21/05/2022

dones, arbres i poesia: crònica

 


Arbres, dones i poesia, ahir vam celebrar la comunió amb una aliança cada cop més llunyana: adobar i cultivar el nostre propi jardí, en un món que dona l'esquena a tot fet natural.

Al lil·liputenc espai de Ca n’Ortadó, vam trenar paraules amb tot allò que, oblidat, imperativament conforma el nostre únic món; i en fer-ho amb una actitud amorosa, conciliadora, femenina, generà la trobada amb el nostre ésser primigeni, tot femení i plural.


18/05/2022

dones, arbres i poesia i 2

 




Aquest divendres, 20 de maig, a partir de les 18.30h tindrà lloc als Jardins de Ca n’Ortadó una ruta poètica a partir del llibre Dones, arbres i poesia, amb la participació de les autores, Margalida Capellà i Soler i Marta Pérez Sierra, curadores del llibre; i Esperança Castells, Maria Antònia Massanet i Mercè Bagaria, poetes antologitzades a l’obra.

L’activitat comptarà amb la participació de Vespres literaris, l’Agrupació Musical de Cerdanyola, l’Escola d’Arts Plàstiques de l’Ateneu i del Servei Local de Català.


Article del Albert Claramont al Nova Tàrrega, del 10 de febrer de 2022:

Altes són les alzines, oh Menalcas 


poema atribuït a la poeta grega Erífanis



·Molt sovint l'atzar crea l'art, o ens el descobreix.

És el cas del llibre que ens ocupa, producte d'un intent d'Itinerari literari pensat per la professora Margalida Capellà amb els seus estudiants de Grec de batxillerat, quan es va adonar que només amb una poeta i un breu text no en tenia prou per a una ruta. Després, en una guàrdia amb uns alumnes de 4t –"alumnes díscols d'una classe de marxa lenta", com la professora mateixa els anomena–, sota la fresca d'un llorer que no havien sabut identificar en una primavera ja calorosa, ella mateixa, després de la lectura d'un poema, s'atreví a parlar-los del mite d'Apol·lo i Dafne, origen suposat del llorer. Quina no fou la seva sorpresa quan aquells alumnes no van voler tornar a la seva aula i dramatitzaren el mite.

La història autèntica comença aquí, ja que tres nois li van proposar de fer la ruta poètica com a projecte de recerca. Varen cercar per internet així i tot trobaren poca cosa pel fet que –estimats lectors, segur que pensareu el mateix–, hi ha molt poques antologies de poesia de dones. Tanmateix, amb la Margalida s'hi van posar a fons, llegint hores i hores poesia escrita per aquestes dones que sovint han estat relegades de la història de la literatura.

Aquells nois, junt amb la informació dels jardiners de l'Institut, havien après quin arbre tenien davant i encara més important, a respectar-lo i donar-li el valor que té.

Aquest itinerari poètic havia quedat en un calaix, no obstant la idea de visibilitzar la poesia escrita per dones ni pensant, a més, que ja sempre s'ha escrit sobre els arbres. Per desgràcia havien transcendit més els Costa i Llobera, Verdaguer, Maragall, Carner, Josep Maria de Segarra… Després d'unes quantes vicissituds, marcades per la pandèmia, va comptar amb la col·laboració com a coeditora –entusiasta, com sempre en ella– de la poeta Marta Pérez Sierra.

I aquí tenim aquest llibre esplèndid, recomanable de totes totes. Aquí es recullen els textos no només de les poetes que ja hi eren al principi, de Premià o del Maresme, sinó tot un enfilall d'escriptores que, començant per les clàssiques Maria-Antònia Salvà, Clementina Arderiu, o Rosa Leveroni, segueixen amb Maria-Mercè Marçal, Simona Gay, Montserrat Abelló o Felícia Fuster i moltes més, fins a cent trenta!, que han treballat el tema arbori a partir de criteris didàctics i poètics. Les poetes antologades són de tots els Països Catalans, territori amb llengua i cultura comuna, però d'estils molt diferents i amb propostes que van des de les més clàssiques a les més innovadores i actuals. Com a referència urgellenca, permeteu-me que us esmenti a la targarina Montserrat Aloy amb un poema sobre el Gingko Biloba. A la darrera part s'inclouen en el llibre Dones, arbres i poesia de Voliana, un recull de poemes ja publicats i molts de fets a propòsit per a aquest llibre, acompanyats de les il·lustracions de Joan Pasqual.


Un llibre admirable, que serveis per al gaudi lector però també com a material didàctic i participatiu i aquí és on li veig un plus per a tenir-lo a casa. El llibre s'organitza mitjançant el nom de cada arbre en català i el terme tècnic en llatí. A sota, la traducció en castellà, anglès, francès i alemany. Hi trobareu també els mites al seu voltant i sovint es fan paral·lelismes dona/arbre."

