La pel·lícula d’Erin Brockovich està basada en fets reals. És d’aquelles que pel·lícules que es poden analitzar des de punts de vista diferents, com la personalitat de la protagonista, una dona molt lluitadora, empàtica i autodidacta; aquests trets de la seva personalitat l’han convertit en una veritable activista a la vida real, o el punt de vista legal, on s'han produït importants debats jurídics en quant a la valoració dels riscos i els drets de compensació de danys que són motiu d’estudi en entorns jurídics i legislatius
Nosaltres hem posat el focus en el aspecte mediambiental que tracta la pel·lícula, en aquest sentit la contaminació dels aqüífers provocada per la companyia Pacicfic Gas and Electric Company (PG&E) en abocar residus no controlats de productes químics (el crom hexavalent), continua encara a data d’avui.
La contaminació ambiental és la degradació del medi ambient com a conseqüència de la introducció de substàncies i elements físics que n'alteren la naturalesa de manera dràstica, impredictible i perillosa, fent-ho menys apte per a la vida.
La contaminació ambiental és la manifestació de l’impacte que la manera de vida de la humanitat té sobre l’ecosistema.
Es pot donar en diversos contextos i graus, amb conseqüències negatives per als éssers vius.
Els agents contaminants poden ser de naturalesa variada, manifestar-se en qualsevol forma física i tenir múltiples orígens. Per sistematitzar el fenomen, se'ls sol classificar en tres categories, d'acord amb el seu comportament un cop introduïts en un ecosistema:
Biodegradables. Aquells que tan aviat es troben al medi ambient inicien un procés natural de descomposició. Això no vol dir que no tinguin impacte sobre el medi ambient, sinó que aquest impacte pot ser neutralitzat de manera natural en un marge temporal relativament breu.
De degradació lenta. Aquests responen també a processos naturals de biodegradació, però ho fan de manera gradual i lenta, per la qual cosa prolonguen el seu impacte mediambiental. Molts d'aquests contaminants requereixen l'ajuda de coadjuvants o catalitzadors per degradar-se.
No biodegradables. Són immunes a processos naturals de biodegradació o la seva resposta als agents naturals és tan lenta i treballosa que pràcticament es consideren permanents. Pels seus efectes prolongats al medi ambient, constitueixen els casos més greus de contaminació ambiental.
Pel que fa al medi on es produeix la contaminació, pot ser:
Atmosfèrica. Quan s'aboquen gasos o aerosols a l'atmosfera, injectant elements químics inusuals que reaccionen de manera inesperada, alterant els corrents atmosfèrics naturals del planeta. És el cas dels gasos que deterioren la capa d'ozóli permeten l'ingrés directe de la radiació solar; o també dels gasos emesos pels motors de combustió interna, que augmenten el carboni de l'atmosfera i contribueixen a l'escalfament global del planeta.
Terrestre. Quan el sòl és el receptor de substàncies químiques o tòxiques, o materials sòlids que n'alteren les propietats fisicoquímiques, reduint-ne la fertilitat i fent-lo més sensible a l'erosió, la desertificació o la sequera. Aquest tipus de contaminació sol desencadenar també la contaminació de les aigües.
Hídrica. Quan són les aigües les que reben directament les substàncies contaminants. És el que passa amb l'abocament de les nostres aigües negres, que afegeix substàncies orgàniques que alteren equilibri químic de l'aigua, que facilita, alhora, el creixement desordenat de certes algues i aniquilant centenars d'espècies, cosa que es tradueix en un empobriment de la diversitat biològica de l´ecosistema aquàtic.
Espacial. Amb cada vol espacial, amb cada satèl·lit en òrbita que deixa de funcionar, anem entapissant de fragments d'escombraries l'òrbita baixa del planeta. Al ritme desenfrenat dels darrers anys, aviat tindrem un anell d'escombraries al voltant del planeta de comportament i conseqüències imprevisibles.
Pel que fa a la naturalesa del contaminant, en podem tenir una:
Química. Té lloc per l'acció de substàncies alienes al medi ambient, o presents en ell, però alterades, que produeixen reaccions químiques, físiques o biològiques indesitjades; ja que les substàncies abocades reaccionen amb les del medi ambient de manera impredictible -generalment perjudicial-, enverina l'entorn i trenca l'equilibri natural. En són exemples els gasos rics en sofre acomiadats a l'atmosfera que, una vegada en aquesta, reaccionen amb el vapor d'aigua present formant àcid sulfúric, és a dir, precipitant pluja àcida sobre la superfície terrestre.
Radioactiva. El transport o la manipulació de productes químics inestables alliberen al medi partícules subatòmiques nocives. Aquestes són capaces de fer malbé l'ADN i d'enverinar els éssers vius, en funció del grau d'exposició. Aquests materials demoren segles a estabilitzar-se i deixar d'emetre partícules nocives.
Tèrmica. Alteració dràstica de la temperatura d’un ecosistema com a conseqüència de la introducció de substàncies o materials molt calents o freds en quantitats considerables. Exemple d'aquesta manera de contaminació és l'abocament al mar de les aigües bullents residuals de refrigerar centrals elèctriques o indústries siderúrgiques.
Escombraries. Deixalles sòlides comercials, industrials i d'objectes de la nostra forma de vida. Els residus plàstics són un dels contaminants més perillosos ja que triguen segles a biodegradar-se i, alhora, l'acció dels elements el va tallant a trossets diminuts (micro plàstics) que s'introdueixen a la cadena tròfica.
Lumínica. Les fonts artificials de llum en un entorn, destruint l’equilibri nit-dia.
Sonora. La inflació de sons d'alta intensitat al medi ambient. Fenomen propi de les ciutats afecta l'organisme de persones i animals.
Electromagnètica. Fruit de la proliferació d'ones electromagnètiques a l'entorn: ones de ràdio, televisió, telefonia, microones, etcètera. És un fenomen en estudi, subjecte a fortes controvèrsies.
Finalment, pel grau d'afectació, la contaminació pot ser:
Puntual. Aquella que succeeix en un únic punt, en un lloc determinat i sense impregnar els voltants.
Lineal. La que segueix recorregut determinat al medi ambient. L’exemple són els gasos que allibera la combustió dels motors d’un avió.
Difusa. La que no es limita a una regió determinada, sinó que es transmet de l'una a l'altra. Exemple paradigmàtic és l'ús de pesticides i agrotòxics a la indústria agropecuària, es contamina el sòl, però es transmet, per acció de la pluja, als aqüífers, rius, llacs i mars.
Causants:
Indústria bàsica. Siderúrgica i altres indústries que empren energia i matèria primera per produir productes primaris per a altres indústries.
Plantes d’energia elèctrica. La paradoxa de les paradoxes. Ens cal generar electricitat, ja que tot al nostre voltant depèn d'aquest recurs, però per generar-lo cal la producció massiva d'energia transformable. La seva generació implica cremar combustibles fòssils, produir explosions nuclears controlades o bé aprofitar la caiguda de grans cursos d'aigua, causant una de les activitats contaminants més grans de l'ésser humà.
Vida urbana. Les ciutats són grans emissores de gasos tòxics, tant de la indústria com de la circulació dels automòbils, així com productors d'escombraries, aigües negres sorolls i llum artificial.
Transport aeri i marítim.
Certs esdeveniments naturals també poden ser font de contaminació, com ara erupcions volcàniques, que emeten metalls pesants i altres elements tòxics a l'atmosfera. Però aquests esdeveniments catastròfics solen ser extremadament rars en comparació de l'entestament humà.
I ara en veiem les conseqüències:
Empobriment de la biodiversitat. La Terra té una biodiversitat rica i variada, amb milers de milions d'espècies formant part de complexos hàbitats. En modificar o destruir aquests contribuïm a destruir una riquesa biològica que en el futur podrien salvar-nos la vida.
Pèrdua de la qualitat de vida. La proliferació de noves malalties i de síndromes pròpies de l'exposició perllongada a la contaminació ja és una realitat. Danys genètics, danys fisiològics, fins i tot pèrdua gradual de la fertilitat de l'espècie.
Canvi climàtic i catàstrofes naturals. L'escalfament global, el canvi climàtic i els fenòmens meteorològics extrems són alguns dels símptomes.
Què fer?
No hi ha una resposta senzilla, possiblement la solució sigui el resultat de l'aplicació conscient de mesures radicals, tant públiques com privades, col·lectives i individuals. Amb seguretat, aquestes mesures impliquin un gir dràstic en el model de vida actual.
A títol individual, podem aplicar-nos la regla de les tres erres: Reutilitzar, Reduir i Reciclar. Reutilitzar el que encara tingui vida en lloc de comprar-ne un de nou; reduir el consum de recursos a allò estrictament necessari; no malbaratar aigua, electricitat, ni produir més residus dels estrictament necessaris; i, per últim, reciclar aquells materials que es puguin reincorporar a la cadena productiva.
"El hai-kai es la canción japonesa por escelencia que los nuevos popetas franceses transplantaron a Europa y yo por un especial amor por todo lo nuevo ensayo por puro pasatiempo.
El hai.kai ha de dar la emoción en dos o tres versos que resuman todo el estado sentimental"
El passat divendres 31 de maig va tenir lloc la darrera sessió de la temporada del Cinefòrum de Vespres Literaris on es va tractar el tema dels contaminats i els seus efectes en el medi i en les persones.
En primer lloc, i després d’una petita introducció sobre la part més formal i cinematogràfica de la pel·lícula, es va projectar el film “Erin Brockovich” dirigit l’any 2000 per Steven Soderberg i protagonitzat per Julia Roberts i Albert Finney. La pel·lícula està basada en el cas real de l’activista Erin Brockovich-Ellis que va obtenir una important victòria judicial contra l’empresa Pacific Gas & Electric Company. Erin era una dona divorciada, mare de tres fills, antiga “Miss”, amb dificultats per trobar feina, que per un seguit de circumstàncies entra a treballar en un despatx d’advocats. Després d’una llarga investigació la protagonista aconsegueix demostrar la relació directa entre les malalties d’una clienta i la seva família amb la contaminació de les aigües potables locals produïda per l’ús de crom hexavalent per part de l’empresa.
Després de la projecció, i per aportar-nos coneixements sobre el tema dels contaminants i els seus efectes, vam comptar amb la presència d’Eva Castells Caballé: Doctora en Biologia, Màster en Ecologia, especialista en ecologia química, metabolòmica i toxicologia; coordinadora de la Unitat de Toxicologia i professora del Departament de farmacologia terapèutica i toxicologia de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), a més d’investigadora del CREAF (Centre de Recerca ecològica i aplicacions forestals).
En primer lloc, l’Eva, per fer-nos reflexionar sobre el que significa la contaminació i iniciar la xerrada, ens va plantejar la pregunta de quines creiem que eren les principals fonts de contaminació que tenim al nostre voltant. Les respostes (l’aigua, l’alimentació, els productes de neteja...) van donar peu a explicar la diferència entre contaminant i tòxic. Un contaminant és una substància que està en algun lloc per sobre de les concentracions en què hauria d’estar i això no vol dir que tots els contaminants siguin tòxics. Hi ha substàncies que són essencials per l’organisme i només són perjudicials si estan per sobre de certs límits.
D’altra banda, també ens va voler fer entendre que a la paraula químic tampoc se li ha de donar sempre un sentit negatiu i que no sempre les substàncies d’origen antròpic, és a dir, les creades per l’home són perjudicials i les substàncies naturals són beneficioses. Per exemple, els fàrmacs són beneficiosos, mentre que les toxines bacterianes o les micotoxines (d’origen natural) són de les substàncies més tòxiques que ens podem trobar. En resum, l’origen no ens explica el grau de toxicitat. Les substàncies d’origen antròpic ens preocupen per la seva persistència, per l’exposició continua que pot provocar efectes crònics. La dosi és el que causa la toxicitat.
La ESFA (Autoritat Europea de Seguretat Alimentària) és l’encarregada de marcar els límits als quals podem estar exposats, és a dir, del que pot ser tòxic o no segons la dosi i aquests límits poden anar variant.
En l’actualitat preocupen molt les substàncies anomenades PFAS (un grup d’agents químics artificials, com per exemple el Teflon), de les que no se sap en seguretat quantes n’hi ha en l’actualitat, però poden ser al voltant de 4000. N’estan prohibides dues, s’han analitzat 17 i cada cop s’estan fent més estudis científics. La dificultat d’aquests estudis fa que la ciència sempre vagi una mica endarrere, però és cert que la EFSA ha baixat el llindar del que és considera tòxic i, per tant, productes que fa anys es consideraven saludables avui en dia no es poden comercialitzar i aquesta és la part positiva que s’ha de tenir en compte.
Per finalitzar l’exposició l’Eva ens va aconsellar una mirada crítica, la vida que portem en l’actualitat té un cost d’exposició a unes determinades substàncies i un bon consell seria intentar consumir productes ecològics d’una banda i fer una dieta variada perquè com més ho sigui menys d’un mateix contaminant assumirem i evitarem superar la “dosi” de toxicitat.
La pròxima sessió del Cinefòrum tindrà lloc el 27 de setembre i projectarem la pel·lícula “Maixabel” de Iciar Bollaín, per després poder parlar del tema de la reconciliació i de la justícia restaurativa.
