euterpe

Euterpe, 1592
grabat de Hendrick Goltzius

“Euterpe, musa grega de la música i una de les nou filles de Mnemòsine (la personificació de la memòria) i Zeus (el déu de la llum), va néixer molt bella, silenciosa i, sobretot, receptiva a tot el món sonor que l'envoltava. Des de petita havia agafat el costum d'estirar-se enmig de qualsevol prat, amb els ulls tancats i els braços oberts, per recollir els sons que li feien arribar el vent i els animals: era com si s'alimentés de les seves percepcions. Ben aviat va aprendre, però, a imitar els sons de l'entorn: escoltava i jugava a despistar els ocells i els llops, que creien sentir un parent proper sota les branques d'un arbre, o el so del vent i del tro, que diuen que era capaç de fer a la perfecció amb l'ajut d'estris que corrien per casa. Ella creia que així, imitant, seria més a prop de la natura.

Un capvespre d'estiu, però, tot canvià per Euterpe, passejava sola pel costat del riu i sentí el cant d'un rossinyol, allà no hi havia sons i prou, sinó que tenien relació els uns amb els altres, estaven ordenats en una melodia preciosa. Mentre caminava pel camí que la duia a casa, ja que no volia distreure la inspiració d'aquell ocell, Euterpe la va imitar i la va aprendre.

Emocionada pel seu descobriment reuní les altres vuit muses, les seves germanes, i, enmig d'un silenci expectant, començà a cantar la preciosa melodia.  Les noies, que escoltaven molt atentes, van experimentar com a través de l'oïda sentien emocions noves i intenses, sobretot Terpsícore (musa de la dansa i de la poesia coral), que des d'aquell moment reclamava el cant  d'Euterpe per poder-lo ballar. Al cap de pocs dies Terpsícore ja l'havia apresa i la cantava alhora amb la seva germana, però aquesta musa tenia la veu més greu que Euterpe i la canviava de to perquè no arribava a les notes que podia fer

Euterpe amb facilitat. D'aquesta diferència va sortir-ne una música encara més dolça que combinava melodies diferents, però que, com deia Euterpe,  s'estimaven. Les veus de les dues muses ressonaven enmig de la calma de les valls de l'Helicó i del Parnàs, les muntanyes on vivien.

Fou un matí, en un dels passeigs que acostumaven a fer les dues germanes per descobrir sons nous i melodies noves, quan, passant a prop d'una gran roca de la vall, les veus de les dues muses rebotaren contra la paret de pedra i tornaren a les seves orelles instants més tard de quan les havien emès. El resultat fou molt-espectacular: la melodia es perseguia ella mateixa, era una mena de repetició que esdevenia agradable,  era un cànon sense fi que envoltava els caps de les joves i de tots aquells que les sentien.

Un d'aquests fou un pastor que vigilava ovelles i que se sentí enamorat  d'Euterpe tan bon punt en va sentir la veu. Com tot bon pastor, ja que és una feina que ocupa els ulls però no les mans, ell s'havia confeccionat un flabiol ï un tamborí que tocava per fer-se les estones més lleugeres. S'acostà a les noies i les acompanyà amb els seus instruments: primer, per temptejar, va tocar una nota mantinguda i invariable que ell anomenava bordó; després, un cop més segur de les possibilitats de la melodia, interpretà cinc notes que es tornaven a repetir en acabar la cinquena, creant així una sensació d'obstinació.  El pastor ho anomenava obstinat i, sovint, ho combinava amb ornaments que fugien de l'estricte obstinat per embellir-lo i fer-lo més variat.  Foren molt feliços durant molta estona, ja que fer música dóna felicitat.”

continuarà...

Els cants perfumats d’Euterpe

Pep Alsina i Frederic Sesé

Euterpe: Concertino per flauta i banda de Ferrer Ferran.