1
El bressol erroni
"Quan la mare s’enfadava amb mi, que era tot sovint, deia: «El dimoni ens va portar al bressol erroni».
La imatge de Satanàs deixant una estona de banda la Guerra Freda i el maccarthisme per anar de visita a Manchester el 1960 — objectiu de la visita: enganyar la senyora Winterson— em sembla d’una teatralitat exagerada. La mare era una dona exageradament depressiva que guardava un revòlver al calaix dels draps i les bales en una llauna de llustre Pledge. Una dona que es passava tota la nit en vetlla fent pastissos per evitar dormir al mateix llit que el pare. Una dona amb prolapse, trastorns a les tiroides, insuficiència cardíaca, una cama ulcerada que no es curava mai i dos jocs de dents postisses: un de mat per als dies de cada dia i un altre de «mudar», perlat.
No sé per què no va voler / no va poder tenir fills. Sé que em va adoptar perquè volia una amiga (no en tenia cap) i perquè per a ella jo era una bengala que llançava al món —una manera de dir que ella era aquí—, una mena de al mapa.
La mare no podia suportar ser una no ningú i jo, com tots els nens, adoptats o no, he hagut de viure algunes de les vides que ella no va poder viure. És el que fem per als nostres pares: de fet, no tenim opció.
Encara vivia quan es va publicar la meva primera novel·la, Oranges Are Not the Only Fruit, el 1985. És un relat mig autobiogràfic en el sentit que explica la història d’una noia jove adoptada per uns pares pentecostals. La idea és que la noia es faci gran i arribi a ser missionera. En comptes d’això, va i s’enamora d’una dona. Un desastre. Se’n va de casa, entra a la Universitat d’Oxford, torna a casa i es troba que la seva mare ha muntat una emissora de ràdio per escampar l’Evangeli entre els pagans. La mare té un pseudònim: es diu Llum Benigna.
La novel·la comença: Com gran part de la gent, vaig viure molt temps amb la mare i el pare. Al pare li agradava mirar la lluita lliure, a la mare li agradava lluitar.
La major part de la meva vida he estat una lluitadora a mans nues. Qui guanya és qui pega més fort. De petita em pegaven i de seguida vaig aprendre a no plorar. Si em deixaven fora de casa tota la nit, m’asseia a l’esglaó de l’entrada fins que venia el lleter, em bevia les dues ampolles, les deixava buides per empipar la mare i me n’anava a l’escola.
Anàvem a tot arreu caminant. No teníem cotxe ni diners per a l’autobús. Per a mi, la mitjana era de vuit quilòmetres al dia: tres per anar i tornar de l’escola i cinc per anar i tornar de l’església.
A l’església hi anàvem cada dia tret dels dijous.
Vaig escriure una mica sobre això a Oranges i, quan es va publicar, la mare em va enviar una nota enrabiada amb la seva cal·ligrafia impol·luta exigint-me que li truqués.
Feia anys que no ens havíem vist. Jo ja havia deixat Oxford, em guanyava la vida com podia i havia escrit Oranges de molt jove: quan es va publicar, tenia vint-i-cinc anys.
Vaig anar a una cabina: no tenia telèfon. Ella va anar a una cabina: no tenia telèfon.
Vaig marcar el número amb el prefix d’Accrington tal com m’havia dit, i allà la tenia —qui necessita Skype?—. La podia veure a través de la veu, la seva forma s’anava solidificant davant meu mentre parlava.
Era una dona grossa, més aviat alta, que pesava més de cent vint quilos. Mitges de compressió, sandàlies planes, vestit de crepè i mocador de niló al cap. Es posava pólvores a la cara (s’ha de quedar bé), però sense pintallavis (una imatge ferma i informal).
Emplenava tota la cabina. Excessivament grossa, enorme. Era com un conte de fades on les mesures són aproximades i inestables. S’alçava imponent. S’expandia. Només més tard, molt més tard, massa tard, vaig entendre que ella es veia molt petita a si mateixa. El nadó que ningú agafava a coll. La nena no bressolada encara dins seu.
Però aquell dia estava enfilada sobre les espatlles de la seva pròpia indignació. Em va dir: «És la primera vegada que he hagut de demanar un llibre amb un nom fals».
Vaig mirar d’explicar-li el que havia volgut fer. Soc una escriptora ambiciosa —no veig cap sentit a no proposar-te ser algú, a ser una no ningú sense ambició—. 1985 no era el moment d’escriure unes memòries… i, en tot cas, no era el que escrivia. Mirava d’allunyar-me de la idea imposada que les dones sempre escriuen sobre l’«experiència» —els límits del que coneixen— mentre que els homes escriuen amb amplitud i atreviment: un gran llenç, l’experiment amb la forma. Henry James va fer molt de mal quan va dir que Jane Austen escrivia sobre quatre polzades d’ivori, és a dir, sobre petites minúcies que percebia. Es deia el mateix d’Emily Dickinson i Virginia Woolf. Totes aquestes coses m’empipaven. En tot cas, per què no podien ajuntar-se l’observació i l’experimentació? Per què una dona havia d’estar limitada per algú o per alguna cosa? Per què una dona no podia ser ambiciosa en la literatura? Ambiciosa en si mateixa?
La senyora Winterson no en volia saber res. Sabia perfectament que els escriptors eren bohemis enfollits pel sexe que violaven les normes i no anaven a treballar. A casa meva els llibres estaven prohibits —més tard explicaré per què— i per això, per a mi, haver-ne escrit un, tenir-lo publicat i haver guanyat un premi… i ser allà en una cabina telefònica fent-li un discurs sobre literatura i polemitzant sobre el feminisme…
Pip pip… una altra moneda a la ranura… i jo penso, mentre la seva veu va i ve com el mar: «Per què no estàs orgullosa de mi?».
Pip pip… més monedes a la ranura… i m’han tornat a deixar a fora i estic asseguda a l’esglaó de l’entrada. Fa un fred que pela, tinc un diari sota el paner i m’arrauleixo dins la trenca.
S’acosta una dona i la conec. Em dona una bossa de xips. Sap com és la meva mare.
Dins de casa hi ha llum. El pare fa el torn de nit, per tant ella pot anar-se’n al llit, però no a dormir. Llegirà la Bíblia tota la nit i, quan el pare arribi, ell em deixarà entrar i no dirà res, i ella no dirà res, i ens comportarem com si fos normal deixar una nena a fora tota la nit i com si fos normal no dormir mai amb el teu marit. I normal tenir dos jocs de dents postisses i un revòlver al calaix dels draps…"
Jeanette Winterson
Per què ser feliç quan podries ser normal?
traducció de Dolors Udina
Periscopi, 2021
pàg.: 13-17
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada