perquè ser feliz quan podries ser normal, fragment 1

 

1

El bressol erroni

    "Quan la mare s’enfadava amb mi, que era tot sovint, deia: «El dimoni ens va portar al bressol erroni».

    La imatge de Satanàs deixant una estona de banda la Guerra Freda i el maccarthisme per anar de visita a Manchester el 1960 — objectiu de la visita: enganyar la senyora Winterson— em sembla d’una teatralitat exagerada. La mare era una dona exageradament depressiva que guardava un revòlver al calaix dels draps i les bales en una llauna de llustre Pledge. Una dona que es passava tota la nit en vetlla fent pastissos per evitar dormir al mateix llit que el pare. Una dona amb prolapse, trastorns a les tiroides, insuficiència cardíaca, una cama ulcerada que no es curava mai i dos jocs de dents postisses: un de mat per als dies de cada dia i un altre de «mudar», perlat.

    No sé per què no va voler / no va poder tenir fills. Sé que em va adoptar perquè volia una amiga (no en tenia cap) i perquè per a ella jo era una bengala que llançava al món —una manera de dir que ella era aquí—, una mena de al mapa.

    La mare no podia suportar ser una no ningú i jo, com tots els nens, adoptats o no, he hagut de viure algunes de les vides que ella no va poder viure. És el que fem per als nostres pares: de fet, no tenim opció.

    Encara vivia quan es va publicar la meva primera novel·la, Oranges Are Not the Only Fruit, el 1985. És un relat mig autobiogràfic en el sentit que explica la història d’una noia jove adoptada per uns pares pentecostals. La idea és que la noia es faci gran i arribi a ser missionera. En comptes d’això, va i s’enamora d’una dona. Un desastre. Se’n va de casa, entra a la Universitat d’Oxford, torna a casa i es troba que la seva mare ha muntat una emissora de ràdio per escampar l’Evangeli entre els pagans. La mare té un pseudònim: es diu Llum Benigna. 

    La novel·la comença: Com gran part de la gent, vaig viure molt temps amb la mare i el pare. Al pare li agradava mirar la lluita lliure, a la mare li agradava lluitar.

    La major part de la meva vida he estat una lluitadora a mans nues. Qui guanya és qui pega més fort. De petita em pegaven i de seguida vaig aprendre a no plorar. Si em deixaven fora de casa tota la nit, m’asseia a l’esglaó de l’entrada fins que venia el lleter, em bevia les dues ampolles, les deixava buides per empipar la mare i me n’anava a l’escola.

    Anàvem a tot arreu caminant. No teníem cotxe ni diners per a l’autobús. Per a mi, la mitjana era de vuit quilòmetres al dia: tres per anar i tornar de l’escola i cinc per anar i tornar de l’església.

    A l’església hi anàvem cada dia tret dels dijous.

    Vaig escriure una mica sobre això a Oranges i, quan es va publicar, la mare em va enviar una nota enrabiada amb la seva cal·ligrafia impol·luta exigint-me que li truqués.

    Feia anys que no ens havíem vist. Jo ja havia deixat Oxford, em guanyava la vida com podia i havia escrit Oranges de molt jove: quan es va publicar, tenia vint-i-cinc anys.

    Vaig anar a una cabina: no tenia telèfon. Ella va anar a una cabina: no tenia telèfon.

    Vaig marcar el número amb el prefix d’Accrington tal com m’havia dit, i allà la tenia —qui necessita Skype?—. La podia veure a través de la veu, la seva forma s’anava solidificant davant meu mentre parlava.

    Era una dona grossa, més aviat alta, que pesava més de cent vint quilos. Mitges de compressió, sandàlies planes, vestit de crepè i mocador de niló al cap. Es posava pólvores a la cara (s’ha de quedar bé), però sense pintallavis (una imatge ferma i informal).

    Emplenava tota la cabina. Excessivament grossa, enorme. Era com un conte de fades on les mesures són aproximades i inestables. S’alçava imponent. S’expandia. Només més tard, molt més tard, massa tard, vaig entendre que ella es veia molt petita a si mateixa. El nadó que ningú agafava a coll. La nena no bressolada encara dins seu.

    Però aquell dia estava enfilada sobre les espatlles de la seva pròpia indignació. Em va dir: «És la primera vegada que he hagut de demanar un llibre amb un nom fals».

    Vaig mirar d’explicar-li el que havia volgut fer. Soc una escriptora ambiciosa —no veig cap sentit a no proposar-te ser algú, a ser una no ningú sense ambició—. 1985 no era el moment d’escriure unes memòries… i, en tot cas, no era el que escrivia. Mirava d’allunyar-me de la idea imposada que les dones sempre escriuen sobre l’«experiència» —els límits del que coneixen— mentre que els homes escriuen amb amplitud i atreviment: un gran llenç, l’experiment amb la forma. Henry James va fer molt de mal quan va dir que Jane Austen escrivia sobre quatre polzades d’ivori, és a dir, sobre petites minúcies que percebia. Es deia el mateix d’Emily Dickinson i Virginia Woolf. Totes aquestes coses m’empipaven. En tot cas, per què no podien ajuntar-se l’observació i l’experimentació? Per què una dona havia d’estar limitada per algú o per alguna cosa? Per què una dona no podia ser ambiciosa en la literatura? Ambiciosa en si mateixa?

    La senyora Winterson no en volia saber res. Sabia perfectament que els escriptors eren bohemis enfollits pel sexe que violaven les normes i no anaven a treballar. A casa meva els llibres estaven prohibits —més tard explicaré per què— i per això, per a mi, haver-ne escrit un, tenir-lo publicat i haver guanyat un premi… i ser allà en una cabina telefònica fent-li un discurs sobre literatura i polemitzant sobre el feminisme…

    Pip pip… una altra moneda a la ranura… i jo penso, mentre la seva veu va i ve com el mar: «Per què no estàs orgullosa de mi?».

    Pip pip… més monedes a la ranura… i m’han tornat a deixar a fora i estic asseguda a l’esglaó de l’entrada. Fa un fred que pela, tinc un diari sota el paner i m’arrauleixo dins la trenca.

