D'aspra tendresa
Petges inútils
fonedissa, la vida,
com la neu tova.
Al bassal tèrbol,
la llum em torna el rostre:
préstec efímer.
El pes de l'ombra:
gramatge d'aire propi
en murs ingràvids.
S'estella el dia...,
instants vacus i brèvols
com canya seca.
Quanta tendresa
en un polsim de cendra
arreplegada!
Mònica Miró i Vinaixa (1969)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada