12/03/2014

euterpe 2

Reconstrucció d'un instrument de corda de la Grècia Antiga. Es relaciona amb el déu Apol·lo, considerat com el millor intèrpret del instrument i patró dels músics.
(Museu d'instruments musicals, Katakolon, Grècia).








En arribar a casa al migdia, Euterpe i Terpsicore ho varen explicar a les seves germanes, que, curioses, de seguida van voler anar a la pedra màgica que retornava els sons.  A la tarda es tornaren a trobar amb el pastor que, de bon grat,  veié com Erato (musa de la lírica coral i de la cançó amatòria) s'afegia al concert; el resultat fou al·lucinant,  pertot arreu apareixien veus noves i sons nous que creixien en tots els sentits, com creixen les branques dels arbres o les fulles de les plantes. Hi havia harmonia entre totes les notes, i així en digueren des de llavors a l'estat més perfecte de convivència,  com hi ha harmonia en els cicles de la naturalesa i en l'univers.
Mentrestant Polímnia (musa de la pantomima i dels himnes), Melpomene (musa de la tragèdia), Talia (musa de la comèdia) i Cal·líope (musa de la poesia èpica, la poesia i la cançó narrativa i mare d'Orfeu) se sentien inspirades per l'ambient que generava els sons que sortien dels instruments del pastor i de les goles de les seves germanes. Cadascuna en el seu llenguatge, Polímnia, Melpomene, Talia i Cal·líope van expressar, amb el seu cos i la seva imaginació, el que sentien. Terpsícore ballava.  Fou llavors quan Urània (musa de l'astronomia i de la poesia didàctica), que havia estat en silenci asseguda sobre una estora de gespa, pensà que entre les notes que sonaven deuria haver-hi relacions matemàtiques. Tot tornant, ja de fosc, cap a casa, ho explicà a les seves germanes i els ho demostrà gràcies a una corda que s'estirava pels pesos que aguantava cada costat. Utilitzant aquest instrument, que anomenà monocordi (perquè tenia una sola corda), deduí que els sons més agradables a l'oïda són els que tenen relacions matemàtiques més perfectes. Les seves germanes la sentien calcular i formular lleis: «Si Terpsícore i Euterpe canten juntes i una té la veu més greu que l'altra, el resultat és que sonen dues notes diferents.  Aquestes notes s'estimen i són agradables a l'oïda quan hi ha una distància concreta entre elles. Aquestes distàncies que ens resulten més agradables es poden aconseguir en el monocordi, canviant els pesos que l'estiren: si amb dues pedres que tot just puc aixecar sona la primera nota que canta Euterpe, la primera nota greu que canta Terpsícore l'aconseguiré amb unes pedres que pesin la meitat que les anteriors i aquestes relacions tan agradables es poden calcular per a la resta de notes. De la mateixa manera, si la tercera nota que canta Euterpe és agradable respecte a la segona i a la quarta o a les notes que canta Terpsícore és perquè hi ha una relació entre elles que puc repetir pinçant amb el dit la meva corda aquí i allà, just en uns punts on la corda puja i baixa més per l'efecte de la vibració, i veig que les distàncies entre elles es poden expressar matemàticament: si faig sonar la corda i després pinço amb un dit al mig, aconseguiré, en fer-la sonar, una nota el doble d'aguda.  Aquesta altra que resulta agradable es troba a una distància d'una tercera part des del mig de la corda, aquesta altra...». S'adonà que de les melodies que cantaven les seves germanes se'n podien fer escales ordenant les notes que les formaven de greu a agut o a l'inrevés.”

continuarà...


Els cants perfumats d’Euterpe

Pep Alsina i Frederic Sesé

10/03/2014

euterpe

Euterpe, 1592
grabat de Hendrick Goltzius
“Euterpe, musa grega de la música i una de les nou filles de Mnemòsine (la personificació de la memòria) i Zeus (el déu de la llum), va néixer molt bella, silenciosa i, sobretot, receptiva a tot el món sonor que l'envoltava. Des de petita havia agafat el costum d'estirar-se enmig de qualsevol prat, amb els ulls tancats i els braços oberts, per recollir els sons que li feien arribar el vent i els animals: era com si s'alimentés de les seves percepcions. Ben aviat va aprendre, però, a imitar els sons de l'entorn: escoltava i jugava a despistar els ocells i els llops, que creien sentir un parent proper sota les branques d'un arbre, o el so del vent i del tro, que diuen que era capaç de fer a la perfecció amb l'ajut d'estris que corrien per casa. Ella creia que així, imitant, seria més a prop de la natura.

