mestres republicans, 2

 

EL SOMNI REPUBLICÀ:

    El 14 d'abril de 1931 va triomfar a les eleccions municipals d'Espanya un projecte republicà que es va definir com una “República democràtica de treballadors de tota mena”. El nou govern va emprendre una sèrie de reformes amb l'objectiu de construir un Estat laic, reduir el poder de l'exèrcit i l'església, i que buscava remuntar una llarga història de desigualtat i de carències, a partir de la dignificació dels pagesos i treballadors espanyols, llargament segregats i oprimits, sense oportunitats reals de desenvolupament.

    El projecte educatiu de la República establia l'educació laica i per a tothom amb la finalitat del desenvolupament cultural i educatiu d'Espanya, després de segles de censura i repressió per part de la Monarquia i l'església. En primer lloc es va combatre l'analfabetisme, que arribava a una quarta part de la població adulta, per a això es van fundar al voltant de 10 mil escoles entre 1931 i 1936 i es van formar desenes de milers de mestres, a més que se'n va dignificar la seva labor augmentant considerablement els seus salaris i prestacions.

    Pedagògicament la reforma es va sustentar en les teories educatives més innovadores que eren la base de la Institució Lliure d'Ensenyament de Francisco Giner de los Ríos i l'Institut Escola de Manuel Bartolomé Cossio. D'altra banda, hi havia un greu problema d'accés a l'educació i la cultura de milers de pobles aïllats i rurals, per a això es van fundar les Missions Pedagògiques.

    El projecte republicà es va truncar amb la guerra civil quan va tornar l'autoritarisme, el dogma i la censura que va caracteritzar l'educació a l'època del franquisme. Molts dels artífexs d'aquest projecte van haver de sortir d'Espanya, arribant a Amèrica i Mèxic, on van trobar terra fèrtil per a la seva feina.

DEPURACIÓ:

    L'aixecament militar i el cop d'Estat de juliol de 1936, que provocaria la Guerra civil espanyola, donaria immediatament pas a les primeres fases de la depuració franquista, que de manera progressiva (i a mesura que s'anaven arrabassant territoris fidels a la República), no només es va aplicar als docents en exercici, fossin aquests funcionaris amb plaça o interins, sinó també als alumnes que cursaven els seus estudis a les escoles de formació del Magisteri, o Escoles Normals. Tot l’alumnat va ser sotmès a la realització d’un expedient depurador, inclosos els alumnes en pràctiques que ja havien acabat els seus estudis a les Escoles Normals.

    En el context de la depuració dels funcionaris de totes les administracions duta a terme pel bàndol revoltat, possiblement el col·lectiu que va ser objecte d'una depuració més dura i exhaustiva va ser el cos de mestres nacionals a qui un decret del 10 de desembre de 1936 els advertia que «no es tornarà a tolerar, ni menys a protegir i subvencionar, els “enverinadors“ de l'ànima popular». Molts, a més, van ser assassinats. La finalitat de la depuració era inicialment la destrucció de l'obra escolar republicana, posar fi al laïcisme, la coeducació, l'organització democràtica de l'ensenyament i l'esperit d'innovació pedagògica. Al seu lloc es proposaven implantar una educació reaccionària, ant liberal, agressivament nacionalista espanyola i ultracatòlica. La depuració dels mestres ―als quals es feia responsables de la “caòtica” situació d'Espanya— i dels ensenyants en general, es va regular al Decret 66 de 8 de novembre de 1936 (tot i que les depuracions havien començat molt abans per ordre de les autoritats militars), en el preàmbul del qual es deia el següent:

    “El fet que durant dècades el Magisteri en tots els seus graus i cada cop amb més rares excepcions hagi estat influït i gairebé monopolitzat per ideologies i institucions dissolvents, en oberta oposició amb el geni i tradició nacional, cal que en els solemnes moments que travessem es dugui a terme una revisió total i profunda en el personal d'Instrucció Pública, tràmit previ a una reorganització radical i definitiva de l'ensenyament, extirpant així d'arrel aquestes falses doctrines que amb els seus apòstols han estat els principals factors de la tràgica situació a què va ser portada la nostra pàtria.”

    A la Circular de la Comissió de Cultura i Ensenyament de la Junta Tècnica de l'Estat adreçada als membres de les Comissions Depuradores de 7 de desembre de 1936, signada per José María Pemán, se'ls deia, després de culpar de tot els mals a la Institució Lliure d'Ensenyament, que “cal combatre resoludament el sistema seguit des de fa més d'un segle d'honrar i enaltir els inspiradors del mal”.

    La depuració va ser un procés governamental, de conseqüències socials i culturals profundes, per desmantellar l'obra educativa republicana, caracteritzada pel laïcisme, la coeducació i la introducció de nous mètodes pedagògics. La tasca, a partir de 1939, va ser encomanada a tribunals designats per la Comissió Superior Dictaminadora, i es va desenvolupar entre 1940 i 1945. Alguns estudis amplien la data de finalització del procés depurador fins a 1956, any en què encara es tramitaven les sol·licituds de alguns expedients de revisió de sancions.

    En total, els especialistes calculen que “es va sancionar aproximadament entre un 25% i un 30% dels docents depurats. Tot això és una indubtable mostra de la importància que el magisteri tindria per al nou règim com a element fonamental per consolidar-lo. El nou govern no necessitava un cos docent “preparat en pedagogia aplicada”, sinó una divisió al servei del poder, ja que les escoles de la Nova Espanya han de ser “continuació ideal de les trinxeres d'avui; han de recollir el seu esperit exaltat i juvenil i han de perllongar en el futur d'aquesta Guerra d'ara on combaten més que enemics circumstancials, poders sempre vigilants i permanents com el Mal mateix”.

    La depuració va arribar a docents, alumnes, llibres de text i biblioteques escolars, encara que la intenció fonamental de les noves autoritats es va dirigir a la depuració del personal docent pertanyent a la II República.