13/04/2018

l'opinió de l'editorial


(...) “L'argument d'Un film és fullestonesc: Nonat Ventura, fill bord abandonat a l’Hospici, en surt amb l’ambició de reparar el greuge que li ha fet el Destí i es converteix en un lladre —però no pas un lladre qualsevol, sinó el més refinat i cruel de Barcelona.  La manera d'Un film,  el seu caràcter i el seu estil,  és una cosa indescriptible. Víctor Català va provar de descriure-ho en una endreça encantadora al lector —vosaltres—:
(...)
Amb totes les llibertats: Víctor Català ho anuncia d'entrada i és fidel a si mateix amb aquesta manera de fer que l'allunya de tot allò per què se'l coneixia i reconeixia, des dels monòlegs i els drames rurals fins a l'aclamada Solitud.  Caterina Albert (ja no li diré altrament) sabia perfectament el preu d'aquesta llibertat, ella que s'imposava pseudònim masculí per poder escriure en pau sobre el que li des la gana.  Com ara un infanticidi narrat per la mare,  amb el qual va guanyar els Jocs florals d'Olot l'any 1898 i va moure gran escàndol en saber-se qui era que l'havia escrit.  Més tard ho confessaria per carta a Joan Maragall: "tot lo renou que han mogut los Drames no es deu a altra cosa que a la trista casualitat d’ésser escrits per una dona, en aquesta terra,  en què és més deshonrós per una dona escriure que fer altres disbarats"”


Desenterrar un tresor: Un film de Víctor Català
23/03/2015
fragment del bloc del Club Editor: ”Cartes elèctriques”
l’entrada sencera aquí

12/04/2018

el pròleg


“Déu te guard


Déu te guard, llegidor meu! Ja fa anys que tu i jo no ens havíem topat en els andarrous d'un nou llibre.  Les circumstancies havien posat un mos a la ploma garladora,  i una llarga pausa s'era oberta en el diàleg.  En escometre't novament no es pas per a dir-te coses de gran interès. La modèstia del rètol et provarà que no han pas estat grosses les meves pretensions.  Mes, també dona bo d'entrar-hi una estoneta al cine,  de tant en tant,  quan no hi ha altra feina a fer. En el pas mogut de les escenes pel blanc parament,  un assaboreix,  per contrast,  el benestar del propi repòs;  les mateixes truculències exhibides,  pel seu nombre i extremositat,  et venen a dir que va de faula i que no cal que t'hi enfondis;  les poques endengues i través psicològiques que es gasten en el teatre mut,  per regla general;  els salts mortals que s'hi fan per damunt de la versemblança,  mantes voltes,  en dir-te que no es tracta de primmiraments ni fantasies amb tots els ets i uts, et lliuren,  per un lapse,  de la tortura de cremar-te els ulls mirant a través del compta-fils...

Dit això,  ja esta dit tot,  gairebé,  el que em cal dir en disculpa meva. He fet una pel·lícula, i com sóc persona de tractar, dintre les meves possibilitats, a cada un segons li correspon, m'agrada també de guardar, escrivint, els miraments deguts a cada gènere, no confonent ni barrejant els termes i condicions d'uns i altres.  Així,  dones,  caríssim llegidor,  si traspasses la llinda d'aquest llibre i et poses a seguir l’argument que en les seves planes es descabdella, no te llames a engaño, no et queixis, després,  pel que hi trobis, no m’exigeixis que et doni més del que t'he promès,  car jo no t'he promès, avui per avui, més que una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats que el gènere comporta.

La poca o molta solvència literària que tu m'hagis amablement concedit per obres anteriors, queda desada en aquesta ocasió; no et fa fermança de res. El novel·lista cedeix accidentalment sos estres al filmaire, per al qual no resen certa mena d'obligacions ni puritanismes. Com la pinta del rústec,  que obre senzillament una clenxa en la forra d'una cabellera embullada,  sense mes pretensions que fer-la dreta i seguida com una carretera,  així la ploma del novel·lista ha tractat, avui, d'obrir una clenxa llisa i ben vistent a través els espessaments de selva verge —sempre de selva verge!— de la vida;  de les facècies, espesses com els cabells al cap,  dels homes i les dones que pul·lulen per la terra.  A banda i banda, l’embull atapeït,  inestroncable,  inexplorat,  perdura,  però el solc simplista i rectitiu està obert i et convida a passejar descansadament la mirada en la seva lluïssor,  sense entrebancs,  en la seva cruesa neta,  d'agençament primitiu,  sense malicies ni coqueteries amagades.

Conseqüent amb aquesta innocència de propòsits i de realitzacions,  l'autor ha posat a servei de l'argument llegendes despullades de verbes retòriques i vanitoses,  de perfils i matisos delicats, de gallardeses de forma,  de casticismes acurats,  de jocs vistosos i enlluernadors de prestimans de la ploma,  que hi haurien escaigut com al Crist el parell de pistoles de què parla l'adagi... No, no;  a cada un lo seu,  com hem dit de bon començament.

Per avui, guaita la pel·lícula, si et ve de grat,  bon llegidor, i no t'encaparris ni m'encaparris ultra mesura amb el que en ella trobis a mancar o a sobrar.  Per a tu i per a mi,  no sigui mes que una estona de repòs espiritual aquesta llarga successió d'escenes mes o menys pobres de substancia i de vestidura;  per a tu i per a mi,  no sigui mes que un petit i fresquívol oasi d'inatenció restauradora entre els assedegaments anguniadors de tasques mes empenyades. I un altre dia serà un altre dia,  en què,  si Déu ens dona vida i salut,  farem tractes nous.
A reveure,  doncs, mon fidel llegidor.  T'estreny les mans,  amb la joia viva d'haver-te retrobat després de llarga absència,  ton amic.


