14/03/2018

dia mundial de la poesia a Cerdanyola, 2




La Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès acull, el proper dimarts 20 de març, a les 19 hores, un recital poètic amb música, “Bon vent i barca nova”,  a càrrec de l’actriu Anna Barrachina, veu,  i l’acordió de Maurici Villavecchi ,  amb motiu de la celebració del dia mundial de la poesia el 21 de març.

dia mundial de la poesia a Cerdanyola

i el dilluns, 19 de març, nova oportunitat per gaudir del recital a la mateixa llibreria Èfora, a les 19 hores. 

dia mundial de la poesia




El poema d’aquest any és obra del poeta valencià Mar Granell, un dels fundadors de la revista literària Cairell (1979-1981) i Premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre (1976) per Llarg camí llarg.

La poesia


És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l’alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.

Marc Granell


13/03/2018

l’aqüeducte




L’aigua va ser sempre un element fonamental pels romans. Fonts públiques i termes eren equipaments que no podien mancar a cap ciutat romana, i per poder tenir aigua en abundància i garantida, els romans no dubtaven d’anar a cercar-la a on es trobava i mai s’exhauria, ja fossin fonts,  rius o llacs.  Per portar-la normalment s’havien de recórrer centenars de kilòmetres i salvar valls i muntanyes. Per aconseguir-ho els enginyers romans van idear una de les obres de l'arquitectura més espectaculars, que per si sola fa reconeixible l'urbanisme romà: l’aqüeducte.



Bàrcino, des de la seva fundació, va tenir resolt el subministrament de l’aigua,  essent el seu lloc d’obtenció les fonts del Besòs, fins arribar al mont Taber. Una part important del seu recorregut era soterrani,  s’han trobat restes arqueològiques al carrer del Coronel Monasterio, a Sant Andreu, si bé l’entrada a la colònia es feia mitjançant el sistema més conegut, es a dir, per un pont d'arcs. A la plaça Vuit de març es pot veure un conjunt d’arcs integrats en una paret mitgera d’un edifici del segle XIX del carrer Durán i Bas,  i que va ser descobert a l’any 1988. També podem veure restes de la base d’un dels pilars de l’aqüeducte a la casa de l’Ardiaca.



Tradicionalment s’havia considerat que eren dos els aqüeductes que servien d’aigua a la ciutat, però els darrers estudis arqueològics de la Carme Miró i Alaix conclouen que només era un,  que es desdoblava a l’entrar a la colònia.  Aquest aqüeducte va estar en funcionament fins el segle IX.

Per tenir una imatge de com podia ser l’entrada a Bàrcino de l’aqüeducte, l’any 1958, i sota la direcció de l’arqueòleg Josep Serra-Ràfols, es va fer la reconstrucció d’un dels arcs a la Plaça Nova, al costat de la d’una de les portes principals de l’entrada, la Porta Preatoria, situada al nord-oest de la muralla, que donava inici al Decumanus Maximus.

Font: http://cicerobarcino.blogspot.com.es/


12/03/2018

plaça sant miquel

termes romanes de Caldes de Montbui

La història de l'església de Sant Miquel i de la plaça que en du el nom és un dels relats més desgraciats  de la Barcelona vella.  Sant Miquel era una de les esglésies més antigues de la ciutat. El temple va ser construït en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l'any 1147, segurament sobre una basílica anterior bastida sobre les antigues termes que, en part, estan soterrades sota la plaça.  Aquest reaprofitament de la infraestructura romana va ser la causa que la nau de l'església tingués la peculiaritat d'estar alçada per sota del nivell del carrer.  El paviment de la nau conservava el mosaic de les antigues termes del segle II,  amb peixos i monstres marins negres sobre fons blanc, que va ser arrencat durant l'enderroc i es conserva avui al Museu d'Arqueologia de Catalunya.



Aquestes termes públiques podrien ser els banys que el senador barceloní Luci Minici Natal Quadroni va donar a la ciutat l'any 125, com es fa constar en una de les dues inscripcions conservades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, que l'esmenten a ell i al seu pare, també senador i company de l'emperador Trajà.

Durant l'excavació del jaciment realitzada en la campanya de 1968 es va identificar, entre d'altres estructures, les sales corresponents a un apoditerium (vestidor), al caldarium i al frigidarium, així com l'entrada del forn i el que podria ser la piscina. T ambé va ser descobert un cardo minor, que coincideix amb l’actual Baixada de Sant Miquel i el carrer de la Font de Sant Miquel, que separa les termes d’una casa romana (domus), parcialment destruïda en aixecar l'edifici nou de l’Ajuntament.


Però la troballa més excepcional del jaciment de la plaça de Sant Miquel va ser la inscripció, fragmentada en tres parts, amb el nom fundacional de Bàrcino i que permetia confirmar l'origen augustal de la colònia.



