hamnet, 1

 

un xoriguer en ple vol

Maggie o'Farrell: “El gran drama de Shakespeare no era a l'escenari, va ser la mort del seu fill”

L'escriptora nord-irlandesa novel·la la vida familiar dels Shakespeare, amb èmfasi en el nen que va morir als 11 anys

per Xavi Ayén

La Vanguardia

17/03/2021

    "William Shakespeare va tenir tres fills. Dos d’ells, Hamnet i Judith, eren bessons. El noi va morir als 11 anys. Pocs anys després, el pare ja tenia escrit Hamlet (el mateix nom, perquè a l’època s’escrivia de les dues maneres, amb n i amb l ). Maggie O'Farrell ( Coleraine, Irlanda del Nord, 1972) es demana com era la vida quotidiana de la família Shakespeare. Qui era la seva dona? I els pares? I els fills? La resposta és a la ficció i es diu com el nen, Hamnet ( L’Altra/Asteroide), novel·la guanyadora del Women’s Prize 2020, més aviat coral però que se centra en Agnes, l’esposa de William, i en el mateix Hamnet. O’Farrell és una vella coneguda per al lector, ja que ens n'havien arribat algunes obres: La distància que ens separa (2004), història d’amor entre dues persones que ni tan sols es coneixen i viuen a molts quilòmetres; L’estranya desaparició d’ Esme Lennox (2007), on una dependenta descobreix de sobte una bestia sortida del psiquiàtric; La mà que prenia la meva (2010), històries de parella paral·leles al Londres dels anys 50 i l’actual; Instrucciones para una ola de calor (2013), on un augment de temperatura als anys 70 provoca una desaparició i canvis de conducta; Aquest deu ser el lloc (2016), una crisi matrimonial a la campanya irlandesa; i Visc, i visc, i visc (2017), una autobiografia a partir de les 17 vegades en què ella o els seus fills van vorejar la mort. L’autora va atendre ahir aquest diari per videoconferència des de casa seva al fred Edimburg, “avui molt calmada perquè les escoles han tornat a obrir i els gossos i els gats es demanen on són els meus tres fills”.

PREGUNTA: Tres fills? Com Shakespeare?

RESPOSTA: Sí. Per superstició no vaig voler escriure aquesta història, que em ronda des de l'adolescència, fins que el meu fill superés els 11 anys, que és quan va morir Hamnet. Havia de descriure el dolor de la mare, del pare, ficar-m’hi. Ara que el meu en té 17, no hi ha cap risc.

P: És una novel·la realista, però amb elements màgics.

R: A les obres de Shakespeare hi ha molta màgia, bruixes, profecies, tempestes, era una cosa que estava en les creences de la gent de l’època. Però, bàsicament, vaig intentar imaginar-me com era Shakespeare quan es va casar als 18 i no era encara ningú. Segur que era ja extraordinari, me’l vaig imaginar fent de professor de llatí i retòrica. Avui sabem el que tenia a dins però els seus veïns no. Potser la seva dona, Agnes, va ser l’única en veure el seu potencial, d’allà va sorgir la idea que ella pogués veure dins de la ment.

P: A la novel·la, el pobre William no té ni nom i és un secundari.

R: La novel·la és sobre Hamnet, el fill. I, durant la major part de la seva vida, Shakespeare era fora, treballant a Londres, al teatre, tornava amb regularitat a Stratford-upon-Avon però hi havia confinaments a causa de la pesta i altres epidèmies que tancaven la capital, en especial els teatres, capaços de concentrar unes 3.000 persones i, per tant, un punt de contagi clar. Així que la seva carrera va tenir interrupcions per les plagues. Si podia, aprofitava per anar-se’n de gira amb la companyia i, si el confinaven, tornava a casa, a Stratford. Tots parlen sempre de la carrera de Shakespeare a Londres, això és diferent, és el que es voreja, tot i que la tragèdia principal de la seva vida va ser la mort del seu fill.

P: Shakespeare intentant conciliar, els teatres de Londres tancats per una plaga... La seva novel·la és més contemporània del que sembla.

R: No era inusual que el cap de família d’una casa al camp se n’anés a Londres, perquè allà hi havia els llocs de treball. William no volia seguir els passos del pare, John, el guanter més important de la zona, no tenia el més mínim interès a heretar el negoci. Així que, hop, va passar a ser actor i dramaturg, ja a Londres. Ningú no ha sabut encara rastrejar o explicar aquest salt, aquell viatge extraordinari.

P: Un altre viatge extraordinari és el de les puces que porten la pesta, que viatgen pels continents, en un singular parèntesi de grans aventures que fa vostè.

R: L’escenari és una o dues cases d’una zona rural, era una mica claustrofòbic i vaig obrir la novel·la al món, vaig voler mostrar la potència d’una puça. Els segles XVI i XVII van ser devastats per la pesta, tots la temien. Matava joves sans en 24 hores, persones que estaven sopant tan bonament i, l’endemà, jeien morts. Ho vaig escriure molt abans del Covid i em preguntava: com ha de ser viure una època on malalties fatals travessen les fronteres i maten els éssers estimats? La mateixa incertesa d’ara: em tocarà?

P: Existeix la possibilitat que hi hagi lectors –els que no llegeixen diaris ni les contraportades dels llibres– que no descobreixin que es tracta de Shakespeare fins a l’escena final, ja que no l’ anomena mai.

R: Tant de bo succeeixi, els meus llibres no són per als que tenen un grau en literatura. Són també per a gent que no ha llegit mai Shakespeare. És més: vull que els lectors oblidin tot el que saben d’ell, que deixin de veure'l com el gran autor i es trobin simplement amb un ésser humà.

P: Sobre Shakespeare hi ha poques dades biogràfiques. La inclinació de la seva esposa, Agnes, pel sobrenatural es basa en alguna dada real?

R: Si sabem poc d’ell, menys encara de la dona amb qui es va casar, ni tan sols existeix el registre del seu naixement. Biògrafs i directors de cinema han omplert aquest buit amb molt d’odi, l’han tractat molt malament en els últims 500 anys, no entenc per què. Sabem que era filla d’un granger i que va viure molt, 67 anys, també que conreava malta, per fer cervesa. D’això, en trec tot el personatge però no hi ha res real.

P: Com de dolent i de cruel és el pare de Shakespeare, això es basa en dades?

R: Sí i no. És possible que John Shakespeare fos encantador, en aquest cas li dec unes disculpes. Però als documents disponibles, veiem que va ser regidor, que va perdre el seu poder i reconeixement, que va començar a traficar il·legalment amb llana, la qual cosa li va fer perdre la fortuna, que va patir problemes financers i legals (va ser multat per no assistir a missa)... Devia molts diners a molta gent, per la qual cosa poques vegades sortia de casa. A les obres de Shakespeare hi ha homes com el rei Lear, erràtics, amb molt temperament, als que el perd l’ambició. D’on han sortit aquests personatges?, em vaig demanar.

P: Si burxem, podem treure d’altres paral·lelismes amb les obres de Shakespeare a la novel·la. Ell i Agnes s’estimen molt, són Romeu i Julieta amb la família en contra, una mica.

R: Espero que qualsevol referència a les obres es vegi com una cosa molt subtil, no vaig voler fer aquest joc, sinó anar amb molt de compte. No vull deixar empremtes de la seva obra a la meva novel·la. Però, per exemple, els bessons als seus llibres són freqüents, com a La comèdia dels errors, sobre bessons separats. Ell escriu de bessons que creuen que l’altre ha desaparegut, però que al final es retroben. Els seus propis bessons ja no podien reunir-se mai, li havia de doldre escriure això.

P: Treient l’escena final, el clímax del llibre és el part dels bessons.

R: Vaig voler mostrar el terror del part, les estadístiques ens mostren que les dones s’hi jugaven la vida i que molts nadons no sobrevivien. El motor del llibre és donar presència a aquest nen abandonat pels historiadors, ja que ocupa només brevíssimes mencions en les biografies del pare. Ningú no ha fet atenció que donés el nom a una de les seves obres importants. Tots se centren en Shakespeare a Londres, però la dona, els fills, eren molt importants per a ell. Quan estava cansat, no es quedava a Londres, tornava a Stratford, on es va mudar al final de la seva carrera. Shakespeare no és present a la major part de la novel·la, perquè la casa la dirigeixen la seva mare i la seva dona.

P: Trasllada el lector a un món molt concret d’olors, sabors, animals, plantes, colors... sensualitat, en suma. Com fer-ho sense que soni antic?

R: La millor manera d’ insuflar vida a un passat amb què no tenim cap connexió és recopilar-ne molta informació. Abans de començar a escriure una escena a un menjador del XVI, has de saber de què estava feta la roba, el menjar, el terra, la taula, però sense abassegar amb els detalls. Era un món més connectat a la natura, als cicles de la llum, es ficaven al llit i es llevaven amb el sol.

P: Shakespeare no és el qui més surt però té bones escenes, com quan intenta adaptar la seva obra a un escenari de poble minúscul...

R: Pensem en el geni i ens oblidem que va ser actor, un més de la troupe que anava de gira, això era una part important de la seva vida. No sempre estava a l’escenari. De vegades anaven de gira per la campanya, hi ha una factura que demostra que eren a Kent quan va morir Hamnet. Ell ha de reduir Macbeth per encaixar-lo en espais petits, retallar coses, accions i moviments.

P: Més enllà de la bibliografia, quin treball de camp ha fet?

R: He buscat personalment la màxima informació. La granja dels Hathaway, on vivia Agnes de jove, era com un graner, que el seu germà Bartholomew va ampliar, aixecant un pis. Jo vaig pujar a aquell pis i em vaig adonar que les portes eren més altes del normal en aquella època, i d’allà sorgeix la idea que Bartholomew havia de ser molt alt.

P: Més investigació directa?

R: He fet de tot. Vaig plantar un hort isabelí amb plantes de l’època, vaig apuntar-me a un curs per fer ungüents, vaig fer feines arqueològiques excavant a la vora del Tàmesi, on vaig trobar monedes i uns clips metàl·lics per subjectar collars, vaig ensinistrar un xoriguer, fent-lo volar...”