Un capvespre d'estiu, però, tot canvià per Euterpe, passejava sola pel costat del riu i sentí el cant d'un rossinyol, allà no hi havia sons i prou, sinó que tenien relació els uns amb els altres, estaven ordenats en una melodia preciosa. Mentre caminava pel camí que la duia a casa, ja que no volia distreure la inspiració d'aquell ocell, Euterpe la va imitar i la va aprendre.

Emocionada pel seu descobriment reuní les altres vuit muses, les seves germanes, i, enmig d'un silenci expectant, començà a cantar la preciosa melodia.  Les noies, que escoltaven molt atentes, van experimentar com a través de l'oïda sentien emocions noves i intenses, sobretot Terpsícore (musa de la dansa i de la poesia coral), que des d'aquell moment reclamava el cant  d'Euterpe per poder-lo ballar. Al cap de pocs dies Terpsícore ja l'havia apresa i la cantava alhora amb la seva germana, però aquesta musa tenia la veu més greu que Euterpe i la canviava de to perquè no arribava a les notes que podia fer

Euterpe amb facilitat. D'aquesta diferència va sortir-ne una música encara més dolça que combinava melodies diferents, però que, com deia Euterpe,  s'estimaven. Les veus de les dues muses ressonaven enmig de la calma de les valls de l'Helicó i del Parnàs, les muntanyes on vivien.

Fou un matí, en un dels passeigs que acostumaven a fer les dues germanes per descobrir sons nous i melodies noves, quan, passant a prop d'una gran roca de la vall, les veus de les dues muses rebotaren contra la paret de pedra i tornaren a les seves orelles instants més tard de quan les havien emès. El resultat fou molt-espectacular: la melodia es perseguia ella mateixa, era una mena de repetició que esdevenia agradable,  era un cànon sense fi que envoltava els caps de les joves i de tots aquells que les sentien.

Un d'aquests fou un pastor que vigilava ovelles i que se sentí enamorat  d'Euterpe tan bon punt en va sentir la veu. Com tot bon pastor, ja que és una feina que ocupa els ulls però no les mans, ell s'havia confeccionat un flabiol ï un tamborí que tocava per fer-se les estones més lleugeres. S'acostà a les noies i les acompanyà amb els seus instruments: primer, per temptejar, va tocar una nota mantinguda i invariable que ell anomenava bordó; després, un cop més segur de les possibilitats de la melodia, interpretà cinc notes que es tornaven a repetir en acabar la cinquena, creant així una sensació d'obstinació.  El pastor ho anomenava obstinat i, sovint, ho combinava amb ornaments que fugien de l'estricte obstinat per embellir-lo i fer-lo més variat.  Foren molt feliços durant molta estona, ja que fer música dóna felicitat.”

continuarà...


Els cants perfumats d’Euterpe
Pep Alsina i Frederic Sesé





Euterpe: Concertino per flauta i banda de Ferrer Ferran.

