lectures, 2

 

Les roses a frec de l’hivern

Susanna Rafart

editorial: Lleonard Muntaner Editor, 2023

pàgines: 160

       En moments d’incertesa, els viatges a altres països són una possibilitat de refugi o de renovació. En aquestes pàgines, Susanna Rafart viatja en cos i ànima a Armènia, un territori que es presenta com una curiosa mixtura entre Orient i Occident, per desplegar un món extraordinari, amarat d’anècdotes, mites, descobriments i un elevat sentiment místic. Paradjànov, Llull, Cervantes, Kazantzakis, Anglada o Kavafis es donen la mà en una proposta literària que combina narració, descripció, assaig i poesia. 

        El resultat és una escriptura inaudita, bastida de reflexions, metàfores, dolls de colors, ardor i punxons que foraden les tenebres a la recerca de l’eternitat. Això no és només un llibre, és una casa que ofereix reflexions i símbols d'un viatge.

lectures, 1

 

La llum subterrània

Xavier Mas Craviotto

Editorial: Edicions 62, 2023

pàgines: 72

    Amb La llum subterrània, Mas Craviotto va endur-se el premi de poesia Àusias March de Gandia l'any 2022. 

    Es tracta d'un poemari dividit en tres parts —Notes esparses per a la representació d’un origen, La foscor primigènia i La llum subterrània—, en què l'autor ressegueix l'itinerari d'un tu i un jo que es fan preguntes i s'ho qüestionen tot amb la intenció de reconstruir significats malmesos i crear-ne de nous. Un poemari que és comparable a les ganes de trobar una nova oportunitat a la que aferrar-se.

"En aquest nostre dir petit hi ha un cel d’argila,
una ciutat de rodamons i la il·lusió d’unes escales:
baranes de fum que esperen amb paciència
la por continguda en una mà,


graons que maliciosament s’allarguen
per fugir del peu que fuig,

replans que s’obren indolents

al nostre desig pòstum.

Hi haurà fosques d’estella

en la buidor del soterrani,

hi haurà una llum d’espasa ben clavada als fonaments."

mestres republicans, la trobada

 

               

    Ahir ens vam reunir en un aula del col·legi públic Sant Martí per recordar la memòria dels mestres republicans, un dels col·lectius perseguits, eliminats i depurats amb ferotgia pel règim feixista franquista.

    Després de la lectura de fragments de les dues obres que han documentat el tema: “Historia de una maestra”, de Josefina Aldecoa i “Aquel mar que nunca vimos”, de José Antonio Abella, vam visionar un vídeo del cantautor de Cerdanyola del Vallès Ramon Sauló: “Lluny queda el mar”, que forma part de l'àlbum del 2015 “… i el Mar Esperant (a Antoni Benaiges, el Mestre Que Va Prometre el Mar)

i el documental del 2018 “MAESTRA, la depuración de las maestras republicanas ”, dirigit i realitzat per Marta Reig González, sobre la depuració de les mestres republicanes durant el franquisme, singularitzada a la figura de la seva àvia. Asunción Molina Roig, mestra represaliada pel franquisme. A través dels seus diaris i del seu expedient de depuració coneixem les repercussions que va tenir per al col·lectiu la repressió i depuració del cos de mestres.

    A la xerrada posterior, va quedar palesa la importància essencial de la figura del mestre com a referent i acompanyament en el desenvolupament integral de l'individu, especialment en les primeres etapes d'aprenentatge, i els enormes problemes, en el passat i actuals, amb què es troben cada dia per fer la seva tasca.

