per terres de ponent, u

    El passat cap de setmana els deVespres Literaris vam fer una petita ruta per terres de Ponent.

    Dissabte al mati vam fer la primera parada de la nostra ruta, a la ciutat d’Agramunt, on vam visitar, en primer lloc, el museu del torró i la xocolata que Torrons Vicens té en aquesta localitat de l’Urgell. Com indican en la seva pàgina, el museu és “un espai on es pot conèixer la història del Torró i la Xocolata d’Agramunt així com la trajectòria de l’empresa”. El 1.775 la família Vicens comença a elaborar el tradicional Torró d'Agramunt ( amb Indicació Geogràfica Protegida (IGP) des de l'any 2002) de forma totalment artesanal, utilitzant mel, ametlles, clara d'ou i pa d'àngel. Durant més de dos segles, la fórmula secreta i el procés d'elaboració es transmeté de pares a fills.

    L'any 2000 l'empresa passa per una greu situació econòmica. és llavors quan l'empresari Àngel Velasco compra la marca, preservant el llegat de la família Vicens, el mètode tradicional i el vincle amb la vila d'Agramunt. De la seva ma, i assessorat per prestigiosos xefs, transforma completament el sector llençant la línia de productes denominada "Torrons Gastronòmics" amb sabors trencadors; aconseguint, d’alta banda, desestacionalizar-lo i que el torró es consumeixi durant tot l'any.

    En la pàgina web del Consell Regulador IGP Torró d'Agramunt, ens fa cinc cèntims sobre la història del Torró d'Agramunt: aquí podeu llegir la seva història.

    Des de el museu ens vam apropar a Xocolates Jolonch “la fàbrica de xocolata (com ens recorda la seva pàgina) més antiga d'Agramunt “ : aquí podeu llegir la seva història.

    A diferència de les grans indústries xocolateres que van canviar els mètodes de producció durant el segle XX, Jolonch va apostar per conservar intacta la recepta i el procés d'elaboració de la xocolata a la pedra (xocolata granulada, aromatitzada amb canyella o vainilla, ideal per fer a la tassa). La seva maquinària antiga s'ha conservat i actualment la fàbrica funciona i es pot visitar com un museu històric viu.

    Desprès d’una petita degustació de xocolates, vam fer, tutelats pel guia Jaume Marvà (gràcies Jaume per apropar-nos de manera tan planera i didàctica el patrimoni històric, arquitectònic i cultural de la ciutat), un passeig pel centre històric d’Agramunt. Vam visitar:

    El pont medieval, (conegut com a Pont Romànic o Pont Vell); una estructura dels segles XII-XIII que creua el riu Sió. D’estil romànic tardà, està construït amb pedra picada i compta amb dos grans arcs lleugerament apuntats. Històricament donava accés al centre de la població.

    

    La Plaça del Pou, un espai fora muralles on sempre ha hagut la boca d’un pou públic on els agramuntins anaven a buscar aigua. La plaça es va eixamplar l'any 1936 impulsada per la construcció de la carretera de Cervera. Al llarg de la història ha tingut altres noms com Plaza de Oriente o Ramon Soldevila, però els habitants sempre l’han anomenada com la Plaça del Pou, nom que va esdevenir, finalment. el nom oficial.

    Restes de la antiga muralla. L'estructura original, bastida majoritàriament a partir del segle XII, tenia un perímetre rectangular d'uns 885 metres, amb murs d'1,5 metres d'amplada i 3,5 metres d'alçada. El recinte fortificat disposava de 25 torres rectangulars i quatre portals d'accés que coincidien aproximadament amb els quatre punts cardinals.

  

  La següent parada va ser l’exterior de Lo Pardal - Fundació Privada Guillem Viladot, un espai d'art i pensament contemporani i primera Casa de la Poesia Visual creada a Catalunya i a l'Estat espanyol. El seu origen l’hem de cercar en l’afany de l'escriptor i creador Guillem Viladot, que va adquirir l'edifici original l'any 1991 per exposar-hi la seva obra. Actualment el conjunt cultural està format per tres edificis connectats on es distribueixen poemes visuals, objectes poètics (objets trouvés) i volumetries. Actualment la fundació (creada el 2001) vetlla per la conservació i difusió del llegat artístic de Viladot, a més d'impulsar la poesia visual i acollir exposicions temporals i residències artístiques, com la convocatòria anual de creació contemporània "Lo Niu".

    De “Lo Pardal”, ens vam arribar a visitar l’Església de Santa Maria d’Agramunt i el Refugi antiaeri de la Guerra Civil que acull els seus soterranis.

    L’església és un temple romànic, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional des de l'any 1931, construït originalment entre els segles XII i XIII sota l'impuls del Comtat d'Urgell, destaca per ser un dels màxims exponents de l'anomenada Escola de Lleida. Consta de tres naus amb voltes de canó apuntades que acaben en tres absis semicirculars. : També acull al seu interior la capella barroca del Roser (amb un retaule del segle XVII) i la capella de la Mare de Déu del Socors, on es troba la imatge medieval de la Mare de Déu del Castell. El campanar és d'estil gòtic de finals del segle XIV. Destacar la Portalada de Ponent, la joia del conjunt, del segle XIII. Està formada per vuit arquivoltes en degradació amb una decoració geomètrica i figurativa molt rica, finançada pel gremi de teixidors de la vila l'any 1283. Al centre llueix un grup escultòric de la Mare de Déu amb l’Infant.

    Sota el subsol de l'església, es conserva un refugi antiaeri construït l'any 1938 per protegir la població dels bombardejos. És un dels pocs refugis de Catalunya recuperats i museïtzats exactament a l'interior d'un temple religiós. Agramunt, l’any 1938 estava molt a prop del front de guerra, el 5 d'abril de 1938 va patir el seu primer atac aeri. Com que la vila no disposava de defenses ni de llocs segurs per amagar-se, l'atac va agafar la població totalment desprevinguda. El resultat va ser catastròfic: 19 persones mortes i desenes d'edificis derruïts. Aquest succés va fer reaccionar immediatament les autoritats per crear espais d'aixopluc. L'Ajuntament i la Junta de Defensa Passiva van organitzar la construcció de diversos refugis a la vila. Per al més gran de tots es va decidir excavar just a sota de l'Església de Santa Maria aprofitant elements subterranis ja existents, com una antiga cripta i espais d'enterrament. La solidesa de les parets de pedra del temple romànic oferia una capa extra de seguretat contra l'impacte de les bombes.

    

De camí al nostre final de recorregut, la Plaça del Mercadal, vam passar per l’Espai Guinovart, centre d'art contemporani que recull l'obra permanent i el llegat de l'artista Josep Guinovart (Vespres Literaris el vam visitar l’any 2019). L’espai ocupa l'edifici rehabilitat de l'antic mercat municipal. El pintor va concebre aquest lloc com un homenatge a la terra, la pagesia i la memòria del municipi, com ens va recordar Jaume narrant-nos per què aquest museu està en Agramunt: l'any 1938, a causa dels bombardejos que patia Barcelona, la família de l’artista es va traslladar a Agramunt, el poble natal de la seva mare. Guinovart, que aleshores comptava 11 anys, va viure a Agramunt fins al 1940. Aquesta estada va deixar una empremta artística i personal inesborrable en la seva trajectòria.

  

 La Plaça del Mercadal és un conjunt d'estil neoclàssic (declarat Bé Cultural d'Interès Nacional l'any 2015), que destaca per ser considerada una de les primeres places de Catalunya planificades urbanísticament abans de ser construïda. A finals del segle XVIII, el nucli antic fortificat no tenia més espai disponible per edificar, i es va decidir projectar un eixample fora de les muralles per atraure famílies benestants i propietaris agrícoles. El disseny geomètric original de la plaça es va signar l'any 1804. La construcció dels edificis es va desenvolupar al llarg del segle XIX. Inicialment es va concebre per acollir el mercat de llegums i gra, però ràpidament va esdevenir el centre neuràlgic de la vida social i recreativa del municipi.