perquè ser feliz quan podries ser normal, 5

 

Ser feliç o ser normal, aquesta no és la qüestió

Periscopi publica 'Per què ser feliç quan podries ser normal?', de Jeanette Winterson, amb traducció de Dolors Udina

per Carlota Rubio

Núvol, el digital de cultura

17/10/2021

    “Per què ser feliç quan podries ser normal?” és la pregunta que fa la mare de la Jeanette Winterson quan ella li explica que estima una dona. No és la seva mare biològica, sinó la dona que la va adoptar tot i ser incapaç de donar-li cap mena d’afecte. Que l’hagi triada com a títol de la seva autobiografia pot dur a pensar que, escrivint-se, vol resoldre la pregunta. Però, en realitat, el que busca constantment és sentir-se prou arrelada a algun lloc o alguna persona per descobrir què és el que en motiva la resposta.

    Per què ser feliç quan podries ser normal? (Periscopi) és una autobiografia que, en realitat, en són dues. Jeanette Winterson repassa la seva vida sense cap promesa d’ordre ni rigor, però hi ha dos punts gravitacionals: la infantesa en una ciutat obrera del nord d’Anglaterra i la seva maduresa marcada per un greu sotrac psicològic. Amb el salt temporal, la narració canvia de ritme i espais, però al fons es manté una veu esvalotada que, a estones, frega la caricatura i fa riure molt.

    La primera part de la narració es desenvolupa a Accrington, un escenari que recorda a qualsevol novel·la de Dickens per la seva grisor. Poc després de néixer, la Jeanette és abandonada per la mare biològica i adoptada per un matrimoni molt pobre i molt religiós. Com la de tots els homes de narració, la presència del pare és gairebé fantasmagòrica i tot el pes recau en la seva relació amb les mares, les amigues i les amants. La senyora Winterson (la Jeanette no l’anomena mai mama) és una devota pentecostal, que viu esperant l’arribada de l’Apocalipsi i reparteix frases de l’Antic Testament per la casa. El seu càstig preferit és deixar la filla adoptiva fora de casa, fet pel qual la nena comença a buscar refugis als quals anomenar llar. Un de molt important és la literatura, que descobreix quan llegeix d’amagat de la mare els grans títols de la narrativa anglesa de l’A a la Z. És a través de les paraules de T. S. Eliot o Emily Dickinson que la Jeanette descobreix el vitalisme que a casa seva no han conegut mai. La literatura és un entrenament perquè, a l’hora de sentir la pregunta del títol, la resposta resulti òbvia.

    La narració llisca durant la primera meitat de la biografia, però la pregunta és el detonant per una acceleració del ritme i la intensitat. La mare li etziba això a la Jeanette de setze anys quan ella vol fer-li entendre que estima una dona i, davant la incomprensió de la mare, decideix marxar pel seu compte. A partir d’aquí, es produeix un salt temporal i ens trobem una Jeanette Winterson que ha aprofundit en les preguntes que s’havia començat a fer. Aquesta presa de consciència de si mateixa la fa entrar en la crisi profunda que desencadenarà la recerca de la mare biològica.

    Una de les coses més interessants de la història és que veiem passar diverses dècades de la història britànica a través dels ulls de Winterson. La mateixa Jeanette que durant la primera meitat de la història havia de conviure amb la sordidesa d’un poble industrial i amb l’hermetisme religiós, a la segona part del llibre reflexiona sobre els efectes del liberalisme de Thatcher i es baralla contra la màquina burocràtica de l’estat.

    El fil conductor de fons és l’amor, que la narradora tracta d’entendre a partir de les mares. És difícil conviure amb l’amor quan l’has après des del rebuig, i durant tot el relat, ella malda per trobar-hi l’encaix. Winterson és punyent, però també transpira un amor per les persones (i les paraules) capaç de convertir el patiment en un vitalisme contagiós."