Antoni Benaiges Nogués

    “Hay que hacer mucho. ¡Mucho! Mi tarea es la Escuela. Vuestra tarea es más ruda: doblar el espinazo y arrancar jugo de la tierra. Pero también esa tarea puede ser grata, si deja de ser esclava. A cambio de sudor tenéis sol, aire y luz. Sobre todo, luz. Horizonte amplio y de rojo intenso. Haceos libres, que es bañar el espíritu en esa luz, y veréis cómo surge lo grato en vosotros. Vuestra tarea tendrá entonces una dignidad que ahora es pisoteada. No seréis gleba. La jornada será intensa, porque intensas deben ser las jornadas en todas las tareas. Pero no será amarga. Hay en la vida libre una ley, la de más categoría humana: la compensación. A un esfuerzo, un placer y una esperanza. El trabajo humano está muy lejos de ser el castigo bíblico. Lo que pasa es que hoy es motivo de riqueza sólo para unos cuantos: no se cumple, pues, la ley de compensación. De ahí que el trabajo sea algo indeseable. Trabajo forzado. De una poderosa fuente de salud, placer y riqueza se hace estigma de desheredado. Vivimos la paradoja. Somos la raza de los términos invertidos ... Hay que aclarar las aguas. Hay que surgir y dispararse hacia la conquista de nuevas formas de vida humana. Vosotros los labradores, que soportáis más peso de injusticia, tenéis más obligación de liberaros. Arar y pensar, para luego armonizarlo con el arar y cantar. Vuestra tarea es la labranza. Mi tarea es la Escuela. La tarea de todos es hacernos hombres.

    ¡Hacernos hombres! La trayectoria que ya venga de lejos. De la infancia. Nosotros ya la hemos pasado y apenas si pudimos vivirla, gustarla. Por eso nos es tan duro el emprender el camino de hombres. Necesitamos vencer el prejuicio, la ñoñez y el servilismo que los ambientes nos fueron infiltrando día tras día, gota tras gota, llegando el momento de dejar de ser niños con un espíritu incapaz de concebir formas de vida libres y bellas y si las concibió, más incapaz aún de plasmarlas en conducta. No nos dejaron ser niños. Quisieron que ya fuésemos hombres para dejar de ser carga. Y nos quisieran ahora niños para que no siguiéramos por el camino de hombres. Paradoja. Paradoja. Mi tarea, la tarea de maestro, se hace carne viva en esa paradoja. Va a impedirla. Los niños no pueden ser lo que uno quiera. No son cosas. Deben ser según son los valores que esconden. Esto es, ellos mismos. Que piensen, que sientan y que quieran. Que elaboren espíritu con su propio espíritu. Dejémosles ser niños. Respetémosles en todos los momentos. Y si se mueven en un ambiente de libertades, sutilidades y camaraderías, cargado de estímulos, provocador, veremos cómo chorrea de la infancia una vida todo hermosuras y promesas. Esto es la Escuela: ambiente y ocio. Libertad y espíritu. Esta es la Escuela que supo concebir y realizar Cossío, el hombre más grande que se nos ha ido. Y yo que concibo esta Escuela, que la sueño, hago por darle contenido en la realidad de todos los momentos, entregándome a ella todo entero, viviéndola en lo más hondo, imponiéndola si es preciso al medio que me circunda, medio hostil a carta cabal por atreverme a ser maestro, a no ser más que maestro, a hacer de sus hijos, paridos estúpidamente porque luego envuelven de miseria y abandono, niños que gocen con lo que produce el gozo y, más tarde, hombres que recuerden por necesidad de revivir, por necesidad de disparar un pasado hacia un futuro, aquel localucho que se llamó Escuela.”

Carta d'Antoni Baneiges dirigida 

al seu cosí Francisco Nogués

i datada el 30 d'octubre del 1935

“Aquel mar que nunca vimos”

José Antonio Abella

Valnera, 2020

Páginas: 399-401

mestres republicans, documental

 

    La pedagogia Freinet és una proposta educativa que dóna la paraula als infants: porta els seus interessos i experiències a l'aula per nodrir-hi el procés educatiu. La impremta va ser, per a Célestin Freinet, l'instrument que va permetre portar a la pràctica aquest exercici de democratització de l'educació. Aquest interès per modernitzar l'escola no només es limita a la feina feta dins de l'aula, sinó que pretén servir d'ajuda per a la transformació social, traspassar les fronteres de l'escola, per això cal esmentar l'ús d'una altra de les seves tècniques més destacades : el diari escolar.

    Cal remuntar-se al 1932 per trobar el grup Batec, constituït principalment per mestres de Lleida, que serà un dels germens de la creació, un any després, de la primera associació espanyola divulgadora de la pedagogia Freinet, la futura Cooperativa Espanyola de la Impremta a l'Escola. Tal és la importància de la difusió que estan assolint en aquests anys les idees de Freinet entre les/els mestres d'Espanya que el 1932 la Revista de Pedagogia, a la sèrie La Nueva Educación, publica un llibre d'Herminio Ametllers titulat "La impremta en l'escola. La tècnica Freinet"; i el 1934 el mateix Freinet assisteix com a convidat a l'Escola d'Estiu de Barcelona, amb una gran afluència d'assistents.

    És a l'estiu del 1934 quan la Cooperativa de la Impremta celebra el I Congrés a la ciutat de Lleida, i, com a conseqüència d'un acord pres durant aquest, es comença a publicar la revista Col·laboració, que en la seva curta vida (de març de 1935 a juny de 1936) arribarà a editar 15 números.

    El II Congrés se celebrarà a Osca, el 1935, i ja llavors es constata l'existència d'escoles cooperatives i escoles amb impremta a Catalunya, Mallorca, València, Aragó, Castella, Andalusia, Extremadura… Com deia Herminio Ametllers a “L'escola moderna a Espanya": "Fins hi va haver impremta Freinet a l'escola pràctica annexa a l'Escola Normal de la Generalitat de Catalunya". Malauradament, el III Congrés de la Cooperativa de la Impremta no es va arribar a celebrar; estava convocat per al 20 de juliol de 1936, a Manresa. La derrota de la República també va suposar el final d'aquesta experiència pedagògica. La mort, la presó, la depuració i l'exili van significar el final del Moviment Freinet a Espanya.

    Patricio Redondo, José de Tàpia, Herminio Ametllers, Dolores Piera, Antonio Benaiges Nogués, Ramon Costa Jou, Simeó Omella i Josep Alcobé són alguns dels noms que destaquen en aquesta època, i que amb el triomf del feixisme es veuen obligats a marxar al exili (Benaiges va ser assassinat els primers dies de la guerra). Gairebé tots tornen a tenir un paper rellevant en la difusió de la Pedagogia Freinet a diferents països de Llatinoamèrica.

    Els mestres catalans, de la guerra a l'exili, és un documental dirigit per Agustí Corominas i produït per Metropoli Video i TVC. 

    S'obre recordant l'important moviment popular i institucional que hi va haver durant la II República en relació amb l'educació i la cultura, i l'esforç fet per aquests professionals de la docència durant la guerra. Molts d'aquests mestres van haver de patir l'exili i han deixat una petja significativa en els països d'acollida, principalment a l'antiga Unió Soviètica, a Mèxic i als EUA.

    Recull els testimonis directes d'un grup significatiu d'aquests mestres, persones de diferents ideologies, però totes compromeses amb els valors republicans i amb una educació i un model de país avançat i progressista.

    El treball ha estat assessorat per especialistes en història de l'educació d'aquesta època, entre ells, els professors Salomó Marquès, Miquel Martínez i Josep González Agàpito, de les universitats de Girona i Barcelona, i la professora i experta en l'educació durant la guerra civil, Mariona Ribalta, de l'IMEB.

    El documental compta amb amb el suport i la participació de la Universitat de Barcelona, de l'Ajuntament de Barcelona, del Departament d'Educació, de la Comissió per la Recuperació del Memorial Democràtic i de la Diputació de Barcelona.

aquel mar que nunca vimos

 

Aquel mar que nunca vimos

Josdé Antonio Abella

Editorial Valnera

Valnera literaria

Noviembre 2020

536 páginas

SINOPSIS:

    Aquel mar que nunca vimos indaga en profundidad en la historia de Antonio Benaiges, maestro catalán que eligió el pueblecito burgalés de Bañuelos de Bureba para ejercer en él en el año 1935. En ese mismo pueblo, entre 1979 y 1983, fue médico el autor, José Antonio Abella, en su primer destino, recién salido de la Facultad de Medicina. Durante ese tiempo ninguno de sus pacientes le mencionó que allí mismo, cuarenta años atrás, habían tenido por maestro a un hombre extraordinario que llevó a la escuela una imprenta de la que salieron maravillosas revistillas escritas e ilustradas por los niños de aquel lugar que no tenía carretera, ni agua corriente, ni luz eléctrica…, ¡pero sí una imprenta en su escuela! 