08/03/2014

1848, la primavera de los pueblos



“En la década de 1860 entra una nueva palabra en el vocabulario económico y político del mundo: “capitalismo”. (…) Y es que el triunfo mundial del capitalismo es el tema más importante de la historia en las décadas posteriores a 1848. Era el triunfo de una sociedad que creía que el desarrollo económico radicaba en la empresa privada competitiva y en el éxito de comprarlo todo en el mercado más barato (incluida la mano de obra) para venderlo luego en el más caro. Se consideraba que una economía de tal fundamento, y por lo mismo descansando de modo natural en las sólidas bases de una burguesía compuesta de aquellos a quienes la energía, el mérito y la inteligencia habían aupado y mantenido en su actual posición, no solo crearía un mundo de abundancia convenientemente distribuida, sino de ilustración, razonamiento v oportunidad humana siempre crecientes, un progreso de las ciencias y las artes, en resumen: un mundo de continuo y acelerado avance material y moral. Los pocos obstáculos que permanecieran en el camino del claro desarrollo de la empresa privada serían barridos. Las instituciones del mundo, o más bien de aquellas partes del mundo no  entorpecidas aún por la tiranía de la tradición y la superstición por la desgracia de no tener la piel blanca (es decir, las regiones ubicadas preferentemente en la Europa central y noroccidental), se aproximarían de manera gradual al modelo internacional de una “nación-estado” territorialmente definida, con una constitución garantizadora de la propiedad y los derechos civiles, asambleas de representantes elegidos y gobiernos responsables ante ellas, y, donde conviniera, participación del pueblo común en la política dentro de límites tales como la garantía del orden social burgués y la evitación del riesgo de su derrocamiento.(…)
Los años que van de 1789 a 1848 estuvieron dominados por una doble revolución: la transformación industrial iniciada en Gran Bretaña y muy restringida a esta nación, y la transformación política asociada y muy limitada a Francia.  Ambas transformaciones implicaban el triunfo de una nueva sociedad, pero por lo visto sus contemporáneos tuvieron más dudas aún que nosotros respecto a si iba a ser la sociedad del capitalismo liberal la triunfante, o lo que un historiador francés ha denominado “la burguesía conquistadora”. Detrás de los burgueses ideólogos políticos se hallaban las masas, siempre dispuestas a convertir en sociales las moderadas revoluciones liberales. Debajo y alrededor de los empresarios capitalistas se agitaban y movían los descontentes y desplazados “pobres trabajadores” (…)
 Con la revolución de 1848 se quiebra la anterior simetría y cambia la forma.  Retrocede la revolución política y avanza la revolución industrial. El año 1848, la famosa “primavera de los pueblos”, fue la primera y la última revolución europea en el sentido (casi) literal, la realización momentánea de los sueños de la izquierda, las pesadillas de la derecha, el derrocamiento virtualmente simultáneo de los viejos regímenes existentes en la mayor parte de la Europa continental y el oeste de los imperios ruso y turco, de Copenhague a Palermo, de Brasov a Barcelona. Se la había esperado y predicho. Parecía ser la culminación y la consecuencia lógica de la era de la doble revolución.
Pero fracasó universal, rápida y definitivamente, si bien este último extremo no fue comprendido durante muchos años por los refugiados políticos. En adelante no se daría ninguna revolución social general del tipo que se había vislumbrado antes de 1848 en los países “avanzados” del mundo. (…)

La revolución industrial (británica) se había tragado a la revolución política (francesa) “ 

La era del capitalismo
E.J.Hobsbawm
Labor
pág: 7-8

05/03/2014

tiempos difíciles



Tiempos difíciles, novela de 1854,  es una obra de madurez de Dickens y una de las mejores que escribió.  La novela es una crítica contra la industrialización, el materialismo y la educación.

Reproducimos un fragmento:


”—¡Cuánto me gustaría ser como vos, señorita Luisa! —le dijo una noche, después que esta última procuro aclararle las dudas que tenía acerca de la lección del día siguiente.
— ¿De veras?
—¡Sabría tantas cosas,  señorita Luisa...! Todo lo que ahora me resulta difícil, sería entonces muy sencillo para mí.
—Acaso no salieses ganando nada con ello, Ceci.
Ceci se aventuró a decir, después de una ligera vacilación:
—Pero tampoco perdería nada, señorita Luisa.
A lo que esta contesto:
—No lo sé.
Eran las dos casi extrañas la una a la otra, porque se habían tratado muy poco; la vida en el Palacio de Piedra giraba monótonamente lo mismo que una máquina, y Ceci tenía prohibido hablar de su vida pasada. Por eso la muchacha se quedó mirando a Luisa con ojos interrogadores, no sabiendo si agregar algo más o quedarse callada. Luisa prosiguió:
—Tú sabes ser más servicial para mi madre que yo, y más agradable con ella que lo que yo acierto a ser.
—Pero, por favor, señorita Luisa —dijo Ceci, excusàndose—. ¡Soy..., soy tan ignorante...!
Luisa dejó escapar una risa más alegre de lo que era habitual en ella, y le dijo que poco a poco se iría haciendo más instruida.
—Es que no sabéis lo tonta que soy —exclamo Ceci, casi llorando—. En la escuela no hago más que equivocarme. El señor y la señora M'Choakumchild me hacen poner una y otra vez en pie, nada más que para que cometa errores. No lo puedo remediar. Parece que me brotan espontáneamente.
—Supongo que el señor y la señora M'Choakumchild no se equivocaran nunca, ¿verdad, Ceci?
—¡Jamás! —contestó Ceci, con mucha seriedad—. Ellos lo saben todo.
—Cuéntame algunas de tus equivocaciones.
—Me da casi vergüenza —contesto la muchacha con cierta repugnancia—. Hoy, por ejemplo, nos explicaba el señor M'Choakumchild la teoría de la Prosperidad natural.
—Supongo que quieres decir la Prosperidad nacional —apunto Luisa.
—Sí..., eso... Pero ¿no es lo mismo? —interrogo Ceci tímidamente.
—Puesto que él dijo nacional, es mejor que tú también lo digas así —contesto Luisa con sequedad reservada.
—La Prosperidad nacional. Y nos dijo: «Mirad: suponed que esta escuela es la nación y que en esta nación hay cincuenta millones en dinero. ¿es o no una nación próspera? Niña número veinte, ¿es o no una nación próspera esta, y estáis o no estáis vos nadando en prosperidad?»
—¿Y qué contestaste? —le pregunto Luisa.
—Señorita Luisa, le contesté que no lo sabía. Me pareció que no estaba en condiciones de afirmar si la nación era o no era próspera y si yo estaba nadando en prosperidad, mientras no supiese en qué manos estaba el dinero y si me correspondía a mí una parte. Pero esto era salirse de la cuestión. No podía representarse con números —dijo Ceci, enjugándose las lágrimas.
—Cometiste un gran error —sentencio Luisa.
—Ahora ya lo sé, señorita Luisa; ahora ya lo sé. El señor M'Choakumchild me dijo a continuación que me lo presentaría de otra manera, y se expresó de este modo: «La sala de esta escuela es una ciudad inmensa en la que vive un millón de habitantes, y de ese millón de habitantes, solamente se mueren de hambre en la calle, al año, veinticinco. ¿Qué os parece esta prosperidad?» Lo mejor que se me ocurrió contestarle fue que para los que se morían de hambre era lo mismo que la ciudad tuviese un millón que un millón de millones de habitantes. Y también en esto me equivoqué.
—¡Naturalmente que sí!
-El señor M'Choakumchild dijo que iba a probarme otra vez, y empezó: «Tengo aquí un cuaderno de asmatísticas...»
—Estadísticas — corrigió Luisa.
—Eso es, señorita Luisa...; siempre me hacen pensar en los pobres asmáticos... De estadísticas de accidentes marítimos. «Según ellas (dijo el señor M'Choakumchild), cien mil personas se embarcaren en un año para travesías marítimas largas, y tan solo quinientas se ahogaron o perecieron entre llamas. ¿Qué tanto por ciento resulta?» Y yo le contesté... que ninguno —y al decir esto, Ceci sollozó, como si aquel error, el mayor de los suyos, le inspirase viva contrición.
—¿Cómo que ninguno, Ceci?
—Ningún tanto por ciento representa para los parientes y amigos de los que perecieron. No acabaré jamás de aprender —dijo Ceci—, y lo peor de todo es que, si bien mi padre deseaba tan ardientemente que yo aprendiese, y yo deseo muy de veras aprender, precisamente porque él lo deseaba, sospecho mucho que el aprender no es cosa de mi gusto.
Luisa se quedó mirando aquella cabeza tan modesta, cuando Ceci la inclino avergonzada. Cuando esta volvió a levantarla y la miro a la cara, ella le pregunto:
-¿Es tu padre muy ilustrado, Ceci, ya que desea tanto que tú lo seas?
Ceci vaciló antes de contestar y dejó traslucir claramente que comprendía que iban a entrar en un terreno prohibido, por lo que Luisa agrego:
—Nadie nos escucha; y si alguien nos escuchase, estoy segura de que no encontraría ningún mal en una pregunta tan inocente.
-No es ilustrado, señorita Luisa -contesto Ceci al verse animada de este modo, y cabeceó negativamente—. Es muy poquita cosa lo que sabe. A duras penas si sabe escribir, y no son muchos los que comprenden su escritura. Aunque para mi es clarísima.
-¿Y tu madre?
—Dice mi padre que era muy instruida. Murió cuando yo nací. Era... —Ceci hizo, nerviosa, la terrible confesión—, era bailarina.”