    S’acosta una dona i la conec. Em dona una bossa de xips. Sap com és la meva mare.

    Dins de casa hi ha llum. El pare fa el torn de nit, per tant ella pot anar-se’n al llit, però no a dormir. Llegirà la Bíblia tota la nit i, quan el pare arribi, ell em deixarà entrar i no dirà res, i ella no dirà res, i ens comportarem com si fos normal deixar una nena a fora tota la nit i com si fos normal no dormir mai amb el teu marit. I normal tenir dos jocs de dents postisses i un revòlver al calaix dels draps…"

Jeanette Winterson

Per què ser feliç quan podries ser normal?

traducció de Dolors Udina

Periscopi, 2021

pàg.: 13-17

perquè ser feliz quan podries ser normal, i 6

 Ser feliç o ser normal

Les memòries de Jeanette Winterson, un cant d'amor a l'origen social i sexual

per Mercè Ibarz

VilaWeb

26/07/2021

    "El títol del llibre és formidable: Per què ser feliç quan podries ser normal? i el contingut no decep ni hi desentona. Són les memòries de l’escriptora Jeanette Winterson (Manchester, 1959) que ha traduït Dolors Udina i acaba de treure Periscopi. Publicat el 2011, el llibre és de fet més que unes memòries. És la catarsi d’una escriptora de classe obrera que, convertida en autora d’èxit a Londres, controvertida i acusada d’arrogant per la premsa (“no era arrogància sinó política”), molt traduïda i premiada, travessa una crisi existencial i quan se’n surt, com de l’addicció a una droga dura, afronta els propis orígens. Creant una mena de memòria novel·lada: “Preferiria continuar llegint-me a mi mateixa com a ficció més que com a realitat.” El resultat és lluminós i veritable.

    Lesbiana, autora de novel·les de referència d’aquesta perspectiva, la Winterson d’aquest llibre memorable és sobretot una filla de la Manchester esbocinada i avui maquillada per les crisis des que va deixar de ser la gran capital del tèxtil i motor d’Anglaterra. No tenim encara traduïda la seva primera obra, Oranges are not the only fruit (1985), on amb gens de dissimulació dels seus orígens obrers novel·la els inicis (un altre origen cabdal) de la seva homosexualitat. Poques obres hi havia llavors a la Gran Bretanya (i en altres llocs) tan directes de l’amor i el sexe entre dones, com si no existís de cap de les maneres. La llei contra la sodomia es referia a l’homosexualitat masculina i no va ser derogada fins… el 1967. L’aparició del llibre de Winterson fou un esclat. També per la personalitat de l’autora, explosiva, radical, contradictòria, d’escriptura de ressons bíblics en les frases i d’una narrativa esqueixada que superposa capes de sentit sense avisar, en un zàping poètic. Winterson va sacsejar el paisatge literari. Quan la BBC va fer una adaptació d’Oranges al cap de poc, va ser una sèrie igual de pionera i de tant d’èxit com el llibre. Al cap dels anys de tot allò, l’autora torna als orígens de Manchester i de la seva sexualitat de manera encara més directa, a Per què ser feliç quan podries ser normal?

    És la rèplica de la seva mare, adoptiva, quan la noia Jeanette li diu que s’ha enamorat d’una companya de l’institut i que amb ella és feliç. Per què ser feliç quan podries ser normal? Una pregunta que continua ressonant per a tantes persones d’orientacions sexuals tan diverses que avui ha donat una terminologia igual de diversa que s’engloba en una sigla de cada vegada més lletres.

    Winterson explica com va ser per a ella, noia de classe obrera i sense un cèntim. És una lectura que sobresalta alhora que et fa somriure i fins esclatar en una riallada, a parts gairebé iguals. No és l’únic punt fort. Personalment m’ha interessat molt ara (ja coneixia el llibre, i ara hi he tornat) la transfusió de sang i d’identitat que significa el lloc on neixes, Manchester en el seu cas. “Em van dir que la meva mare biològica era una noieta pèl-roja dels telers de Lancashire que em va parir als disset anys, així de fàcil.” A les sis setmanes, és traslladada a Accrington adoptada pel matrimoni Winterson, una parella en què la mare, una episcopal doctrinària, exerceix un domini cruel i el pare no hi pinta res.

    Escriu l’autora: “On neixes –en quin context neixes, el lloc, la història del lloc, com aquesta història connecta amb la teva– marca qui ets, diguin el que diguin els experts en globalització” i conclou: “El camp va ser obligat a entrar a la ciutat, així és la història de la industrialització, i té un aire de desesperació, d’excitació, de brutalitat i de poesia, i tot això és dins meu.”

    Manchester va inspirar els Temps difícils de Dickens, Engels i Marx hi van treballar plegats, s’hi gesta el feminisme sufragista del Sindicat Social i Polític de les Dones, s’hi fa el primer Congrés Sindical el 1868: “El seu propòsit era el canvi, no parlar del canvi.” Més d’un segle després, quan l’autora finalment venç les dificultats i ingressa a la Universitat d’Oxford, el primer que li recorda el tutor és que ella hi és “el nostre experiment de classe obrera” i una companya “l’experiment negre”. Les úniques.

    Calidoscopi que roda i roda i t’ensenya colors i escenes de gran llibertat expressiva i narrativa, el llibre es va configurant així com un cant d’amor als orígens indestriables, el social, el familiar i el sexual. I als orígens de l’escriptura, la lectura, en la biblioteca pública (un dels pocs èxits laboristes que l’autora celebra), amb una bibliotecària excel·lent que observa i acompanya de bon grat el mètode de la noia autodidacta: llegir tota la literatura anglesa, de la A a la Z. Sensacional!