    Antonio Benaiges, aquel maestro singular, había prometido a sus alumnos que en el verano de 1936 les llevaría a conocer el mar a Montroig, Tarragona, su localidad natal. No pudo cumplir su promesa. En la mañana del 19 de julio, primera jornada de la Guerra Civil, fue detenido, apaleado y paseado por las calles de Briviesca en una camioneta descubierta, casi desnudo, ensangrentado, envuelto en una bandera roja y gualda. Esa misma noche lo sacaron del calabozo para asesinarlo en un cruce de caminos. Abella recoge esa historia que nadie —ni tan siquiera aquellos alumnos que llegaron a ser sus pacientes— le contó nunca. Sus páginas ahondan con rigor histórico y mirada de poeta en las razones de aquel silencio, en la vida y la muerte de aquel maestro, en la miseria material y espiritual de aquel país, en la esperanza rota para los niños y niñas que asistieron a la escuela de aquel profesor ejemplar, simbolizada por el mar que nunca vieron.

    José Antonio Abella. Burgos, 1956. Durante casi cuarenta años fue médico rural en diversos pueblos de Burgos, León y Segovia, compatibilizando su trabajo con la práctica de sus otras dos vocaciones: la escultura y la literatura. Como escritor, ha publicado las siguientes novelas: Yuda, La esfera de humo, Crónicas de Umbroso, La tierra leve, La sonrisa robada, El hombre pez, Trampas de niebla y La llanura celeste. En el volumen Unas pocas palabras verdaderas están recogidos sus cuentos y relatos.

    

historia de una maestra

 

Historia de una maestra

Josefina R. Aldecoa

Editorial Anagrama

Narrativas hispánicas

240 páginas

1ª edición 01/09/1990

SINOPSIS:

    En 1923 Gabriela recoge su título de maestra. Es el comienzo de un sueño que la llevará a trabajar en varias escuelas rurales en España y en Guinea Ecuatorial. Historia de una maestra es la narración, hecha desde la memoria, de la vida de Gabriela durante los años veinte y hasta el comienzo de la guerra civil.

    Con el trasfondo de la República, la revolución de Octubre y la guerra, esta novela rememora aquella época de pobreza, ignorancia y opresión, y muestra el importante papel de la enseñanza y de aquellos que lucharon por educar un país.

    Historia contada desde el recuerdo y desde una progresiva toma de conciencia, Josefina Aldecoa nos abre un camino a la esperanza y al idealismo.

    Hija y nieta de maestras, la autora dedica el libro a su madre, quien "siempre me contó muchas historias cuando yo era pequeña, me hablaba de situaciones que ella, como maestra, había vivido”. Basándose en esos recuerdos y en los de su infancia, escribe esta novela, “que es un homenaje a mi madre y a los maestros de la República, a su esfuerzo y dedicación en unos momentos de nuestra historia en los que su sacrificio estaba justificado por la necesidad de salvar al país educándolo, pues tal fue el mandato que recibieron.”

    Gabriela López Pardo es la protagonista y narradora, quien, en 1923, a los diecinueve años, acaba de obtener el título de maestra. Nos cuenta sus inicios en escuelas rurales, con lo que nos hacemos un cuadro realista de la miseria y analfabetismo en que se vivía, las grandes desigualdades sociales que existían y la carencia de conocimientos básicos de todo tipo. La protagonista, que creía en la cultura, la educación y la justicia, es el ejemplo de todos aquellos maestros que no solo enseñaban a leer, sino que enseñaban a pensar, a despertar la imaginación y a fomentar la amplitud de miras de los niños (y de los mayores). No menos importantes son las clases de adultos de las que habla, reuniones en que se dan conocimientos variopintos, desde higiene hasta incluso consejos “médicos”, pues no hay que olvidar que son lugares recónditos y de difícil acceso a los que rara vez se acerca un médico de verdad.

