“Els
de Joventut van demanar-me un altre
llibre. "Què preferiu —vaig dir a Lluís
Via—, contes o novel·la?" Es decantà per la novel·la. M'hi vaig comprometre, em semblava que en un parell de mesos en
sortiria. Jo aleshores escrivia de
pressa, no pas com ara. Però tot just
arribada a l'Escala, amb ganes de posar
mans a l'obra, cau malalta la meva àvia i, poques setmanes després, de l'esforç
de vetllar-la, la meva mare. Enmig
d'aquest tragí, a batzegades, neix Solitud.
Tothom
m'havia dit que concentrava massa, que
els meus Drames rurals, per exemple,
eren gairebé guinyolescs. En efecte, jo no em distreia gens de l'acció dels
personatges que imaginava. Anaven a la
seva, i prou. Prescindia de tot l'accessori. Al marge del camí que duia al desenllaç no
m'aturava a collir-hi floretes. Doncs bé, en posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un
"drama rural". Vaig exposar
amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la
narració el paisatge.
L'èxit
de Solitud ho va ser del ruralisme. Fins aleshores cap autor no s'havia abocat, que jo sàpiga, a estudiar la humanitat
elemental que viu en el camp i en la muntanya. Es feien novel·les de pagesos, a base de tipus
convencionals que es distingien només per llur indumentària. Jo vaig ser sincera, fidel a fer viure unes ànimes primitives. Res més.”
fragment de l’entrevista de Tomàs
Garcés amb l’autora.
Revista de Catalunya, any III, núm. 26, agost 1926
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada