“Déu te guard
Déu te guard,
llegidor meu! Ja fa anys que tu i jo no ens havíem topat en els andarrous d'un
nou llibre. Les circumstancies havien
posat un mos a la ploma garladora, i una
llarga pausa s'era oberta en el diàleg. En
escometre't novament no es pas per a dir-te coses de gran interès. La modèstia
del rètol et provarà que no han pas estat grosses les meves pretensions. Mes, també dona bo d'entrar-hi una estoneta al
cine, de tant en tant, quan no hi ha altra feina a fer. En el pas
mogut de les escenes pel blanc parament, un assaboreix, per contrast, el benestar del propi repòs; les mateixes truculències exhibides, pel seu nombre i extremositat, et venen a dir que va de faula i que no cal
que t'hi enfondis; les poques endengues
i través psicològiques que es gasten en el teatre mut, per regla general; els salts mortals que s'hi fan per damunt de
la versemblança, mantes voltes, en dir-te que no es tracta de primmiraments ni
fantasies amb tots els ets i uts, et lliuren, per un lapse, de la tortura de cremar-te els ulls mirant a
través del compta-fils...
Dit això, ja esta dit tot, gairebé, el que em cal dir en disculpa meva. He fet una
pel·lícula, i com sóc persona de tractar, dintre les meves possibilitats, a
cada un segons li correspon, m'agrada també de guardar, escrivint, els
miraments deguts a cada gènere, no confonent ni barrejant els termes i
condicions d'uns i altres. Així, dones, caríssim
llegidor, si traspasses la llinda
d'aquest llibre i et poses a seguir l’argument que en les seves planes es
descabdella, no te llames a engaño,
no et queixis, després, pel que hi
trobis, no m’exigeixis que et doni més del que t'he promès, car jo no t'he promès, avui per avui, més que
una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les
arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats
que el gènere comporta.
La poca o molta solvència
literària que tu m'hagis amablement concedit per obres anteriors, queda desada
en aquesta ocasió; no et fa fermança de res. El novel·lista cedeix accidentalment
sos estres al filmaire, per al qual no resen certa mena d'obligacions ni
puritanismes. Com la pinta del rústec, que
obre senzillament una clenxa en la forra d'una cabellera embullada, sense mes pretensions que fer-la dreta i
seguida com una carretera, així la ploma
del novel·lista ha tractat, avui, d'obrir una clenxa llisa i ben vistent a
través els espessaments de selva verge —sempre de selva verge!— de la vida; de les facècies, espesses com els cabells al
cap, dels homes i les dones que pul·lulen
per la terra. A banda i banda, l’embull atapeït,
inestroncable, inexplorat, perdura, però el solc simplista i rectitiu està obert i
et convida a passejar descansadament la mirada en la seva lluïssor, sense entrebancs, en la seva cruesa neta, d'agençament primitiu, sense malicies ni coqueteries amagades.
Conseqüent amb
aquesta innocència de propòsits i de realitzacions, l'autor ha posat a servei de l'argument
llegendes despullades de verbes retòriques i vanitoses, de perfils i matisos delicats, de gallardeses
de forma, de casticismes acurats, de jocs vistosos i enlluernadors de prestimans
de la ploma, que hi haurien escaigut com
al Crist el parell de pistoles de què parla l'adagi... No, no; a cada un lo seu, com hem dit de bon començament.
Per avui, guaita
la pel·lícula, si et ve de grat, bon
llegidor, i no t'encaparris ni m'encaparris ultra mesura amb el que en ella
trobis a mancar o a sobrar. Per a tu i
per a mi, no sigui mes que una estona de
repòs espiritual aquesta llarga successió d'escenes mes o menys pobres de
substancia i de vestidura; per a tu i
per a mi, no sigui mes que un petit i
fresquívol oasi d'inatenció restauradora entre els assedegaments anguniadors de
tasques mes empenyades. I un altre dia serà un altre dia, en què, si Déu ens dona vida i salut, farem tractes nous.
A reveure, doncs, mon fidel llegidor. T'estreny les mans, amb la joia viva d'haver-te retrobat després
de llarga absència, ton amic.
L'AUTOR
Barcelona,
2 juliol 1919"