"Més aviat caldia anomenar als Coets epigrames, en el noble i clàssic sentit del mot, com a n'aquelles ditxoses vides que he dit. O bé, ara, haïkaï, en record d'aquells haïkaï japonesos de què entre nosaltres ha parlat aquell poeta que era més digne entre nosaltres de parlar-ne
“L'haikai consta de tres versos. El primer vers es de cinc síl·labes, el segon de set i el tercer de cinc. Mètricament, es del tot igual al tercet amb què rematen les seguidilles espanyoles. L'haikai, pel seu caràcter poètic, es diferent del dístic, del proverbi, de l'epigrama antic o modern. L'haikai es completament objectiu; es una visió exquisida i arbitraria (com ara diríem) de les petites belleses del món sensible. La finesa de la seva percussió en l'esperit es tal, que molts homes barroers no sentiran res. No es per a ells que jo escric aquestes ratlles en elogi de l'haikai, rara i tènue flor de l’exotisme japonès.”
La paraula nua, l'emoció destil·lada fins a la més pura expressió... Durant aquest mes ens acostarem a l’haiku escrit en català, una poesia que és la contradicció en si mateixa.
L'HAIKU EN LLENGUA CATALANA
"Ja fa més d’un segle que la literatura en llengua catalana va tenir coneixement de l’haiku, una forma poètica japonesa de tres versos distribuïts seguint l’esquema 5/7/5 que, tot i les reticències que hi mostraren els primers japonistes occidentals, ha gaudit d’una difusió i un èxit enormes en pràcticament totes les llengües i literatures durant els segles XX i XXI. La primera notícia de l’haiku a casa nostra fou, ben segurament, l’article «Els haikai», que Josep Carner va publicar a La Veu de Catalunya l’any 1906 fent-se ressò de l’aparició de l’assaig «Les Haïkaï (Épigrammes lyriques du Japon)», de Paul-Louis Couchoud, a la revista Les Lettres, i que fou respost per Eugeni d’Ors a les pàgines del mateix diari.
Tot i que Carner versionava alguns haikus japonesos a partir de les traduccions franceses que en feia Couchoud, no fou fins més d’una dècada més tard, ja cap al 1917, que la forma es va començar a incorporar realment a la nostra literatura. «Cent visions de guerre», el diari que Julien Vocance havia escrit al front de la Primera Guerra Mundial fent ús de l’haiku, havia iniciat una moda a França que aviat es va estendre també a Catalunya. En aquest moment, l’haiku, conegut com a «haikai» a França i els països de la seva òrbita cultural, va interessar perquè molts poetes hi van veure un instrument per trencar amb el carregament retòric i la dicció difusa dels corrents simbolistes. Seguint la producció de Couchoud i Vocance, l’haiku no es va cenyir al motlle 5/7/5 característic dels clàssics japonesos, ni va maldar per incorporar-ne els tòpics o els motius més típics, sinó que es va centrar en l’objectivitat i el despullament de mestres com Bashô, Buson o Issa Kobayashi.
Als Països Catalans, van ser poetes propers a la literatura d’avantguarda com Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit o Sebastià Sànchez-Juan els qui el van adoptar amb més entusiasme i el van convertir gairebé en un emblema de la seva manera d’entendre la creació artística. Tanmateix, també la van conrear alguns autors del moviment noucentista, com ara Josep Maria López-Picó, Alfons Maseras o, fins i tot, Joan Alcover, que tot i titllar-lo de «perill groc» de la literatura, no es va poder estar de fer-ne alguns de propis. Aquesta modalitat de conreu de l’haiku es va anar extingint al llarg dels anys vint del segle passat, però encara en trobem algunes mostres als anys trenta, i una sèrie tan tardana com els «Haikais» de Rosa Leveroni, publicats ja als anys cinquanta per bé que escrits força abans, s’explica només per aquesta eclosió de l’haiku d’entreguerres.
El segon període de l’haiku en llengua catalana, que podríem considerar una etapa a l’ombra, està marcat per la introducció de la forma també japonesa de la tanka per part de Carles Riba, que va publicar una primera sèrie de tankes pròpies sota el títol de «Tankes de les quatre estacions» l’any 1938 i que després en va aplegar tota la seva producció al volum Del joc i del foc, de 1946. La qualitat intrínseca de les tankes ribianes, així com el mestratge de l’autor durant els difícils anys de la postguerra, va fer que aquesta forma tingués un gran èxit entre els poetes de casa nostra, que van adoptar el motlle poètic que Riba havia establert: ús de versos obligatòriament femenins —però no esdrúixols— seguint l’esquema 4/6/4/6/6, de manera que, comptabilitzant la darrera síl·laba àtona del vers, s’obté el patró característic de la tanka japonesa: 5/7/5/7/7. Tanmateix, tot i els treballs que es va prendre per conservar al màxim la mètrica original de la tanka, Riba va manifestar que no s’havia interessat pels temes i motius de la tradició japonesa de la tanka, i tant ell com molts dels poetes que el van seguir es van interessar poc per la tanka clàssica japonesa o, com a mínim, més aviat van evitar de manifestar aquest interès obertament o de reflectir-lo en la seva obra.
La conseqüència més important de la incorporació ribiana de la tanka va ser que, a partir d’aquest moment, els poetes catalans han aplicat el motlle poètic dissenyat per Riba —versos de quatre i sis síllabes amb final pla— també a l’haiku, per bé que cal dir que, amb el pas del temps, l’aparició de versos de final agut o esdrúixol s’ha anat fent més freqüent, tant en l’haiku com en la tanka. La primera pista que això era possible la va donar Josep Palau i Fabre a «Els grans poemes de l’emperador Iang-Po-Tzu» on, entre les tankes d’esquema ribià, incloïa també dos haikus —per bé que cal dir que Palau i Fabre és també el primer poeta que es permet l’ús de finals masculins en aquest mateix esquema.
Tanmateix, l’únic autor que en aquesta època escriu haikus d’una manera sostinguda en llengua catalana és Salvador Espriu, que construeix una part molt significativa de la seva obra amb tetrasíl·labs i hexasíl·labs femenins, de vegades formant-hi tankes, de vegades haikus —que en general no fa servir com a poemes independents, sinó com a estrofes que s’integren en un poema més llarg—, de vegades variacions o extensions de l’una o l’altre. La nul·la insistència d’Espriu en l’origen oriental d’aquesta forma, però, i la seva estratègia de no assenyalar haikus i tankes com a tals dins del conjunt de la seva obra, provocaven que el conreu que en feia difícilment pogués empènyer altres poetes a compartir-lo amb ell. No va ser fins a la dècada dels seixanta, quan va rellevar Carles Riba com a figura de referència en l’àmbit de la poesia catalana, que Salvador Espriu, amb «Per al llibre de salms d’aquests vells cecs», de 1967, va produir una obra que realment posava l’haiku en un primer pla i era, doncs, susceptible de tornar a cridar l’atenció sobre aquesta forma.
El tercer període de l’haiku en llengua catalana arrenca l’any 1975 amb la publicació de Raval, de Feliu Formosa, al qual segueixen obres tan influents com els Haikus d’Arinsal, d’Agustí Bartra, de 1982, o El soldat rosa, de Francesc Prat, de 1983. En conjunt, aquesta etapa es caracteritza pel respecte envers el motlle ribià —per bé que en alguns autors és força habitual la utilització de finals masculins o esdrúixols—, que ara s’empra, tanmateix, per vehicular una poètica sovint molt influïda pels autors japonesos. Així, per exemple, les traduccions al castellà i a l’anglès d’Oku no hosomichi, de Matsuo Bashô —Sendas de Oku en la traducció d’Octavio Paz i Eikichi Hayashiya i The Narrow Road to the Deep North en la de Nobuyuki Yuasa—, obra que combina narració en prosa amb haikus, són ben conegudes en terres de parla catalana i donaran lloc a textos com La llum dins l’aigua, de J. N. Santaeulàlia, o els de Josep Miquel Sobrer, Francesc Prat i Ponç Pons.
Ens atrevim a afirmar que la quantitat, varietat i qualitat dels haikus escrits en llengua catalana en aquest tercer període, encara obert, són extraordinàries. Hi assenyalaríem, a grans trets, tres tendències principals. La primera, ara segurament minoritària, és la que encara troba en les tankes de Carles Riba, i potser en part en la producció de Salvador Espriu, el model a seguir, i veu l’haiku com un motlle avinent per fer-hi un tipus de poesia reflexiva que molt sovint té poc a veure amb la tradició japonesa original; seria el cas, per exemple, dels haikus de Miquel Martí i Pol o d’alguns de Joana Raspall. La segona és la integrada per aquells autors que, respectant el motlle ribià, s’han submergit en la lectura dels autors japonesos i en deixen traspuar la influència en la seva producció pròpia, sense que això impliqui cap tipus de seguidisme o actitud imitativa; pensem en autors com ara Francesc Prat, Miquel Desclot o J. N. Santaeulàlia. La tercera tendència és la d’aquells autors que poden haver llegit els autors japonesos i poden maldar per respectar, amb més o menys escrupolositat, el motlle ribià, però que en tot cas centren els seus esforços en l’exploració formal, de vegades recuperant recursos característics de l’art d’avantguarda; aquest seria el cas, entre altres, de Lluís Urpinell, Felícia Fuster, Dolors Miquel o Abraham Mohino.
L'haiku en llengua catalana
fragment de la introducció a cura de Jordi Mas Lopez
.jpeg)