    El libro se divide en tres partes, “El comienzo del sueño”, centrado en la experiencia de Gabriela como maestra en el mundo agrícola y posteriormente en Guinea Ecuatorial, por aquel entonces colonia española; “El sueño”, en el que el matrimonio, la maternidad, la escuela y la llegada de la Segunda República con sus planes para modernizar el país, con una fuerte base en el poder de transformación de la educación, hacen de este un periodo feliz; y “El final del sueño”, en la que su vida continúa como maestra, pero aparecen nuevos elementos políticos que ella no comparte, como la radicalización y finalmente la guerra civil española.

    La protagonista, Gabriela, es un personaje lleno de ideales y cuya pasión por educar llega al alma del lector; pero además vive cada circunstancia que le toca vivir serenamente, y es testigo de los acontecimientos históricos que afectaron a España en esa época.

    “Historia de una maestra” es la primera novela de una trilogía, que continuó con, “Mujeres de negro” y “La fuerza del destino”.

    Josefina Aldecoa (1926-2011) nació en La Robla, León. Estudió Filosofía y Letras en Madrid. Durante los años de facultad entró en contacto con un grupo de amigos que luego iban a formar parte de la llamada "generación de los cincuenta", como Rafael Sánchez Ferlosio, Jesús Fernández Santos, Alfonso Sastre, Carmen Martín Gaite e Ignacio Aldecoa, con quien se casó en 1952.

    En 1969 murió su marido y durante diez años permaneció alejada de la literatura, hasta que en 1981 apareció su edición crítica de una selección de cuentos de Ignacio Aldecoa. A partir de ese momento reanudó su actividad literaria y desde entonces ha publicado:

    El libro de memorias generacional Los niños de la guerra (1983), El libro infantil Cuento para Susana (1988), las novelas La enredadera (1984), Porque éramos jóvenes (1985), El vergel (1988), Historia de una maestra (1990), Mujeres de negro (1994), La fuerza del destino (1997), El enigma (2002), La Casa Gris (2005) y Hermanas (2008); así como los libros de recuerdos Confesiones de una abuela (1998) y En la distancia (2004); y los relatos cortos recogidos en Fiebre (2001).

mestres republicans i 4

 

EL CÀSTIG

    Els càrrecs que es van imputar als mestres sancionats van ser molt variats, ja que cadascuna de les comissions depuradores provincials els tipificava de manera diferent, però fonamentalment es poden classificar en els següents: càrrecs polítics i sindicals, càrrecs socials, càrrecs particulars, càrrecs religiosos i càrrecs professionals.

    Al primer grup, càrrecs polítics i sindicals, es van imputar conductes de participació i afiliació a partits polítics del Front Popular i sindicats d'esquerra, però també manifestacions d'opinions polítiques, vots emesos als sufragis de febrer de 1936, la participació a la Revolució d'octubre del 1934 o la simple lectura de diaris no dretans. Alguns dels càrrecs formulats literalment en aquest apartat van ser els següents: militància al Partit Comunista, pertànyer a F.E.T.E, actuar en partits polítics d'esquerra treballant per al seu triomf el 26 de febrer de 1936, simpatitzar amb els partits del Front Popular, votar sempre candidatura d'esquerres; amistat amb persones d'esquerres.

    Els càrrecs de tipus social recollien també conductes polítiques, però de menor grau de compromís i participació, van ser aplicats sobretot a mestres als quals no se li va aconseguir provar filiació política esquerrana ni sindicalista, en aquest apartat van figurar acusacions de la següent índole: « relacionar-se molt amb els obrers», manifestar no importar-li res la implantació del comunisme a Espanya, llegir premsa d'esquerres, no tenir amor a la pàtria.

