una lectura sonora

portada del llibre 

Llegint i "El ruido eterno" (escuchar el siglo XX a través de su música) d'Alex Ross i escoltant a Satie.

nadal

Sento el fred de la nit

i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis

que l'empedrat recolza

i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;

i ells recullen les plomes,

i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-.

Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 1894-1924)

l'ofici d'escriure

Quan jo era petit no volia ser metge ni bomber. De fet, no volia ser res. Jugava a inventar-me països, dibuixava mapes, però no volia ser geògraf. No em va passar mai pel cap que hauria de ser alguna cosa.

Devia tenir nou anys quan vaig escriure els primers versos, recordo que parlaven del vol de les orenetes.  I als quinze anys vaig aconseguir escriure una novel·la en castellà -l'idioma de l'escola, l'idioma de la literatura que s'hi ensenyava. Era dolentíssima i tòpica. Em devia agradar escriure, sense imaginar-me que seria escriptor.

(...)

Llàstima que aquell nen, que no sabia què volia ser, hagi quedat tan enrere.

El meu ofici

Josep M. Espinàs

Pàg: 9-11

felicitacions

Per mi, les felicitacions de Nadal han de ser una mica més espirituals, ja siguen religioses o paganes. Però han de servir perquè puguem créixer en esperit com a mínim… Jo els desitge a tots vostès un bon Nadal en proporció a la bondat que hagen fet pitjant el botó dels seus escons; en funció del destí al que hagen condemnat els depenents; el destí al que han condemnat els pobres; al destí que han donat als discapacitats amb el seu botó; el destí que els treballadors i treballadores que, en lloc de la felicitació de Nadal del senyor Fabra, han rebut una carta anunciant-los l'acomiadament per un ERO; el destí de famílies que no apleguen a final de mes; el destí que li han donat als que estan en llista d'espera d'un banc d'aliments. Els desitge senyories un Nadal en proporció al destí que han donat als xiquets d'arreu del món que moren per malalties incurables. Els desitge el destí que tenen aquells que han quedat exclosos de la sanitat per no tenir un carnet o per no poder encarar el pagament, el repagament i el 'requetepagament'. En definitiva, senyories, els desitge a tots vostès el Nadal que passaran els desheretats, els desemparats i els oblidats; el mateix destí dels desafavorits de la terra; aquells que aquests dies tornaran a nàixer en un portal. Moltes gràcies.”

Felicitació de nadal de la diputada Mònica Oltra, de Coalició Compromís, als membres de les Corts Valencianes, divendres 21 de desembre de 2012.

Espinàs conversador

L’escriptor ha  dirigit programes d'entrevistes a la televisió com Identitats, a TV3, del 1984 al 1988, Senyals, al Canal 33, del 1989 al 1990, i Personal i Intransferible , del 1991 al 1994, al Canal 33.

Entrevista del 9 d'abril del 1988 pel programa Identitats a l'escriptora Montserrat Roig.

Entrevista feta a la Sílvia Oliver, Félix Pérez, Jordi Crespi i Nadala Batista sobre el teatre de aficionats pel programa Senyals el dia 9 de desembre de 1.989

Entrevista del 3 de març del 1994 pel programa Personal i Intransferible a l’escriptora Teresa Pàmies.

viatge a la lluna

Portada de la primera edició del disc

El “ Viatge a la lluna” va ser un projecte conjunt de Xavier Montsalvatge i Josep  Maria Espinàs de l’any 1966. 

La peça es pot considerar de les primeres narracions musicals catalanes amb  vocació educativa musical - a lʼestil de Pere i el Llop de Prokòfiev o de la Guia dʼorquestra per a joves de Benjamin Britten.

La història narra la tenacitat i la il·lusió dels nens i nenes de la Colla dels Pesquis per construir un coet i aterrar sobre la lluna, i es va poder escoltar per primera vegada en dues audicions els dies 11 i 20 de maig de 1966. El director de cor va ser Oriol Martorell,  el de lʼorquestra, la Municipal de Barcelona, Rafael Ferrer, amb  Espinàs com a narrador.

 L’any 1969 va ser enregistrat per la discogràfica Concèntric. En aquella ocasió, per a interpretar l'obra, es va comptar amb un jove Antoni Ros Marbà  a la direcció de l'Orquestra Ciutat de Barcelona. Les il·lustracions de lʼenregistrament vàren córrer a càrrec de Cesc, i permetien identificar la portada amb  els dibuixos apareguts a la revista infantil Cavall Fort.

 Del 12 de desembre al 6 de gener Murtra Ensemble, amb direcció i dramatúrgia de Pau Miró, posen en escena – Sala Tallers,  del Teatre Nacional de Catalunya- “una reinterpretació del Viatge a la lluna, feta a propòsit del centenari del naixement de Xavier Montsalvatge. El resultat és un espectacle que trena música, teatre i animacions, amb dos actors i catorze músics a escena. Tots ells obren les portes d’un planeta ple de textures, de sabors i de paisatges que desperten la imaginació de petits i grans”.

Text de Espinàs (fragment):

"La narració que escoltarem es diu "VIATGE A LA LLUNA". Abans de començar heu de saber que a cada capítol de la història correspon un determinat grup d'instruments de l'orquestra.