    Quan ja està llegida una mestra la podrà ajudar a entrar a la universitat. Com a “quota obrera”. Una condició social que per despit la portarà a votar la Thatcher i el seu individualisme ferotge… També ho explica. I més coses, moltes més, que Winterson conta amb desimboltura i perspicàcia, punyent i descarada, traient el fetge per la boca. Un encert."

perquè ser feliz quan podries ser normal, 5

 

Ser feliç o ser normal, aquesta no és la qüestió

Periscopi publica 'Per què ser feliç quan podries ser normal?', de Jeanette Winterson, amb traducció de Dolors Udina

per Carlota Rubio

Núvol, el digital de cultura

17/10/2021

    “Per què ser feliç quan podries ser normal?” és la pregunta que fa la mare de la Jeanette Winterson quan ella li explica que estima una dona. No és la seva mare biològica, sinó la dona que la va adoptar tot i ser incapaç de donar-li cap mena d’afecte. Que l’hagi triada com a títol de la seva autobiografia pot dur a pensar que, escrivint-se, vol resoldre la pregunta. Però, en realitat, el que busca constantment és sentir-se prou arrelada a algun lloc o alguna persona per descobrir què és el que en motiva la resposta.

    Per què ser feliç quan podries ser normal? (Periscopi) és una autobiografia que, en realitat, en són dues. Jeanette Winterson repassa la seva vida sense cap promesa d’ordre ni rigor, però hi ha dos punts gravitacionals: la infantesa en una ciutat obrera del nord d’Anglaterra i la seva maduresa marcada per un greu sotrac psicològic. Amb el salt temporal, la narració canvia de ritme i espais, però al fons es manté una veu esvalotada que, a estones, frega la caricatura i fa riure molt.

    La primera part de la narració es desenvolupa a Accrington, un escenari que recorda a qualsevol novel·la de Dickens per la seva grisor. Poc després de néixer, la Jeanette és abandonada per la mare biològica i adoptada per un matrimoni molt pobre i molt religiós. Com la de tots els homes de narració, la presència del pare és gairebé fantasmagòrica i tot el pes recau en la seva relació amb les mares, les amigues i les amants. La senyora Winterson (la Jeanette no l’anomena mai mama) és una devota pentecostal, que viu esperant l’arribada de l’Apocalipsi i reparteix frases de l’Antic Testament per la casa. El seu càstig preferit és deixar la filla adoptiva fora de casa, fet pel qual la nena comença a buscar refugis als quals anomenar llar. Un de molt important és la literatura, que descobreix quan llegeix d’amagat de la mare els grans títols de la narrativa anglesa de l’A a la Z. És a través de les paraules de T. S. Eliot o Emily Dickinson que la Jeanette descobreix el vitalisme que a casa seva no han conegut mai. La literatura és un entrenament perquè, a l’hora de sentir la pregunta del títol, la resposta resulti òbvia.

    La narració llisca durant la primera meitat de la biografia, però la pregunta és el detonant per una acceleració del ritme i la intensitat. La mare li etziba això a la Jeanette de setze anys quan ella vol fer-li entendre que estima una dona i, davant la incomprensió de la mare, decideix marxar pel seu compte. A partir d’aquí, es produeix un salt temporal i ens trobem una Jeanette Winterson que ha aprofundit en les preguntes que s’havia començat a fer. Aquesta presa de consciència de si mateixa la fa entrar en la crisi profunda que desencadenarà la recerca de la mare biològica.

    Una de les coses més interessants de la història és que veiem passar diverses dècades de la història britànica a través dels ulls de Winterson. La mateixa Jeanette que durant la primera meitat de la història havia de conviure amb la sordidesa d’un poble industrial i amb l’hermetisme religiós, a la segona part del llibre reflexiona sobre els efectes del liberalisme de Thatcher i es baralla contra la màquina burocràtica de l’estat.

    El fil conductor de fons és l’amor, que la narradora tracta d’entendre a partir de les mares. És difícil conviure amb l’amor quan l’has après des del rebuig, i durant tot el relat, ella malda per trobar-hi l’encaix. Winterson és punyent, però també transpira un amor per les persones (i les paraules) capaç de convertir el patiment en un vitalisme contagiós."

perquè ser feliz quan podries ser normal, 4

 

Per què ser feliç quan podries ser normal?,

Jeanette Winterson

(Auto)catarsi

per Xavier Serrahima

el racó de la paraula

11/10/2021

    “-Una de les coses que se’ns demana —si no, exigeix— als que (amb major o menor fortuna, amb major o menor coneixement, amb major o menor encert) ens dediquem a la crítica o anàlisi literària és que cataloguem, que procurem fer encaixar els llibres que llegim en una o altra categoria, en un o altre gènere. Una exigència que no tan sols distorsiona, sinó que, en ocasions pot arribar a desvirtuar; a ésser perillosa.

    Per què ser feliç quan podries ser normal? (Why be Happy if you could be normal?), de Jeanette Winterson, publicat per Edicions del Periscopi, en traducció de Dolors Udina, és un d’aquests (beneïts) llibres als quals qualsevol intent (maldestre) de qualificació o de catalogació li resultaria perjudicial.

    Perjudicial perquè, per força, en voler-lo encaixar, en forçar-ne l’encaix, l’enxiquiria.

    Si volem saber què és —una autobiografia?, un assaig?, una ficció autobiogràfica on es mescla l’assaig, la realitat i la reflexió?, un dietari?, una confessió?—, o, més exactament, si volem saber tot el que és, el que hem de fer és llegir-lo.

    És endinsar-nos-hi per —tenir el goig (sempre) incomparable de— descobrir-ho nosaltres mateixos. Perquè puguem ésser nosaltres mateixos els que ens decidim a dir què és; que ens sembla que és.

Fer camí avançant

    Per expressar-ho d’una altra manera, hem de fer, com a lectors, en la nostra condició lectora, allò que Winterson ha fet com a escriptora, en la seva condició autoral: posar-se a escriure, avançar fent camí.

    I fer-ho perquè ho havia de fer, perquè alguna cosa dins seu l’hi impel·lia. Perquè li calia fer-ho. Perquè ho duia molt de temps a dins —massa temps i massa endins— i va sentir que ho havia de treure.

    I, sense pensar-s’hi gaire, s’hi va posar. Sense pensar-s’hi gaire perquè, probablement, si s’hi hagués pensat bé, si hagués tingut en compte alguna altra consideració que no fos la seva necessitat —aquesta necessitat que sembla ésser (molt) més vital que no pas literària; molt més catàrtica que pas artística— no s’hi hauria posat. S’ho hauria guardat per a ella. Ho hauria deixat estar.

    Si se li hagués acudit demanar-li a algú si era oportú que ho escrivís, si era una obra que tenia alguna mena de sentit o de possibilitat comercial, en aquest món nostre on el mercat i el mercadeig cada dia són més omnipresents, més dictatorials, el més normal hauria estat que li haguessin volgut treure del cap una idea tan insensata, tan i tan poc comercial, tan arriscada.

    Per fortuna, ella va decidir tirar pel dret. Va posar-se a escriure, sense tenir al cap res més que el que volia dir, que el que necessitava dir, i va resultar-ne una obra tan inclassificable com imprevisible; tan estranya com benvinguda; tan emocional com reflexiva.

Vasos comunicants

    Una obra que, com la major part de les obres de mèrit, com la major part de les que tenen (alguna que altra) possibilitat de (per)durar, de seguir essent llegides d’aquí a un temps —quan el vendaval de la història s’endugui tantes i tantes d’insubstancials (acollides amb tanta desmesurada lloança)—, ens parla de moltes i moltes coses.

    De moltes, de tantes coses, perquè, en aquesta vida nostra, tot està relacionat. Perquè, en realitat, no es pot parlar d’una (sola) cosa sense parlar de totes les que s’hi relacionen; de totes les que, inevitablement, hi entren en contacte. De tots els vasos comunicants de l’existència.

    Perquè, si cap home o dona no són —no poden ésser— una illa, cap part de la vida tampoc ho és —tampoc ho pot ésser: “L’adopció és moltes coses alhora. I és tot i res” (p. 254).

    Com a filla adoptada que va ésser —i que sempre seguirà essent— ens parla, per descomptat, de l’adopció: “Els fills adoptats ens hem d’inventar a nosaltres mateixos per existir; hi ha una absència, un buit, un punt d’interrogació al començament de les nostres vides” (p. 17); “[A moltes persones adoptades] els fa por el que podrien sentir [en trobar les seves famílies biològiques], o pitjor encara, el que podrien no sentir” (p. 251).

    I parlar de l’adopció la du a parlar dels seus pares i, sobretot, de la seva mare. Perquè no hi pot haver adopció sense pares. Sense pares en plural, els que t’han adoptat i els que van dur-te al món. Si qualsevol vida (si més no, qualsevol vida reflexiva, que, segons el meu parer, són les úniques que haurien de comptar) és una recerca, les de les criatures adoptades encara ho és més.

    Ho és en grau major o màxim: “El que cerques és un sentit, una vida amb sentit” (p. 37); “El bebè irromp en un món desconegut que només pot conèixer a través d’alguna mena de relat. […] però l’adopció et fa entrar en el relat quan ja ha començat. És com arribar quan ja s’ha alçat el teló” (p. 17).

També i alhora

    Ens parla, també —també i alhora, de fet: en les obres literàries (i artístiques de debò) el també és sempre també i alhora— de la normalitat i de l’excepcionalitat.

    De la no normalitat de la seva mare. D’aquesta mare que és un dels centres neuràlgics del volum: “era una dona exageradament depressiva que guardava un revòlver al calaix dels draps i les bales en una llauna de llustre Pledge” (p. 13), ens diu ja al segon paràgraf. I de tota la seva família: “ens comportàvem com si fos normal deixar una nena a fora tota la nit i com si fos normal no dormir mai amb el teu marit” (p. 16).

    Una no normalitat, assumida, que es barreja amb la convencionalitat, amb tot allò que la religiositat de la mare li fa veure com a convenient. Com a assumible. I, per tant, com a normal. La qual cosa fa que no pugui admetre que la seva filla se surti d’aquesta normalitat, que posi en risc el suposat convencionalisme de la família: “Era difícil ser normal” (p. 70).

    Per la qual cosa, quan Jeanette, als 16 anys, li confessa que s’estima una altra dona, dient-li que: “Quan soc amb ella sóc feliç. Simplement feliç”, ella li respon amb la frase que dóna lloc al títol de l’obra: “ Per què ser feliç quan podries ser normal” (p. 131).

Complexitat

    L’amplitud i la pregonesa del volum faria impossible —i, si no impossible, almenys absurd, infructuós— provar de fer una llista exhaustiva de tots els temes que tracta, però sí que en puc esmentar alguns.

    Per començar, tres d’importants. Primer, el caràcter polièdric, inasible de la realitat: “La veritat és una cosa molt complexa per a qualsevol” (p. 20). Segon, l’amor. L’amor, l’estimació, com una de les raons que donen sentit o raó a la vida: “Ara sé que ens curem quan estimem i ens estimen” (p. 138). Tercer, el pas, irreversible, del temps: “[La mare] era una dona solitària. Una dona solitària que anhelava que algú la conegués. Em penso que jo ara la conec, però és massa tard” (p. 73).

    Seguint per un altre que per a ella és essencial, el de la literatura, el dels llibres i la literatura. Un món, aquest, inextricablement lligat a la vida: “Un llibre és una catifa màgica que et porta a una altra banda” (p. 52); “Per a un escriptor, el que deixa fora diu tant com tot el que inclou. Què hi ha més enllà dels marges del text?” (p. 20); “Quan expliquem una història, exercim un control, però de tal manera que deixem un espai. És una versió, però mai la definitiva” (p. 21); "Quan escrivim, oferim tant el silenci com la història. Les paraules són la part del silenci que es pot expressar” (Íd.).