11/03/2018

el tophet de cartago




En la Biblia Tophet o Topheth, era un lugar en Jerusalén donde los adoradores, influenciados por la religión cananea,  participaban en el sacrificio de niños a los dioses Moloch (Moloch es el nombre bíblico de un dios cananeo asociado con el sacrificio de un niño.  El nombre de esta deidad también se escribe a veces Molech, Milcom o Malcam) y Baal,  quemándolos vivos.  

Tophet se convirtió en sinónimo del infierno dentro de la cristiandad.  

En el centro de la ciudad suiza de Berna, se encuentra una estatua gigante (la Kindlifresserbrunnen), una bestia grotesca que devora niños pequeños, una estatua cuyo propósito simbólico se ha perdido en el tiempo.


El Tophet de Cartago, también llamado tofet de Salambó, es una antigua área sagrada dedicada a las deidades fenicias Tanit y Baal, ubicada en el barrio cartaginés de Salambó, cerca de los puertos púnicos.  Comprende un gran número de tumbas de niños que, de acuerdo a interpretaciones, habrían sido sacrificados o enterrados en este lugar después de su muerte prematura.

La cuestión del destino de estos niños está fuertemente vinculada con la religión fenicia y púnica, pero principalmente a la forma como los ritos religiosos fueron percibidos por los judíos en el caso de los fenicios o por los romanos durante los conflictos que los opusieron a los cartagineses. De hecho, el término «tofet» designa originalmente un lugar cercano a Jerusalén, sinónimo del infierno: ese nombre que procede de las fuentes bíblicas induce a una interpretación macabra de los rituales que se supone tuvieron lugar y corrobora una hipótesis compartida por los interlocutores que revelaron fuentes sobre los fenicios en general y sobre los púnicos en particular: la religión en Cartago era «infernal». En fecha más reciente, el imaginario colectivo ha sido alimentado por la novela de Gustave Flaubert  Salambó (1862), cuyo nombre proviene del barrio donde fue descubierto el santuario.

La gran dificultad para determinar la causa de los entierros reside en el hecho de que las únicas fuentes escritas que se refieren al rito del sacrificio de niños no proceden de la ciudad de Cartago, sino de fuera. Por su parte, las fuentes arqueológicas —estelas y cippos— están sujetas a múltiples interpretaciones. El debate sigue vivo. Hoy en día se debate si el Tofet de Cartago constituye sencillamente un cementerio infantil o si bien fue un recinto religioso en el que se consagraban los recién nacidos –o, en su defecto, un animal– a Baal-Amón y a Tanit, su consorte divina, como símbolo de agradecimiento por una súplica atendida.
Con todo, el hecho de que el tipo de epígrafes grabados en las estelas sea votivo en lugar de funerario y de que en muchas de las urnas coexistiesen los despojos de ovejas y cabras junto a los humanos, incinerados al mismo tiempo –algo que no se hallaría en un cementerio convencional–, hace plausible la tesis del sacrificio y sugiere que los autores romanos no andaban del todo errados.

10/03/2018

Luci Minici Natal Quadroni Ver

Monument a Luci Minici a l'Anella Olímpica de Montjuïc.

Al museu de Lepcis Magna,  a Líbia, s’exposa una inscripció dedicada a un barceloní: Luci Minici Natal Quadroni Ver.

Luci Minici Natal Quadroni Ver (Lucius Minicius Natalis Quadronius Verus) va néixer a Bàrcino l’any 96 d.C. El cognom de Quadroni que fa afegir als noms paterns suggereix que la seva mare degué provenir d’aquesta altra important família,  a la qual va pertànyer un senador de Bètulo (Badalona),  anomenat Quint Licini Silvà Granià Quadroni Pròcul .

 La carrera política de Minici va començar als divuit anys, durant el regnat de Trajà i als primers temps en proximitat als alts càrrecs que exercia el seu pare.  Immediatament després de la mort de Trajà, segueix un període d’estancament durant els primers anys del govern d’Adrià,  però al cap d'un temps reprèn la seva carrera meteòrica amb aquest emperador fins a ascendir a les responsabilitats més elevades amb Antoní Pius.

Luci Minici Natal és l’únic "barceloní", que se sap,  que va participar -i a més va vèncer- en els Jocs Olímpics de l’antiguitat.  Consta la seva victòria en la cursa de carros durant els 227ens Jocs Olímpics (129 d.C.),  quan ja havia assolit la categoria de pretor.  Ara bé,  la seva participació no degué ser pas com a auriga sinó com a propietari de la quadriga i dels cavalls.  Aquesta gesta va quedar plasmada en una inscripció a la base de la quadriga vencedora, que va deixar al santuari d'Olímpia com a donació commemorativa.  La inscripció la va refer posteriorment,  quan ja es trobava a la fi de la seva carrera, per afegir-hi els càrrecs que la van culminar: cònsol i governador de l’Àfrica Proconsular.  En motiu dels Jocs Olímpics del 1992 es va encarregar una còpia de la inscripció conservada a Olímpia,  que avui es pot veure davant l’edifici de l’INEFC, a Montjuïc.