L'ordre d'aparició serà el següent: Per començar, tota l'orquestra alhora. En segon lloc, la família dels instruments de metall: trombons, trompes i trompetes. A continuació, l'extensa família dels instruments de percussió: timbals, bombo, platerets, xilòfon, triangle, caixa xinesa, fuet, gaig blau, xiulet i tam-tam.

Després els instruments de corda: violins, violes, violoncels i contrabaixos units a l'arpa, els metalls i la percussió.

Després la família dels instruments de fusta: flabiol, flautes, oboès, clarinets i fagot. I finalment, el "tuti", és a dir, tots els instruments de l'orquestra conjuntats. (...)

1   Era un diumenge a la tarda, i la Panda dels Inventis no sabia què fer. Es deien els Inventis perquè eren uns nois i unes noies que sempre anaven inventant jocs i històries. Tenien molt enginy i eren bona gent. Aquell diumenge volien fer alguna cosa nova, una cosa extraordinària, una cosa que fos més divertit que tot el que havien fet fins llavors.

Iván, que era el cap de la colla, va dir: - Que cadascú de nosaltres proposi un joc o una aventura, i escollirem el que ens agradi més.

(...)

Nois i noies que m'escolteu. La Colla dels Inventis no va tornar de la Lluna, encara que tenien el seu coet a punt. Això vol dir que tot el que hi van descobrir els va agradar molt. Allà segueixen, i sens dubte, esperen que vagi més gent de la Terra. Gent decidida i alegre com ells. Gent que tingui ganes d'estudiar i de treballar ... Gent que cregui que cal fer de veritat un món millor ... I que s'interessi per la gent que no coneix, la gent que és diferent. Si vosaltres sou així, no ho dubteu: arribareu molt lluny ...

A les tres!, A les dues!, ¡A la una!:

¡A la Lluna!"

Espinàs viatger

Josep Maria Espinàs pujat a cavallet
sobre de Camilo José Cela

"Sobre la porta del cafè hi ha un text que diu: «Edificio reconstruido en 1984 por la Sociedad de Cazadores de San Esteban de Litera y el Coto de Caza de San Roque. Propiedad de la Cámara Agraria Local». La dona i l'home del bar parlen entre ells en castellà, però amb nosaltres ella s'ha passat al català, que és la seva llengua. Hi ha poc moviment de gent, en aquesta hora. No sé si en alguna d'aquestes cases del poble s'amaga, protegint-se de la calor, el senyor Viudas, que és nascut aquí, però si hi fos tampoc no aniria a trucar a la seva porta, tot i que deu ser una persona interessant, perquè és catedràtic a la Universitat de Càceres i estudiós de dialectologia. Antonio Viudas Camarassa valora molt el castuo —l'extremeny— i ha publicat diversos textos sobre la parla popular de la Llitera. En la seva opinió, la parla de Llitera pertany a una de les varietats del dialecte ribagorçà. Però el lector dels meus viatges a peu ja sap que no hi vinc a empaitar ningú ni a forçar res, sinó al contrari: hi vinc a ser emotivament forçat per la vida que flueix espontàniament al meu voltant. No fabrico el que vull que passi en aquests llibres, només narro el que passa pel camí de les hores viscudes.

Perquè de tant en tant és bo per a mi, penso —i no sé si també per a d'altres escriptors— exercir la malícia de l'ofici al servei de la ingenuïtat, recuperable, de l'home. Ingenu, en dret romà, volia dir «nascut lliure». Renéixer, doncs, en el camí i en els pobles, davant dels arbres i els homes, a la llibertat de mirar sense haver d'interrogar-se, a la llibertat d'escriure sense haver de consultar. Deu ser per alimentar aquesta difícil innocència que a la fonda m'han donat, per postres, un cremosín de vainilla que és «ideal para el consumo infantil». Abans, però, ho confesso, una amanida cum laude, un corder de doctorat i unes patates fregides amb la perfecció de l'alta cultura de l'oli.

Mentre dinàvem, a les tres en punt s'ha engegat una escandalosa sirena. Que jo sàpiga, a Sant Esteve no hi ha indústria, i menys una gran fàbrica. A més, avui dia les sirenes fabrils ja no sonen. La mestressa de la fonda m'ho explica: és una sirena que sona quatre vegades al dia, a les nou, a la una, a les tres i a les set. No pas per convocar obrers. Un senyor la va regalar al poble. Ha substituït les campanades de l'església. Sant Esteve, màrtir, els hagi perdonat."

A peu per la Llitera. Viatge a la frontera de la llengua

Josep Maria Espinàs

La Campana, 1990

Pàg. 66-67

 Llibres de viatges de Jose M. Espinàs:

Viatge al Pirineu de Lleida,  1957

Viatge al Priorat. Barcelona, 1962

Viatge a la Segarra. Barcelona, 1972

A peu per la Terra Alta, 1989

A peu per la Llitera, 1990

A peu per l'Alt Maestrat, 1991

A peu pels camins de cendra, 1994

A peu per l'Alcalatén, 1996

A peu pel Matarranya, 1996

A peu pel Comtat i la Marina, 1998

A peu per Castella, 1999

A peu pel País Basc, 2000

A peu per Extremadura, 2001

A peu per Mallorca sen veure el mar, 2005

A peu per Aragó. El Somontano, 2006

A peu per l´Alt Camp, 2007

A peu per Múrcia, 2009