    Lligat a la vida i, sobretot, a la seva vida: “No tenia ningú que m’ajudés i T.S. Eliot em va ajudar. […] Això és el que la literatura ofereix: una llengua prou poderosa per dir com és la vida” (p. 54); “I no va ser l’última vegada que els llibres em rescataven. Si la poesia era una corda, els llibres eren els bots salvavides. En els moments de més precarietat, trobava l’equilibri sobre un llibre, i els llibres em guiaven sobre les marees de sentiments que em deixaven xopa i destrossada” (p. 187).

    A la seva vida, perquè, com per a tots els artistes de debò, vida i obra són —i han d’ésser, indefectiblement, ineluctablement— una sola (i la mateixa) cosa: “Això explica per què escric com escric i com escric de la manera que escric. No és un mètode; soc jo” (p. 178).

Cant a la vida

    Tot plegat podria fer-nos pensar que aquesta obra catàrtico-reflexiva que evoca la història d’una filla adoptada que va tenir una vida tan dolorosa —i, sobretot, una infància tan desgraciada que en alguns moments, salvades les distàncies (temporals i socials) ens fa venir a la memòria els malaurats orfes dickensians— només pot ésser (molt) trista i (molt) dramàtica.

    Que no és (gaire) apta per a segons quines sensibilitats. Que no pot sinó fer patir, al seu torn, un bon grapat de lectors.

    En canvi, en llegir-la ens adonarem que, inesperadament, en el volum hi ha tant de dolor com de tendresa, tanta desesperació com esperança, tanta desolació com confort, tanta foscor com llum. Que l’obra no tan sols és catàrtica o (pregonament) terapèutica per a ella, sinó, també, per a nosaltres. Que constitueix un tan bell com sorprenent antídot contra les visions nihilistes de l’existència.

    Per dir-ho en altres paraules, que, malgrat que no oculta cap dels moments (i dels espais) més foscos de l’existència, constitueix —més aviat, basteix— un cant a la vida: “Jo em sentia tot sovint plena de ràbia i de desesperació. Sempre estava sola. Malgrat tot, estava i estic enamorada de la vida” (p. 33); “Jo no volia renunciar a la vida. M’encantava, la vida. M’encanta. La vida és massa preciosa per no viure-la plenament” (p. 190).”

perquè ser feliz quan podries ser normal, 3

 

Contra totes les convencions possibles:

sobre l'autobiografia de Jeanette Winterson

Edicions del Periscopi publica Per què ser feliç quan podries ser normal?

per Marina Espasa

ara llegim

02/07/2021

    "Fa uns deu anys, Jeanette Winterson (Manchester, 1959) va travessar una crisi personal agudíssima. Per mirar de trobar respostes al desassossec que l’assaltava, va començar a furgar en uns orígens incerts: era una nena adoptada que havia passat una infantesa complicada en una casa de devots pentecostals que creien que l’Apocalipsi era el millor dels finals possibles. N’havia fugit als setze anys després de descobrir la seva homosexualitat, una faceta que no podia ser ben rebuda de cap manera per la senyora Winterson adoptiva, que la considerava una pràctica del dimoni. Fugir no és una solució per sempre, però, i Winterson demostra, amb aquest llibre escrit amb la urgència de les veritats que cremen dins de les persones, que allò que deia l’oracle de Delfos continua sent un dels millors consells per mirar de viure en pau: «coneix-te a tu mateix».

    «A tu mateixa!», corregiria Winterson, que té aquell to tan seu, entre irritat i terriblement divertit, al llarg de tot el llibre, que està escrit en primera persona i és desordenat i anàrquic com ella. No és una escriptora previsible, ni regular, i ella ho sap i ho reconeix en aquesta autobiografia, que està escrita sense respectar cap ni una de les normes de les autobiografies, i que té una segona part que és com una novel·la, quan tot s’accelera i l’acció es converteix en una fletxa cap a l’interior d’ella mateixa. És un llibre que fa les preguntes adequades perquè qualsevol lector se les hagi de fer, també. Qui és la teva mare? ¿I per què l’estimes o per què l’odies? ¿És la que et va abandonar a les tres setmanes però no volia fer-ho, o la que no va saber donar-te amor però et va tenir a casa fins als setze? ¿És just fer pagar a tothom a qui intentes estimar la falta d’estima que vas tenir de petita? ¿Segur que saps qui ets?

A la recerca d'una felicitat permanent

    La vida en un poblet del nord-est d’Anglaterra als anys cinquanta era molt dura: Winterson sembla Dickens quan parla de segons quins detalls quotidians (vàters o comunes exteriors a tres graus sota zero a l’hivern, nens esperant a la sortida d’una fàbrica de menjar per a gos perquè els regalin les galetes sobreres...), però l’autora anglesa té una arma secreta per compensar-ho, que és l’humor. El personatge de la mare adoptiva no seria tan memorable com és sense la ironia i el sarcasme amb els quals la pinta una filla que no és capaç d’odiar-la del tot encara que sigui la persona que, quan va saber que la seva filla es declarava homosexual i feliç de ser-ho, li va etzibar la pregunta que dona títol al llibre: «Per què ser feliç quan podries ser normal?». Una pregunta que, en lloc d’enfonsar la filla, la va catapultar cap a la recerca d’una felicitat permanent, com si contradir la mare fos una de les fonts secretes d’aquesta felicitat.

    L’altra, per a Winterson, és l’amor. L’amor per la vida, per les persones i pels llibres, que són unes autèntiques taules de salvament per a una nena sensible en un poble de mala mort. L’aventura lectora de la petita Jeanette a la biblioteca municipal, on llegeix tots els clàssics anglesos de l’A a la Z en aquest ordre, és el millor programa de promoció lectora que podria copiar qualsevol polític que hi tingués un interès genuí. Al cap i a la fi, Winterson no deixa d’adaptar la transcendència religiosa que li volien inculcar a casa a una reivindicació sagrada pel coneixement com a font de riquesa i d’equitat social en un país devastat per les polítiques liberals del thatcherisme. I molta atenció a la confessió d’un fet imperdonable que va cometre una jove Winterson: sí, va votar la Dama de Ferro. Si voleu saber per què, haureu de llegir el llibre. I si voleu plorar i ser feliços a la vegada, també."

perquè ser feliz quan podries ser normal, 2

 

¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?

en El Boomeran (g), 

blog literario en español

    "Esta es la historia de una niña adoptada en Manchester (Inglaterra) por una pareja de evangelistas pentecostales con pocos, muy pocos recursos económicos, y muchos, demasiados, prejuicios. Es la historia de una niña que literalmente se alimentaba de historias y buscaba obsesivamente el amor. Esta es una historia que Jeannette Winterson ha contado muchas veces, prácticamente tantas como libros ha publicado, pero nunca en forma de autobiografía como se ha atrevido ahora con ¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?

    Ya lo dejó escrito en el comienzo de La niña del faro: «Vivía en una casa sobre la pendiente del acantilado (…) Hay quien se cría en una colina y hay quien se cría en el valle. La mayoría lo hace en el llano. Yo vine a la vida inclinada, y así es como he vivido desde entonces». Uno de sus personajes de La pasión aseguraba que: «las historias eran lo único que teníamos». También en La niña del faro su protagonista decía: «Esto no es una historia de amor, aunque el amor esté presente en ella. Es decir, el amor está junto fuera, buscando el motivo de entrar». Y en las páginas de esta autobiografía se puede leer: «He escrito sobre el amor de forma obsesiva, casi forense».

    Es más, la primera novela de Jeannette Winterson, Fruta prohibida, publicada cuando apenas tenía veinticuatro años, ganadora del premio Whitbread y adaptada en cuatro capítulos para la cadena televisiva BBC en 1990, es «bastante autobiográfica», en palabras de su autora. De hecho, se trata de la historia de una chica llamada Jeanette, hija adoptiva de los evangelistas pentecostales en Accrington, que no reaccionan precisamente bien cuando ella, educada para ser misionera y evangelizar al mundo, se enamora de otra muchacha. Con todos estos antecedentes literarios tan exhibicionistas sobre la vida de la autora, podría parecer redundante una autobiografía. Sin embargo, ¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal? es lo mismo pero no es igual. Desde la primera línea, este libro de memorias evidencia que toda la literatura anterior, todo el humor negro y toda la fantasía de las novelas de Winterson solo disimulaban el horror real de la infancia de la autora y las secuelas y consecuencias que ésta tiene en su vida de adulta. «Cuando mi madre se enfadaba conmigo, algo que sucedía con frecuencia, decía: El demonio nos llevó a la cuna equivocada», así comienza esta autobiografía y, en este caso, no procede de la imaginación de su protagonista. Ella misma explica en las páginas de estas memorias que: «Supongo que lo más triste para mí, pensando en la versión de presentación que es Fruta prohibida, es que escribí una historia con la cual podría convivir. La otra era demasiado dolorosa. No podía sobrevivir a ella».

    ¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal? es la respuesta que esa madre adoptiva, obsesionada con el Apocalipsis y que guardaba un revólver en el cajón del plumero, le dio a Winterson cuando ésta le explicó, con 16 años, que estaba enamorada de otra muchacha porque le hacía feliz. Un título que refleja todo el dolor que la autora aún conserva y el profundo desencuentro entre los deseos, los principios y las razones de vida de madre e hija. Si las cosas estaban mal en el mundo de ficción de Winterson, la realidad es peor, mucho peor. Un título sin embargo, muy provocador en estos tiempos donde los recortes han llegado hasta al derecho a soñar y especialmente, al derecho a soñar con ser feliz. Winterson no se resigna ante esa respuesta y en estas memorias, la Virginia Woolf del siglo XXI -como ha sido calificada la autora tantas veces-, relata cómo supera la infancia, la adolescencia retratada en Fruta prohibida, y cómo se adentra hasta su edad adulta, hasta la experiencia de rozar la locura, la voluntad de superarla, la valentía y determinación para encontrar a su madre biológica, la honestidad de explicar y reflexionar sobre sus errores y, para alegría de sus lectores, de jugar con las partes más significativas de sus novelas y los recovecos de sus personajes.

    En estas páginas de memorias, Winterson reflexiona sobre la marca que ha dejado en su carácter ese Manchester natal: «Es un paisaje de pocas palabras, taciturno, reacio. No tiene una belleza fácil. Pero tiene belleza», y también sobre cuestiones poco escritas desde la vivencia personal, como la explicación del éxito de Margaret Thatcher y por qué podía interesar a una joven de clase obrera como ella. También relata su determinación para ingresar en Oxford y lo que la universidad significó en su vida o la intensa relación que para Winterson existe entre poesía y política: «… cuando la gente dice que la poesía es un lujo, o una opción, o para las clases medias cultas, o que no se debería leer en el colegio porque es irrelevante, o cualquiera de esas extrañas tonterías que se dicen sobre la poesía y el lugar que ocupa en nuestras vidas, sospecho que a la gente que las dice le ha ido bastante bien. Una vida dura necesita un lenguaje duro, y eso es la poesía. No es un lugar donde esconderse. Es un lugar donde encontrar». Y luego, la Winterson valiente se atreve a saltarse 25 años de su biografía para adentrarse en una etapa oscura, muy oscura, que comienza con un intento de suicidio en 2008 y la dificultad para encontrar la salida.

    Siempre hemos sabido que Jeannette Winterson no era una escritora. Cualquiera de sus lectores, de sus lectoras, sabe que ella misma es literatura. Que está «obligada» a escribir. Ahora ya sabemos por qué. «Quien tenga una cama individual, tamaño estándar, y una colección de novelas de bolsillo, tamaño estándar, sabrá que se pueden acomodar setenta y dos libros por capa debajo del colchón. Gradualmente, mi cama comenzó a ganar altura de forma ostensible, como en La princesa y el guisante, de modo que no tardaría en dormir más cerca del techo que del suelo». Era bastante obvio que esa madre obsesiva lo descubriría y también estaba claro el desenlace: una auténtica hoguera que acabó con ese tesoro escondido debajo del colchón. Un fuego represivo y liberador al mismo tiempo porque fue el detonante de dos decisiones de la Winterson adolescente. La primera, la convicción de que solo lo que está en el interior de una misma está a salvo, así que comenzó a memorizar los textos que leía en la biblioteca. La segunda, que había algo más que ella podía hacer, podía escribir.