Tiempos difíciles
Charles Dickens
RBA, 1982
Pág: 70 a 73



Tiempos modernos (Modern Times), es una película del año 1936 con dirección, guion y música de  Charles Chaplin. Interpretada por Charles Chaplin, Paulette Goddard, Henry Bergman, Chester Conklin, Stanley Stanford, Hank Mann, Louis Natheaux, Allan Garcia, la película muestra a un obrero (Charles Chaplin) extenuado por el frenético ritmo de una cadena de montaje. El obrero acaba perdiendo la razón. Después de recuperarse en un hospital, sale y es encarcelado por participar en una manifestación en la que se encontraba por casualidad. En la cárcel, también sin pretenderlo, ayuda a controlar un motín, gracias a lo cual queda en libertad. Una vez fuera, reemprende la lucha por la supervivencia en compañía de una joven huérfana a la que conoce en la calle



02/03/2014

metròpolis

Malgrat el canvi de lectura dickensiana, posem en aquest espai la pel·lícula Metròpolis, dirigida per l'alemany Fritz Lang,  per il·lustrar el debat que volem obrir  sobre els canvis econòmics i socials que va viure i reflectir en les seves novel·les Charles Dickens.

Metròpolis és una pel·lícula de ciència - ficció de 1927,  dirigida per Fritz Lang .  La pel·lícula va ser escrita per Lang i la seva dona Thea von Harbou.  Feta a Alemanya durant el període de Weimar ,  Metròpolis es una distòpia  urbana futurista , i segueix els intents de Freder , el fill ric del governant de la ciutat , i Maria per superar la gran bretxa que separa les classes socials  de la seva ciutat . Metròpolis va ser filmada l’any 1925.


Metròpolis és un dels pocs films considerats Memòria del Món per la Unesco (altres són els films documentals dels germans Lumière,  Els oblidats, dirigida per Luis Buñuel dl’any 1950 i El mag d'Oz de Victor Fleming de 1939).  Va ser el primer a posseir aquesta categoria per la profunditat del seu contingut humà i social.


nou canvi del calendari


Per qüestions d'organització, la lectura del mes d’abril serà “Grans esperances” de Charles Dickens, en lloc de l'inicialment prevista "Temps difícils", del mateix autor.



Temps difícils” (Hard Times), és la dècima  novel·la de l'escriptor anglès. 

En la mateixa es reflecteix l'època de la industrialització a Anglaterra.  Es va publicar per primer cop l'any 1854

01/03/2014

ana maria moix



Nancy Flor bailará siempre
porque Johnny ya murió.
Un bribón le dio la muerte,
nadie sabe a dónde huyó.

Fue testigo un pistolero
rey en los bares de New York,
pasado luego a carcelero
contó la historia en un block.

Jim, Johnny y Nancy Flor
tres personajes de antología,
de apología,
extraña historia del terror.

Ella tenía los ojos grises,
Johnny pintaba flores de azahar,
Jim era dulce, un soñador.

Ella bailaba todas las noches,
Jim la soñaba en un bazar
rodeada de otros muñecos
que la adoraban por su candor.

Eran hermanos los dos adoradores de Nancy Flor.

Por la calle caminaban
los tres en silencio,
mas el corazón no calla, traidor.
Y Jim lo supo.
Daban las doce en el cuco.

Caía el sol en la acera
y Dulce Jim vio un gran amor
en las dos sombras de Johnny y Nancy Flor
unidas a ras de tierra.

El dolor apenas quema
cuando nada queda en el hueco
de un antiguo corazón.

El asesino huyó de la justicia
pero le persigue el eco
de una loca ilusión
que con diabólica malicia
persiste en tener razón.

Una flor era Nancy para Jim,
mas una flor pintada antaño
por un solo enamorado
que no fue Jim, sino John.

Ana Maria Moix