    Els càrrecs religiosos no figuraven recollits com a tal en pràcticament cap protocol de depuració provincial, però la veritat és que van existir com a tals. Es va vigilar especialment les opinions religioses dels mestres, l'assistència a oficis i misses, així com la projecció de la seva conducta religiosa a l'escola i sobre la resta de la societat, i es van establir diferents graus de gravetat en les conductes, que anaven des de l'ateisme al laïcisme passant per la indiferència religiosa o el compliment irregular del precepte d'assistència a la missa dominical. Entre aquest tipus de càrrecs figuren els següents: observar conducta de veritable ateu, fer ostentació d'irreligiositat, presumir de no ser creient, fer pública ostentació de ser laic, incompliment dels deures religiosos, no complir el precepte pasqual. Es va vigilar no només la conducta pública política i religiosa dels mestres, sinó també el desenvolupament de les seves activitats professionals, en un intent per establir fins a quin punt els docents s'havien compromès amb el sistema d'ensenyament públic republicà, basat fonamentalment en el laïcisme i la coeducació. Entre els càrrecs que figuren en aquest apartat, en tenim els exemples següents: inculcar en els nens idees extremistes, llançar el crucifix de l'escola juntament amb el catecisme i el llibre d'història sagrada.

    També es depurava la resta del professorat que era considerat no contaminat, no republicà, i havia de patir exàmens i seguir uns cursos d'orientació professional, ja que si estigués contaminat no tindria les competències necessàries per inculcar als alumnes l'esperit religiós, moral i catòlic oficial.

LES SANCIONS

    A l'Ordre de novembre de 1936 només es determinaven dos tipus de sancions: el trasllat de destinació o la separació definitiva del servei. Una Ordre posterior, del 17 de febrer de 1937, ampliava el ventall de les sancions en afegir la suspensió de sou i feina d'un mes a dos anys, la jubilació forçosa (si tenia 20 anys de servei com a mínim) i la inhabilitació per exercir càrrecs directius.

CONSEQÜÈNCIES

    El magisteri va quedar molt minvat després de la depuració. La purga va ser molt gran, i la majoria dels mestres d'una manera o altra van sentir la por, la frustració i la incertesa davant aquest procés inesperat, que va alterar en tots els sentits l'educació. Segons algunes estimacions, el nombre de mestres sancionats es va aproximar als 20.000, tenint en compte que el 1936 hi havia en exercici al voltant de 60.000 mestres nacionals, es pot concloure que la depuració va implicar la imposició de sancions per a un terç del total del cos.

    La depuració va suposar una notable minva de la qualitat educativa de l'escola espanyola, sobretot durant la dècada dels anys quaranta i cinquanta, ja que una part molt important de les places deixades vacants pels docents van ser ocupades per militars que havien participat a la Guerra Civil combatent del costat del bàndol revoltat, ferits i mutilats de guerra, les seves vídues i els seus familiars més directes. Al llarg del conflicte i amb posterioritat, es van dur a terme oposicions i concursos amb places reservades per a ex combatents, gairebé sense preparació pedagògica i professional, que van introduir a les escoles espanyoles disciplines i protocols d'inequívoca ideologia castrense. A més, arran de l'escassetat de mestres i infraestructures escolars, els primers anys de la postguerra un milió de nens i nenes a nivell nacional no tenien ni tan sols plaça escolar.

    Pel que fa a la duresa de la depuració, les seves conseqüències són diferents i força heterogènies al llarg de tot el territori nacional. En contra del que es podria afirmar a primera vista, la major quantitat de mestres sancionats no exercien a les províncies que van mostrar més resistència al franquisme, sinó que el nombre més gran de sancionats es troba en les anomenades "províncies de rereguarda", aquelles que des de primeres dates van quedar sotmeses al control de l'exèrcit franquista. En elles, la purga es va dur a terme amb més temps i amb més disposició de mitjans indagatoris i, el que és més important, es va iniciar en data més primerenca, quan més gran era la necessitat d'aplicar una dura repressió.