Com diu la Marta Pérez en el seu Dona:


Tu i jo som dones d'heura.
Embellim murs i tanques
en establir diàleg.


Un llibre especial on podeu trobar meravelles com aquest haiku de la Mònica Miró Vinaixa:


Esclat metàl·lic:
l'estornell despentina
verds d'olivera.”

16/05/2022

dones, arbres i poesia

 


El proper divendres, 20 de maig, i a partir de les 18.30h tindrà lloc als Jardins de Ca n’Ortadó una ruta poètica a partir del llibre Dones, arbres i poesia.

Vespres Literaris col·labora en la ruta amb la participació d’unes companyes del grup.

Dones, arbres i poesia és un recull dels poemes de 130 dones poetes que s’emmirallen, d’una manera o altra, en la natura i donen valor als arbres com a éssers vius, a través de la paraula. Arbres i poesies, primordials per a la nostra existència i amb veu de dona.

Dones, arbres i poesia recull referents femenins com ara poemes del llibre “Boscana” de Laia Llobera o del llibre “Quatre arbres” d’Empar Sáez, per citar dues poetes actuals com a exemple, al costat de referents literaris femenins consolidats com Maria-Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Cèlia Viñas, Felícia Fuster, Montserrat Abelló o la nostra companya de grup, Esperança Castell.



15/05/2022

calendari propera temporada

 


18à. temporada

 
datatítolautor
03/09/2022Laëtitia o el fin de los hombres Ivan Jablonka
01/10/2022Lèxic familiarNatalia Gindzburg
05/11/2022El tren subterráneoColson Whitehead
03/12/2022Las Hermanas GrimesRichard Yates
14/01/2023NadaCarmen Laforet
04/02/2023El fill del xòferJordi Amat
04/03/2023El hombre de tizaC.J. Tudor
01/04/2023InvisibleEloy Moreno
13/05/2023 Verás el cielo abiertoManuel Vicent
03/06/2023 Primavera con una esquina rotaMario Benedetti
1er reserva Manual per a dones de fer feinesLucia Berlin
2o reservaEl abanico de sedaLisa See
3er reserva Melocotones heladosEspido Freire

14/05/2022

corazón de ulises, fragment final

 


Un griego nunca es viejo

"Y ahora, lejos ya el viaje y cerrando este libro, vuelvo un instante el pensamiento hacia atrás y cierro los ojos. Los rostros de mármol se hacen vivos, los templos desgastados abren otra vez sus puertas, huele a la carne de las reses sacrificadas para contener la ira de los dioses y sonríe pícara Afrodita, envuelta en un sensual perfume de algas y sargazos. El ciego Homero pinta hombres que  hablan por sí mismos, corre junto a los muros de Troya la cólera de Aquiles y Ulises llora su patria en la ignota isla de Calipso. Restalla el rayo de Zeus, brama la furia del bruto Hércules, cantan las aguas escuchando a Safo y Cervantes vence en Lepanto mientras Byron agoniza en Missolonghi. Las duras montañas de Creta esculpen los versos exactos de Kazantzakis mientras Miller se baña en un océano de luz. Heráclito moja nuestras almas en los ríos y Aristóteles nos invita a apropiarnos de la belleza. Resuena el bronce en el campo de Maratón y en el mar de Salamina, arden los templos de Atenas por el fuego de Jerjes, Alejandro vence en Gránico y cabalga luego más y más lejos, en su neurótica obsesión por verlo todo y olvidar su origen. Alejandría se mece en brazos del aire, arrullada por los versos de un melancólico Cavafis. El Mediterráneo tiene el color del vino y la alborada es rosa a las espaldas de Ítaca. La sangre de Grecia rezuma en mis arterias mientras escribo aquí, en España.

Fue aquélla una edad en que el hombre pareció atrapar el sentido de la vida, hacer suya la propia existencia, en comunión con la Naturaleza y con el Tiempo, y en paz con los dioses hasta donde ello era posible. Fue un momento fugaz en la historia humana y tal vez irrepetible. Y ese instante luminoso se produjo merced a una civilización que jamás, salvo en los días de Alejandro, se constituyó como un único Estado, pero que alentó su conciencia de nación en su espíritu de unidad cultural. El milagro griego se produjo porque aquellos hombres nunca se sintieron hermanados por los lazos de la sangre, sino por la religión, los juegos deportivos, la poesía, el arte y el pensamiento. Vinculados por el corazón y la razón, su verdadera patria no fue otra que el alma y la razón. Y nos dejaron huérfanos al irse. Para ellos, en los momentos más elevados de su civilización, ser y parecer fueron la misma cosa.

Eran valientes al enfrentarse, venciendo el miedo, a un universo pavoroso, donde los dioses gobernaron con crueldad y bajo la norma caprichosa de sus pasiones desatadas. Y esos valientes alzaron desde la nada un nuevo mundo sujeto a la moral, a la estética, a la libertad y a la ley. Mejor lo expresa Balthazar, el álter ego del griego Cavafis, en la novela de Lawrence Durrell: "Todos buscamos motivos racionales para creer en el absurdo".

El hombre griego intentó integrar los saberes, llegar a ser un hombre total, organizar el caos fragmentado bajo la unidad de la luz del pensamiento. Bautizó a las estrellas y a las constelaciones con los mismos nombres con que ahora las conocemos, y a los sentimientos, a las pasiones y a la mayoría de las ramas del saber humano. Inventó también la literatura y la reflexión sobre el ser. Y se preguntó, antes que nadie, qué es lo que somos. Lo gracioso es que no lo sabemos muy bien todavía tantos siglos después.

Imaginativos, soñadores, audaces, curiosos y llenos de coraje, los griegos se enfrentaban a la vida con esperanza y vigor. Sabiéndose mortales, sin creer en una vida más allá de la vida, con el horizonte del no-ser delante de sus pies allí en las honduras del Hades, supieron también ser alegres. Por eso, mientras otros pueblos han conquistado grandes territorios del mundo a lo largo de la Historia, ellos conquistaron algo mejor: nuestras mentes y nuestros corazones. Nos enseñaron a reír, a reflexionar y a llorar.

La gran hazaña de los griegos fue cincelar el alma del hombre libre, por eso todos somos griegos. Y su principal tarea fue exigirse y exigirnos que todo se lograse en el curso de la vida: el amor, la dignidad, el honor, el saber, la alegría y la cordura. Así, también nos enseñaron a vivir la vida. Nada menos... "¡Déjame recordar el silencio de tus profundidades!", pedía el poeta Hölderlin, añorante de la Grecia eterna.

Fue aquí, en el Mediterráneo, en el mar de la pasión, donde sucedió el gran milagro. Y tal vez la razón última por la que aquellos hechos extraordinarios acontecieron la explica Platón, en su diálogo Timeo, en boca de un sacerdote egipcio: "Vosotros los griegos", dice dirigiéndose al legislador Solón, "siempre sois niños. ¡Un griego nunca es viejo!".

jornada poètica

 


Ahir vam assistir a la segona jornada del cicle Poesia a les Caves d’enguany, el festival poètic de Sant Sadurní d’Anoia, dirigit pel poeta i amic Santi Borrell.

Aquestes son les tres autores que van llegir el seus poemes:


Mar Fontana
, llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, exerceix d’editora i lingüista, escriu crítica literària i col·labora en diversos mitjans com ara el digital de cultura Núvol i les revistes Els Marges i Quadern. Ha publicat el llibre de poesia Terragra (L’Albí, 2017) i ha tingut cura, juntament amb Jaume Huch, del llibre col·lectiu La terra sagna (L’Albí, 2018).





Núria Mirabet ha conreat el gènere poètic durant força temps, però Lianes o les rates que imiten l’Esther Williams és el primer recull de poemes que publica.





María Rodríguez Sandía. Del seu primer poemari, Estacions elementals (Neopàtria, 2020), se n’ha fet una edició en format Cd amb els poemes recitats per ella mateixa i incorporant alguns efectes i músiques creades expressament per Roger Subirana.





Mudar les ales i esmolar les plomes, és el títol del segon llibre de la vilafranquina, publicat per l’Editorial Neopàtria. El poemari va ser gestat durant dos mesos de reclusió per covid a l’estiu de l’any passat. Aquesta situació fa que l’autora explori i doni veu i forma a sentiments i pensaments deixant que “les paraules s’escampin i esquitxin com plomes esmolades”. L’autora hi expressa el sentiment de frustració i ràbia continguda per la impotència de no saber quan podria recuperar la normalitat i la veu, que és la seva eina de treball principal.






cuines literaries, 2

 




Res no m’agrada tant

I
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

Cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

M'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

L'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

Després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme
cloc els ulls i me'l fot.

Vicent Andrés Estellés,

“Res no m’agrada tant”, del poemari Horacianes, publicat per primer cop a Les pedres de l'àmfora, Obra Completa, volum 2, València: Eliseu Climent, 1974, pàg. 215.






Recepta d'escalivada al forn

Ingredients:

Albergínies
Cebes
Pebrots vermells
Sal
Oli d'oliva verge extra
Alls

Elaboració:

Preescalfem el forn a 180ºC

Renteu totes les verdures sota l'aixeta de l'aigua i acomodeu-les en una safata de forn.


 
Hi afegim per sobre una mica d'oli d'oliva verge extra i de sal.

Quan el forn està preescalfat, fiquem la safata i deixem coure uns 50 minuts.

A meitat de cocció els donem la volta perquè es cuinin de forma homogènia.



Quan les verdures estiguin cuinades, traiem la safata del forn. Més tard, les pelem i tallem a tires.


 



Afegim tot el suc que hi ha a la safata.

Un cop fredes amanim amb oli d'oliva verge extra, sal i uns alls picats finalment.