el pessimisme

“—S'ha insistit moltes vegades a assenyalar el pessimisme com a tret dominant de la meva literatura.  Ja en els meus primers llibres semblava,  als ulls de molts,  que jo cerqués les nafres de la vida,  per furgar en elles i endanyar-les,  amb una morbositat quasi anarquitzant.  I,  n'estic segura,  mai no ha estat aquest el meu intent.  El meu credo artístic és l'eclecticisme desenfrenat.  Per això refuso els dogmes de les escoles literàries.  Em semblen pures fórmules arbitràries,  on els homes voldrien encabir la proteica realitat de la vida.  I la vida vessa i escapa dels motllos.  Aquest és el defecte de Zola: la influència de la seva fórmula naturalista i,  com a derivació de la fidelitat a aquesta fórmula,  la seva fidelitat a poseur.

Jo estimo la vida tal com és: dolça i amarga, clara i ombrívola. Tota voldria abastar-la, però quina culpa tinc si són les tintes negres les que més impressionen la meva retina? He de seguir o no la meva vocació?

El meu segon llibre, Quatre monòlegs, inicia el cicle "ombrívol". Van dir que es tractava d'una imitació guimeraniana.  És possible.  Era a començaments de segle,  Guimerà era l'ídol de les joventuts. Drames rurals,  publicats primer en fulletó i després en volum per la revista Joventut, fressa encara més el camí ple de fantasmes dolorosos.”

fragment de l’entrevista de Tomàs Garcés amb l’autora.

Revista de Catalunya, any III, núm. 26, agost 1926