida pel més grandiós fabulista ídix Eliezer Steinbarg. Ha produït el poeta ídix més eminent, Itzig Manger, i dues generacions d’escriptors en llengua alemanya. El més jove i més important era Paul Celan, el més vell Alfred Margul-Sperber, que l’any 1968 va morir a Bucarest als seixanta-nou anys, un poeta i traductor molt reconegut a Romania i a la República Democràtica Alemanya. Va ser el meu descobridor i qui va reunir el meu primer volum de poesia amb el títol Der Regenbogen (‘L’arc iris‘), que va aparèixer a Czernowitz l’any 1939. El meu interès es va decantar inicialment per la filosofia. El meu filòsof d’adopció, Benedikt Spinoza (que es guanyava la vida com a tallador d’ulleres) i el gran pensador berlinès Constantin Brunner van donar un fonament a les meves idees. Un dels meus poemes d’aleshores començava així: «El meu sant es diu Benedikt / ha tornat clar polint-lo / l’univers». Els posteriors assajos sobre Spinoza, Brunner, Plató (Fedre), Freud (Angoixa), els manuscrits de poesia, diaris, cartes, així com l’edició completa de Der Regenbogen, van caure víctimes de la guerra. 

    Als disset anys vaig començar a recopilar notes, acudits, versos en un dietari. Aviat vaig tenir clar que la lírica era el meu element vital. Durant anys vaig escriure poemes, prosa lírica, textos rítmics i també uns quants contes. Alguns els vaig confiar al calaix, la resta els vaig regalar a la paperera. Molts poetes i escriptors van ser per a mi importants, però de Hölderlin i Kafka em van arribar els impulsos més persistents. Va seguir una fase d’intents molt diversos en versos lliures i de forma clàssica, molts d’ells amb rima. El nostre mestre del llenguatge Karl Kraus lloava la rima: «És la riba en la qual aterren / dos pensaments que es comprenen.» També l’adjectiu hi jugava encara un paper vital. Allò que més endavant va irrompre damunt nostre, anava sense rima, i ens oprimia tant com un malson, que —en la repercussió, en el xoc sofert plenament a posteriori— la rima es va fer a trossos. Paraules com flors es van marcir. També molts qualificatius es van tornar qüestionables en un món mecanitzat que pertanyia a l’«home sense qualitats», a l’ésser humà despersonalitzat. El vell vocabulari s’havia de canviar. Les estrelles —no les podia tampoc allunyar de la meva lírica de la postguerra— apareixien en una altra constel·lació. 

    Czernowitz 1941. Els nazis van ocupar la ciutat, s’hi van quedar fins a la primavera del 1944. Gueto, misèria, horror, transports de la mort. Durant aquells anys els amics ens reuníem d’amagat de tant en tant, sovint arriscant la vida, per llegir poemes. Davant la realitat insuportable, hi havia dues maneres de procedir: o et lliuraves a la desesperació o et traslladaves a una altra realitat, l’espiritual. Nosaltres, jueus condemnats a mort, érem indescriptiblement necessitats de consol. I mentre esperàvem la mort, alguns vivíem immersos en paraules visionàries —la nostra llar de somni dins el nostre desarrelament. Escriure era vida. Supervivència. 

    «A les barques que fugen / els gallardets apaguen el somni, des del cel…» —«perquè floreixin les estrelles invisibles.» Aquests i molts altres versos em llegia un jove que un amic em va presentar l’any 1944: Paul Antschel-Celan. Com a rèplica, la vegada següent que ens vam veure, li vaig llegir els meus poemes acabats d’escriure. Els va lloar molt. 

    Finals de 1946. Emigració als Estats Units. Lluita per l’existència. Canvi d’orientació. Provocació. El nou món de la literatura moderna americana i anglesa va ser un estímul renovador i excitant. Després d’uns quants anys de silenci, em vaig sorprendre un vespre escrivint poesia en anglès. Un dels meus primers textos anglesos començava així: «Looking for a final start» (‘Buscant un inici definitiu’). Molts d’aquells poemes van aparèixer en revistes literàries americanes, alguns els va transmetre l’emissora de ràdio WEVD. Per què torno a escriure en alemany des del 1956? Misteriosament, la musa anglesa, tal com va aparèixer va desaparèixer. No hi havia cap motiu extern que propiciés el retorn a la llengua materna. Secrets del subconscient. Fins al 1957 no vaig tenir coneixement de la lírica alemanya contemporània. Transformat, el món enfonsat emergia de nou sota una altra llum. Les formes antiquades s’havien perdut dins l’ombra. Molts d’aquest poemes alemanys van tenir per a mi una significació duradora. 

    1957. Dues setmanes a París. Paul Celan em va convidar a casa seva unes quantes vegades. Em va llegir les últimes coses que havia escrit, poemes que després han aparegut a Reixes de llengua. Em va preguntar pels meus nous treballs. Indecisa, li vaig ensenyar sis textos. Va reaccionar immediatament després de la lectura: «El cor inaudit», «Atlantis», «Crida i cristall» i «Cobert de neu» són molt, molt, molt bonics. També «Estiu cec» és un bon poema. El sisè me’l va tornar sense dir ni paraula. Poc temps després vaig llegir Cascall i memòria i De llindar en llindar: un nou model d’evocació poètica. L’existencialisme creador de llenguatge de Celan era convincent. La mort havia cridat a la vida el seu millor poeta. 

    Els meus temes preferits? Tot… allò que és un i únic. Allò que és còsmic, crítica del nostre temps, paisatges, coses, persones, estats d’ànim, llengua… tot pot ser un motiu. En el sentit de la pertinença social, la meva lírica és compromesa. De la singularitat i la intensitat d’una experiència, d’una pensada, en resulta la forma externa i interna del text. Sovint m’he preguntat què és pròpiament aquest fet d’escriure, i m’he donat respostes ben diverses. M’he quedat amb la més breu: escriure és una pulsió. El poeta, l’escriptor, ha de menjar, moure’s, descansar, pensar, sentir i escriure… escriure allò que li prescriuen els seus pensaments i la seva imaginació. 

    Per què escric? No sé."