    En definitiva, este libro es la historia de una vida de trabajo para encontrar la felicidad. Es un libro lleno de historias: acerca de una chica a la que cerraban la puerta de su casa, y estaba obligada a sentarse en la calle toda la noche; una muchacha que ha crecido en una ciudad industrial del norte de Inglaterra ahora irreconocible; que ha sido parte de una comunidad, hoy desaparecida… Es la historia de cómo el pasado doloroso que Jeanette Winterson pensó olvidado (puesto que lo había escrito en su primera novela) volvió a rondar su vida de adulta y la envió en un viaje a la locura y, otra vez, en busca de su verdadera madre. Es también un libro sobre historias de otras personas que muestran cómo la ficción y la poesía pueden formar una cadena de luces guía hasta convertirse en un salvavidas al que agarrarse cuando nos estamos hundiendo. Es la historia de una búsqueda infatigable de un lugar al que pertenecer, de un amor, de una identidad, de una casa y de una madre.

    Unas memorias duras repletas de sentido del humor, de reflexiones sobre las verdades ineludibles de la vida y las frivolidades que en ocasiones la rodean. Literatura sobre literatura. Una autobiografía que bien podría ser una novela por su calidad literaria, por la complejidad de sus personajes, por la intensidad de sus historias, por lo delgadísima que se muestra la línea entre lo verosímil y lo increíble. Una novela de Winterson, claro. Una autobiografía que muestra al mismo tiempo, vida y obra: «Eso explica por qué escribo como escribo y cómo escribo como escribo. No es un método; soy yo»."

perquè ser feliz quan podries ser normal, 1

 

Samanta Schweblin

Por qué ser feliz cuando puedes ser normal 

(aunque no sepas qué quiere decir ser normal)

por Laura Ferrero

Jot Down

06/11/2019

    “Esta historia empieza con una niña adoptada por una pareja de evangelistas pentecostales con muy pocos recursos económicos y muchos prejuicios. La niña se llama Jeanette Winterson, y antes de convertirse en escritora de libros tan excepcionales como Escrito en el cuerpo o Fruta prohibida, era solo una niña que se alimentaba de historias en una casa en la que no existían más libros que la Biblia. Su madre adoptiva, a la que ella llama señora Winterson, obsesionada con el Apocalipsis y que guardaba un revólver en el cajón del plumero, solía decir, cuando se enfadaba con Jeanette, que «el demonio nos llevó a la cuna equivocada».

    Las fantasiosas expectativas que la señora Winterson mantenía con respecto a su hija, educada en la más estricta moral religiosa, la llevaron a creer que cuando fuera mayor, Jeanette sería misionera. Sin embargo, las expectativas de la propia Jeanette eran claramente distintas, ya que a los dieciséis años se enamoró de una mujer, de Janey. Cuando la señora Winterson se enteró del comportamiento errático y pecaminoso de su hija, le preguntó simplemente por qué, a lo que Jeanette respondió, como si su madre pudiera hacerse cargo —de lo que era el amor, por ejemplo—, que cuando estaba con ella, con Janey, estaba feliz. Por un instante, algo brilló en la mirada de su madre y Jeanette intuyó que iba a entenderla, que le iba a decir, como en las novelas que ella leía a escondidas, que adelante, que el amor era lo más importante. Pero nada de eso: la señora Winterson la echó de casa. Sin embargo, antes de hacerlo, le hizo una pregunta: «¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?».

    En sus magníficas memorias, tituladas justamente ¿Por qué ser feliz cuando puedes ser normal?, Winterson no da muchos detalles acerca de lo que le respondió a su madre, pero probablemente, Jeannete escogiera la felicidad —un tema peliagudo y que daría para otro artículo, o dos, o para un debate infinito, incluso—, porque la normalidad no apuntaba hacia ningún lugar, no contenía ninguna dirección. Normal, en el idioma de la señora Winterson, quería decir heterosexual, o incluso misionera. Y lo normal, para Jeanette Winterson, habitaba en esa región que se encontraba en las antípodas de la felicidad. Y por eso, y aquí un spoiler, tanto de las memorias de Winterson como de la vida en general, mejor ser feliz que ser normal.

    Normal viene del latín normalis y se aplica a todo aquello que se halla en su estado natural, a todo aquello que sirve como norma o regla, o se ajusta a normas establecidas de antemano. Así, hablamos de tener un hijo normal, una relación normal, un trabajo normal, en definitiva, una vida normal. La normalidad es una plaga que está en todos lados, incluso en la televisión cuando los vecinos describen al señor entrañable del tercero segunda después de haber decapitado a toda su familia afirmando que «era una persona muy normal y nunca había hecho una cosa parecida». También, cuando decimos que alguien no se está comportando de modo normal, no lo hacemos para decir que alguien sobresale positivamente, sino simple y llanamente para colgarle el sambenito de rarito o, yendo más lejos, de tarado. De loco. Pero existen muchos, casi infinitos otros usos de este tan manoseado adjetivo de normal. Porque si un examen te ha salido normal quiere decir que a lo máximo que aspiras es a un cinco raspado. Y si al preguntarte qué tal tu cita has respondido que «normal», es que la experiencia ha ido regulín y que, probablemente, a no ser por aburrimiento, no repitas.

    Desde siempre, el concepto de normalidad ha sido contradictorio y confuso. En la práctica, se entiende como sinónimo de lo habitual, de lo que hacen los demás, pero, en realidad, se relaciona íntimamente con lo normativo, con lo obligatorio, con la ley, ya sea escrita o no. Pero nadie sabe qué es la normalidad y, sin embargo, nos dicen que todos, en el fondo, lo que queremos es ser normales, queridos, aceptados, cuando la normalidad no deja de tener cierto aroma a invento que se ha creado para, en algunos casos, medicalizar y patologizar, un arma arrojadiza que divide dos mundos radicalmente irreconciliables: los normales y los no normales, los raros, los locos.

    Cuando la escritora argentina Samanta Schweblin tenía 12 años dejó de hablar. No lo hizo porque padeciera ningún problema psicomotor o sus cuerdas vocales estuvieran dañadas, sino porque la superaba la enorme diferencia entre lo que ella quería decir y lo que entendía la gente. Se sentía, de alguna manera, frustrada por el lenguaje y la distancia que había entre lo que ella quería transmitir y lo que finalmente llegaba al otro. Más allá de sus motivos, la directora del colegio le dijo a su madre que, si después del verano no volvía con un certificado de la psicoanalista que atestiguara que Samanta era normal, no pasaba a la secundaria. En respuesta, su psicoterapeuta le mandó una carta diciendo que Samanta era una persona muy normal, pero que tenía un completo desinterés por el mundo que le rodeaba. De manera que, partiendo de este mismo ejemplo, la pregunta es casi obligatoria: ¿qué es menos normal, el silencio o el desinterés? O peor, ¿no es menos normal esa exigencia por escrito que garantice la normalidad?

    Lo normal no existe. O es un bulo, o son los padres, o somos nosotros cuando tenemos miedo del otro. En los relatos de Samanta Schweblin comprendidos en Siete casas vacías o Pájaros en la boca, la autora reúne un conjunto de historias que ahondan en la «rareza de lo normal», como ella misma afirmó en una entrevista. Schweblin hace de ese mantra, el de la poca normalidad de la vida corriente, una Biblia que recorre su literatura, un lugar desde el que mirar al mundo. A través de situaciones cotidianas, de conflictos con vecinos, pone la lupa en la sociedad, va agrandando situaciones perfectamente normales, normativamente fijadas hasta que se descubre la grieta, la fisura. Quizás estemos a tiempo de aprender, de enseñar a los que nos suceden, que la normalidad no es más que un malentendido, un concepto camaleónico con el que además se van improvisando baremos y clasificaciones acerca de lo bueno y lo óptimo.

    Porque, ¿cuándo decimos que algo es normal? ¿Existe un ser humano completamente normal? En un estudio reciente llamado «El mito óptimo en la neurociencia clínica», del departamento de psicología de la Universidad de Yale, los científicos Avram Holmes y Lauren Patrick se basan en la evolución para demostrar que la uniformidad de nuestros cerebros es algo totalmente anormal. Es decir, no existe el cerebro óptimo. Todo — personas, animales o plantas—, se encuentra en una constante evolución y cualquier comportamiento puede, por tanto, considerarse normal o anormal dependiendo del punto en el que nos encontremos. De acuerdo con los investigadores, «no hay un perfil universalmente óptimo del funcionamiento cerebral». En definitiva, la psiquiatría clásica define a las personas de manera lineal y limitada mientras que el mundo es intrínsecamente amplio y diverso.

    No hace falta irse a Yale para que nos lo digan, pero nos vamos a Yale porque el dato científico siempre reconforta y las cifras arrojan objetividad y la ilusión de lo tangible. Aunque efectivamente no exista esa noción de normalidad, ni de cerebro normal, lo que sí existe es cierto pacto de normalidad para poder convivir. Pero ese pacto también puede ser puesto en cuarentena y es fingido en numerosas ocasiones. En el libro El adversario de Emmanuel Carrère, el escritor francés reconstruye una historia más que macabra: en 1993, Jean-Claude Romand —un exitoso médico y padre de familia del que todo el mundo hubiera dicho que era una persona aparentemente normal e integradísima en el sistema— mató a su mujer, a sus hijos, a sus padres e intentó, sin éxito, quitarse la vida. El espléndido libro de Carrère es un testimonio de cómo la mentira avanza sin tregua, de cómo el engaño se convierte en una enfermedad letal e imparable, la carcoma que corroe a Jean-Claude y a los que le rodean. Detrás de la impostura se esconde el deseo de normalidad: de ser uno más, de acabar la carrera que se le atragantó, de ejercer la profesión que quiso tener, de ostentar esa vida a la que todos —la sociedad— creían que estaba destinado. Pero los sucedáneos no pueden mantenerse durante demasiado tiempo: en la vida, pronto se descubre que las bolitas negras que tu cuñado pone sobre el canapé de Nochebuena no son precisamente huevas de esturión. En ese sentido, Jean-Claude se pasa toda la vida sin dejar que nadie pruebe los canapés y así todo parece perfectamente normal. Pero claro, llega un momento en que alguien los prueba, esos canapés insípidos, y todo se precipita. Y así, el de Jean-Claude terminó siendo otro caso aciago en que los vecinos no se lo esperaban y juraban, entre lamentos, que aquel tipo tan afable, el médico respetable y bondadoso, era perfectamente normal.

    Ser diferente es norma y no excepción, pero para aquellos amantes de las clasificaciones y tipologías, la tentación de la normalidad es demasiado grande para escapar a ella. En un texto de Antonio Lucas llamado «El fin de la extravagancia», el periodista escribe: «El extravagante ha sido violentamente desplazado en una sociedad que asume el noble arte de llamar la atención como un episodio maníaco». En este excelente tratado sobre la diferencia, Lucas menciona figuras como las de Robert Walser, Dalí, Leopoldo Panero o el cineasta Veit Helmer, gente que rebasa la normalidad en todos los sentidos y que hacen de la extravagancia su manera propia de estar en el mundo: «Se trata de entrar a rostro descubierto en la vida escogiendo con plena soberanía la velocidad y la posibilidad del naufragio», afirma. Es necesario recordar esto último que dice Antonio Lucas, que hay que entrar a rostro descubierto en la vida. Y es necesario también recordar a Jeanette Winterson porque, puestos a elegir entre ser feliz y ser normal, hay que pensar que la felicidad es algo que ocurre y nos ocurre, aunque no sepamos bien lo que es, en tanto que la normalidad no es más que una convención o, mucho peor, un malentendido. ¿Y quién querría vivir en un perpetuo malentendido? “