La Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès acull, el proper dimarts 20 de març, a les 19 hores, un recital poètic
amb música, “Bon vent i barca nova”, a càrrec de l’actriu Anna Barrachina, veu, i l’acordió
de Maurici Villavecchi , amb motiu de la celebració del dia mundial
de la poesia el 21 de març.
14/03/2018
dia mundial de la poesia a Cerdanyola
i el dilluns, 19 de març, nova oportunitat per gaudir del recital a la mateixa llibreria Èfora, a les 19 hores.
dia mundial de la poesia
El poema d’aquest
any és obra del poeta valencià Mar Granell, un dels fundadors de la revista
literària Cairell (1979-1981) i Premi
Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre (1976) per Llarg camí llarg.
La poesia
És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l’alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d’àngels caiguts.
És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.
És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.
Marc Granell
13/03/2018
l’aqüeducte
L’aigua
va ser sempre un element fonamental pels romans. Fonts públiques i termes eren
equipaments que no podien mancar a cap ciutat romana, i per poder tenir aigua
en abundància i garantida, els romans no dubtaven d’anar a cercar-la a on es
trobava i mai s’exhauria, ja fossin fonts, rius o llacs.
Per portar-la normalment s’havien de recórrer centenars de kilòmetres i
salvar valls i muntanyes. Per aconseguir-ho els enginyers romans van idear una
de les obres de l'arquitectura més espectaculars, que per si sola fa
reconeixible l'urbanisme romà: l’aqüeducte.
Bàrcino,
des de la seva fundació, va tenir resolt el subministrament de l’aigua, essent el seu lloc d’obtenció les fonts del
Besòs, fins arribar al mont Taber. Una part important del seu recorregut era
soterrani, s’han trobat restes
arqueològiques al carrer del Coronel Monasterio, a Sant Andreu, si bé l’entrada
a la colònia es feia mitjançant el sistema més conegut, es a dir, per un pont
d'arcs. A la plaça Vuit de març es pot veure un conjunt d’arcs integrats en una
paret mitgera d’un edifici del segle XIX del carrer Durán i Bas, i que va ser descobert a l’any 1988. També
podem veure restes de la base d’un dels pilars de l’aqüeducte a la casa de
l’Ardiaca.
Tradicionalment
s’havia considerat que eren dos els aqüeductes que servien d’aigua a la ciutat,
però els darrers estudis arqueològics de la Carme Miró i Alaix conclouen que només era un, que es desdoblava a l’entrar a la colònia. Aquest aqüeducte va estar en funcionament fins
el segle IX.
Per
tenir una imatge de com podia ser l’entrada a Bàrcino de l’aqüeducte, l’any
1958, i sota la direcció de l’arqueòleg Josep
Serra-Ràfols, es va fer la reconstrucció d’un dels arcs a la Plaça Nova, al
costat de la d’una de les portes principals de l’entrada, la Porta
Preatoria, situada al nord-oest de la muralla, que donava inici al Decumanus
Maximus.
Font: http://cicerobarcino.blogspot.com.es/
12/03/2018
plaça sant miquel
![]() |
| termes romanes de Caldes de Montbui |
La
història de l'església de Sant Miquel
i de la plaça que en du el nom és un dels relats més desgraciats de la Barcelona vella. Sant Miquel era una de les esglésies més
antigues de la ciutat. El temple va ser construït en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l'any
1147, segurament sobre una basílica anterior bastida sobre les antigues termes
que, en part, estan soterrades sota la plaça. Aquest reaprofitament de la infraestructura
romana va ser la causa que la nau de l'església tingués la peculiaritat d'estar
alçada per sota del nivell del carrer. El
paviment de la nau conservava el mosaic de les antigues termes del segle II, amb peixos i monstres marins negres sobre fons
blanc, que va ser arrencat durant l'enderroc i es conserva avui al Museu d'Arqueologia de Catalunya.
Aquestes
termes públiques podrien ser els banys que el senador barceloní Luci Minici Natal Quadroni va donar a
la ciutat l'any 125, com es fa constar en una de les dues inscripcions
conservades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, que l'esmenten a ell i al seu
pare, també senador i company de l'emperador Trajà.
Durant
l'excavació del jaciment realitzada en la campanya de 1968 es va identificar,
entre d'altres estructures, les sales corresponents a un apoditerium (vestidor),
al caldarium
i al frigidarium,
així com l'entrada del forn i el que podria ser la piscina. T ambé va ser
descobert un cardo minor, que coincideix amb l’actual Baixada de Sant Miquel i el carrer
de la Font de Sant Miquel, que separa les termes d’una casa romana (domus),
parcialment destruïda en aixecar l'edifici nou de l’Ajuntament.
Però
la troballa més excepcional del jaciment de la plaça de Sant Miquel va ser la inscripció, fragmentada en tres
parts, amb el nom fundacional de Bàrcino
i que permetia confirmar l'origen augustal de la colònia.
11/03/2018
el tophet de cartago
En la Biblia Tophet
o Topheth, era un lugar en Jerusalén donde los adoradores, influenciados por la religión cananea, participaban en el
sacrificio de niños a los dioses Moloch
(Moloch es el nombre bíblico de un dios cananeo asociado con el sacrificio de
un niño. El nombre de esta deidad también se escribe a veces Molech, Milcom o
Malcam) y Baal, quemándolos vivos.
Tophet se
convirtió en sinónimo del infierno dentro de la cristiandad.
El Tophet
de Cartago, también llamado tofet de Salambó, es una antigua área sagrada
dedicada a las deidades fenicias Tanit y
Baal, ubicada en el barrio cartaginés de Salambó, cerca de los puertos púnicos. Comprende un gran número de tumbas de niños
que, de acuerdo a interpretaciones, habrían sido sacrificados o enterrados en
este lugar después de su muerte prematura.
La cuestión del destino de estos niños está
fuertemente vinculada con la religión fenicia y púnica, pero principalmente a
la forma como los ritos religiosos fueron percibidos por los judíos en el caso
de los fenicios o por los romanos durante los conflictos que los opusieron a
los cartagineses. De hecho, el término «tofet» designa originalmente un lugar
cercano a Jerusalén, sinónimo del infierno: ese nombre que procede de las
fuentes bíblicas induce a una interpretación macabra de los rituales que se
supone tuvieron lugar y corrobora una hipótesis compartida por los
interlocutores que revelaron fuentes sobre los fenicios en general y sobre los
púnicos en particular: la religión en Cartago era «infernal». En fecha más
reciente, el imaginario colectivo ha sido alimentado por la novela de Gustave Flaubert Salambó
(1862), cuyo nombre proviene del barrio donde fue descubierto el santuario.
La gran dificultad para determinar la causa de los
entierros reside en el hecho de que las únicas fuentes escritas que se refieren
al rito del sacrificio de niños no proceden de la ciudad de Cartago, sino de
fuera. Por su parte, las fuentes arqueológicas —estelas y cippos— están sujetas
a múltiples interpretaciones. El debate sigue vivo. Hoy en día se debate si el
Tofet de Cartago constituye sencillamente un cementerio infantil o si bien fue
un recinto religioso en el que se consagraban los recién nacidos –o, en su
defecto, un animal– a Baal-Amón y a Tanit, su consorte divina, como símbolo de
agradecimiento por una súplica atendida.
Con todo, el hecho de que el tipo de epígrafes
grabados en las estelas sea votivo en lugar de funerario y de que en muchas de
las urnas coexistiesen los despojos de ovejas y cabras junto a los humanos,
incinerados al mismo tiempo –algo que no se hallaría en un cementerio convencional–,
hace plausible la tesis del sacrificio y sugiere que los autores romanos no
andaban del todo errados.
10/03/2018
Luci Minici Natal Quadroni Ver
![]() |
Monument
a Luci Minici a l'Anella Olímpica de Montjuïc.
|
Al
museu de Lepcis Magna, a Líbia, s’exposa una inscripció dedicada a un
barceloní: Luci Minici Natal Quadroni
Ver.
Luci
Minici Natal Quadroni Ver (Lucius
Minicius Natalis Quadronius Verus) va néixer a Bàrcino l’any 96 d.C. El cognom
de Quadroni que fa afegir als noms paterns suggereix que la seva mare degué
provenir d’aquesta altra important família, a la qual va pertànyer un senador de Bètulo
(Badalona), anomenat Quint Licini Silvà Granià Quadroni Pròcul
.
La carrera política de Minici va començar als
divuit anys, durant el regnat de Trajà
i als primers temps en proximitat als alts càrrecs que exercia el seu pare. Immediatament després de la mort de Trajà,
segueix un període d’estancament durant els primers anys del govern d’Adrià, però al cap d'un temps reprèn la seva carrera
meteòrica amb aquest emperador fins a ascendir a les responsabilitats més
elevades amb Antoní Pius.
Luci
Minici Natal és l’únic "barceloní", que se sap, que va participar -i a més va vèncer- en els
Jocs Olímpics de l’antiguitat. Consta la
seva victòria en la cursa de carros durant els 227ens Jocs Olímpics (129 d.C.),
quan ja havia assolit la categoria de pretor.
Ara bé, la seva participació no degué ser pas com a
auriga sinó com a propietari de la quadriga i dels cavalls. Aquesta gesta va quedar plasmada en una
inscripció a la base de la quadriga vencedora, que va deixar al santuari
d'Olímpia com a donació commemorativa. La inscripció la va refer posteriorment, quan ja es trobava a la fi de la seva carrera,
per afegir-hi els càrrecs que la van culminar: cònsol i governador de l’Àfrica
Proconsular. En motiu dels Jocs Olímpics
del 1992 es va encarregar una còpia de la inscripció conservada a Olímpia, que avui es pot veure davant l’edifici de
l’INEFC, a Montjuïc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)









