euterpe 2

Reconstrucció d'un instrument de corda de la Grècia Antiga. Es relaciona amb el déu Apol·lo, considerat com el millor intèrpret del instrument i patró dels músics.

(Museu d'instruments musicals, Katakolon, Grècia).

“En arribar a casa al migdia, Euterpe i Terpsicore ho varen explicar a les seves germanes, que, curioses, de seguida van voler anar a la pedra màgica que retornava els sons.  A la tarda es tornaren a trobar amb el pastor que, de bon grat,  veié com Erato (musa de la lírica coral i de la cançó amatòria) s'afegia al concert; el resultat fou al·lucinant,  pertot arreu apareixien veus noves i sons nous que creixien en tots els sentits, com creixen les branques dels arbres o les fulles de les plantes. Hi havia harmonia entre totes les notes, i així en digueren des de llavors a l'estat més perfecte de convivència,  com hi ha harmonia en els cicles de la naturalesa i en l'univers.

Mentrestant Polímnia (musa de la pantomima i dels himnes), Melpomene (musa de la tragèdia), Talia (musa de la comèdia) i Cal·líope (musa de la poesia èpica, la poesia i la cançó narrativa i mare d'Orfeu) se sentien inspirades per l'ambient que generava els sons que sortien dels instruments del pastor i de les goles de les seves germanes. Cadascuna en el seu llenguatge, Polímnia, Melpomene, Talia i Cal·líope van expressar, amb el seu cos i la seva imaginació, el que sentien. Terpsícore ballava.  Fou llavors quan Urània (musa de l'astronomia i de la poesia didàctica), que havia estat en silenci asseguda sobre una estora de gespa, pensà que entre les notes que sonaven deuria haver-hi relacions matemàtiques. Tot tornant, ja de fosc, cap a casa, ho explicà a les seves germanes i els ho demostrà gràcies a una corda que s'estirava pels pesos que aguantava cada costat. Utilitzant aquest instrument, que anomenà monocordi (perquè tenia una sola corda), deduí que els sons més agradables a l'oïda són els que tenen relacions matemàtiques més perfectes. Les seves germanes la sentien calcular i formular lleis: «Si Terpsícore i Euterpe canten juntes i una té la veu més greu que l'altra, el resultat és que sonen dues notes diferents.  Aquestes notes s'estimen i són agradables a l'oïda quan hi ha una distància concreta entre elles. Aquestes distàncies que ens resulten més agradables es poden aconseguir en el monocordi, canviant els pesos que l'estiren: si amb dues pedres que tot just puc aixecar sona la primera nota que canta Euterpe, la primera nota greu que canta Terpsícore l'aconseguiré amb unes pedres que pesin la meitat que les anteriors i aquestes relacions tan agradables es poden calcular per a la resta de notes. De la mateixa manera, si la tercera nota que canta Euterpe és agradable respecte a la segona i a la quarta o a les notes que canta Terpsícore és perquè hi ha una relació entre elles que puc repetir pinçant amb el dit la meva corda aquí i allà, just en uns punts on la corda puja i baixa més per l'efecte de la vibració, i veig que les distàncies entre elles es poden expressar matemàticament: si faig sonar la corda i després pinço amb un dit al mig, aconseguiré, en fer-la sonar, una nota el doble d'aguda.  Aquesta altra que resulta agradable es troba a una distància d'una tercera part des del mig de la corda, aquesta altra...». S'adonà que de les melodies que cantaven les seves germanes se'n podien fer escales ordenant les notes que les formaven de greu a agut o a l'inrevés.”

continuarà...

Els cants perfumats d’Euterpe

Pep Alsina i Frederic Sesé