L'AUTOR
Barcelona, 2 juliol 1919"


10/04/2018

solitud




“Els de Joventut van demanar-me un altre llibre. "Què preferiu —vaig dir a Lluís Via—, contes o novel·la?" Es decantà per la novel·la.  M'hi vaig comprometre,  em semblava que en un parell de mesos en sortiria.  Jo aleshores escrivia de pressa,  no pas com ara. Però tot just arribada a l'Escala,  amb ganes de posar mans a l'obra, cau malalta la meva àvia i, poques setmanes després, de l'esforç de vetllar-la, la meva mare.  Enmig d'aquest tragí,  a batzegades, neix Solitud.

Tothom m'havia dit que concentrava massa,  que els meus Drames rurals, per exemple, eren gairebé guinyolescs.  En efecte,  jo no em distreia gens de l'acció dels personatges que imaginava.  Anaven a la seva,  i prou.  Prescindia de tot l'accessori.  Al marge del camí que duia al desenllaç no m'aturava a collir-hi floretes. Doncs bé, en posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un "drama rural".  Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge.

L'èxit de Solitud ho va ser del ruralisme.  Fins aleshores cap autor no s'havia abocat,  que jo sàpiga, a estudiar la humanitat elemental que viu en el camp i en la muntanya.  Es feien novel·les de pagesos, a base de tipus convencionals que es distingien només per llur indumentària.  Jo vaig ser sincera,  fidel a fer viure unes ànimes primitives.  Res més.”


fragment de l’entrevista de Tomàs Garcés amb l’autora.
Revista de Catalunya, any III, núm. 26, agost 1926



09/04/2018

el pessimisme


“—S'ha insistit moltes vegades a assenyalar el pessimisme com a tret dominant de la meva literatura.  Ja en els meus primers llibres semblava,  als ulls de molts,  que jo cerqués les nafres de la vida,  per furgar en elles i endanyar-les,  amb una morbositat quasi anarquitzant.  I,  n'estic segura,  mai no ha estat aquest el meu intent.  El meu credo artístic és l'eclecticisme desenfrenat.  Per això refuso els dogmes de les escoles literàries.  Em semblen pures fórmules arbitràries,  on els homes voldrien encabir la proteica realitat de la vida.  I la vida vessa i escapa dels motllos.  Aquest és el defecte de Zola: la influència de la seva fórmula naturalista i,  com a derivació de la fidelitat a aquesta fórmula,  la seva fidelitat a poseur.

Jo estimo la vida tal com és: dolça i amarga, clara i ombrívola. Tota voldria abastar-la, però quina culpa tinc si són les tintes negres les que més impressionen la meva retina? He de seguir o no la meva vocació?

El meu segon llibre, Quatre monòlegs, inicia el cicle "ombrívol". Van dir que es tractava d'una imitació guimeraniana.  És possible.  Era a començaments de segle,  Guimerà era l'ídol de les joventuts. Drames rurals,  publicats primer en fulletó i després en volum per la revista Joventut, fressa encara més el camí ple de fantasmes dolorosos.”

fragment de l’entrevista de Tomàs Garcés amb l’autora.
Revista de Catalunya, any III, núm. 26, agost 1926


08/04/2018

l'origen del nom Victor Català


         
"L'any 1900 vaig publicar el primer llibre: un recull de versos,  titulat El cant dels mesos. La meva àvia havia mort l'any 1899, i l'estiu següent,  per raó del dol,  encara sortíem menys que mai de casa.  Un matrimoni amic nostre,  però,  va venir a fer-nos companyia.  Un dia, estava jo escrivint,  va acostar-se'm la senyora.  Em preguntà què feia.  Eren els Cants dels mesos.  Els hi vaig llegir,  va mostrar-hi complaença.  Va demanar-me'ls,  no els hi vaig refusar.  I al cap d'un mes de ser fora,  la senyora va escriure'm:  "Tinc imprès el seu llibre,  no em faci llençar els diners.  Digui'm quin nom d'autor vol que hi posi,  si té inconvenient a donar el seu". I tal, si hi tenia inconvenient!  Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona.  Jo, aleshores,  treballava en una novel·la,  que no he acabat encara,  el protagonista de la qual es deia Víctor Català.  Vaig refugiar-me en aquest nom.  Heus ací l'origen del meu pseudònim.”


fragment de l’entrevista de Tomàs Garcés amb l’autora.
Revista de Catalunya, any III, núm. 26, agost 1926

lectures del mes



Aquest mes, literari per antonomàsia, en Vespres Literaris gaudirem de dues lectures, la primera, cronològicament,  serà l'obra Un film (3.000 metres), de Victor Català-Caterina Albert, lectura que posarem en comú el dimecres 25 d'abril al museu de Ca n'Oliver,  ja que la lectura  d’aquesta obra de l'autora gironina, l'emmarquem dins de les activitats al voltant de l'exposició  "Patrimoni oblidat. Memòria Literària "que acollirà el museu del divuit d'abril al vint de maig.

La segona, ja dins de la programació habitual de la temporada, és A cadascú, la seva, del sicilià Leonardo Sciascia, que comentarem el dissabte dotze de maig,  després de gaudir del Roser de Maig.