 |
| La Palma d'Ebre |
Entrevista
feta per l’ Assumpció Maresma Matas a Marta Rojals i publicada a VilaWeb el 16
de maig de 2011:
—Com descriuríeu el llibre a qui no l'hagi
llegit?
—Hi ha
dues parts i un petit joc. La primera es desenvolupa en clau de passat, la
segona de present. El passat s'idealitza, la memòria fa trampa, ens quedem amb
allò que ens n'interessa: posat per escrit tot queda més narratiu, fa més
'llibre'. El present és brut, instantani, sotmès a l'error, hi ha el que hi ha.
Com a exercici, m'agrada molt més aquesta segona part. L'epíleg és un joc per
al lector: s’hi donen uns ingredients i el lector es fa el plat segons com hagi
rebut la informació dels capítols anteriors.
—La Pedrona, l'Èlia, és un gran
personatge. Com és?
—Cagadubtes,
una mica fava, però vital.
—I el vostre personatge preferit quin és?
—El
pare.
—El món rural interessa?
—No sé
si interessa, però en certs aspectes potser sí que hi ha una mena de
consciència d'allò que és autèntic, encara que sigui anant al Veritas a
comprar.
—L'èxit del llibre vol dir que ja s'ha
acabat que, per a ser modern, s'hagi de ser urbà. Hi ha vida fora de Barcelona?
—El
llibre va una mica d'això, també, tot i que he fet curt. Els pobles d'ara són
molt més 'moderns' per dir-ho així que no pas el que descriu el llibre. El meu
també.
—Diuen que el llibre retrata la generació
dels qui ara teniu trenta-tants... Era aquesta la intenció?
—No, no
hi havia pensat gens, fins que no vaig sentir la paraula ‘generacional’ en boca
de la meva editora, la Isabel Obiols. Però si els protagonistes eren d'aquesta
generació, era inevitable.
—Com sou?
—Uns
decebuts. Ja ho diuen els diaris quan comparen la nostra generació amb la dels
nostres pares: hem tingut millors oportunitats que no ells, i probablement els
guanyaríem al Trivial, però vivim pitjor que ells.
—Quins autors us han influït i per què?
—No ho
sé, però recordo l'impacte de llegir per primer cop el Pla, Víctor Català, Maria Barbal, Jesús Moncada, Imma Monsó, Quim
Monzó, Francesc Serés. Si no hagués llegit el primer Serés, probablement
aquest llibre no existiria.
—Per què?
—Algú em
va dir que allò que jo escrivia li recordava l'estil del Serés i jo no sabia
qui era. Vaig llegir 'La força de la
gravetat' i em vaig al·lucinar. Era un escriptor jove que parlava de
tractors, de fem, de magatzems... Vaig veure que la literatura no era 'allà
dalt', sinó que podia explicar coses petites, d'allò que fèiem quan érem petits
i pujàvem al parafang del tractor del pare. Em va fer veure que era possible
parlar d'aquestes coses. Després de llegir-lo em vaig quedar descansada, tot
allò ja s’havia escrit...
—Vèieu aquest món exclòs de la literatura?
—Si
llegies Pla, et trobaves amb l'Empordà i, encara que fos un món rural, el veies
exòtic. En canvi, on vivim nosaltres et feia l’efecte que no hi havia res, que
tot era pols.
—Doncs n'heu tret molt de partit, de la
pols.
—Ho he
omplert de coses que ja hi són, però que no veus perquè t'hi has acostumat.
—Per què heu fet servir el registre
dialectal?
—Amb
l'estàndard ho perds tot, n'estic molt cansada. Quan va arribar TV3 tothom va
començar a dubtar de com parlava. Si no es parla com la tele no vas avalat. Una
de les poques coses que veia clara, si em decidia a escriure, era de fer servir
el llenguatge que tenia al cap, que d'aquí a deu anys no recordaré, i ara amb
prou feines. Això l'Olga Cubells ho
explica molt bé, quan descriu com reaccionava la gent quan feia la seua tesi ['Els parlars de la Palma de l'Ebre (Ribera
d’Ebre)'] i els entrevistava. La gent deia: 'Ella ho vol en català, no com
ho diem naltros'. Tots tenien com un complex, però m’he trobat amb mallorquins
que també els passava que abans de parlar el ‘seu català’ parlaven en castellà
per estalviar-se uns altres patiments. Això és molt trist.
—Heu fet servir el llibre de l'Olga
Cubells 'Els parlars de la Palma de
l'Ebre (Ribera d’Ebre)'...
—El
llibre 'El parlars de la Palma de
l'Ebre' té rigor científic, així que el vaig consultar a tort i a dret, i
més encara perquè el català amb què em vaig criar a casa té més d'un cinquanta
per cent de la variant oriental i no em sentia segura de res. El català del
llibre igualment havia de sortir una mica contaminat, perquè la narradora, com
jo mateixa, des dels divuit anys que està a Barcelona, i se suposa que pateix
del mateix mal. La cosa que més m'ha preocupat del llibre, que més m'ha fet
perdre la son, és aquesta. I encara me la fa perdre, perquè lingüísticament
encara hi ha unes quantes potes que ballen.
—Heu tingut mai la sensació que us hagin
robat les paraules?
—Ui,
moltes, moltes. Quan torno al poble i les sento, és com sentir campanetes. La
part més divertida del llibre era anar-les apuntant quan les sentia i anar
dient, aquesta la colo al llibre, i fer-m'ho venir bé perquè hi sortís.
—Què domineu més, la descripció del món de
les dones o la relació entre homes i dones?
—No ho
sé. Si vols escriure és bàsic que t'hi fixis. En tot cas són dos temes que
m'interessen especialment.
—Quin us interessa més?
—Potser
més el segon perquè porta implícit el primer.
—Els homes s'han perdut?
—No els
ho he demanat, he, he... Probablement, sí. Les dones hem fet una correguda,
però tampoc no canviarem tres-cents mil anys d'evolució perquè els últims cent
haguem tingut la intenció d'emancipar-nos. Ni nosaltres som tan masculines ni
tan alliberades, ni ells són tan femenins ni s'han perdut tant. La genètica fa
la feina. A mi, m'interessa mirar-m'ho des del punt de vista biològic.
—I això què vol dir?
—Que no
és dolent que hi hagi comportaments diferents segons el sexe. Si som conscients
que som diferents, deixarem de barallar-nos per ser iguals. Jo no hi crec en la
igualtat. I quan dic això no em refereixo a qui agafa l'escombra, perquè tenim
braços tots dos, i tots dos la podem agafar. Em refereixo a coses més
profundes: baixes maternals, patrons mèdics...
—Us interessa la literatura de dones?
—A mi,
m'agrada trobar una dona normal. M'agrada trobar-me un llibre que parli d'una
gira de la faldilla amb naturalitat, que si te la poses d'una manera et fa el
cul així o aixà, com he trobat en 'Criatures
obstinades' d'Aimée Bender. O
unes noies que es barallen com gates... Una baralla entre homes ja no em diu
res, l'he vista mil vegades. Una baralla entre dones pot ser molt més crua.
—Abans heu dit que us agradaven Monsó i
Barbal. Quines escriptores us agraden?
 |
| l'escriptora hongaresa Agota Kristoff |
—Víctor Català, Rodoreda... M’han fet
llegir Agota Kristoff i ha estat un
descobriment. De les d'aquí i ara, també m'agrada l'Empar Moliner, i això ho dic amb tot el convenciment, trobo que
té molt de talent.
—Rodoredegeu?
—He, he!
Ja m'agradaria, la Rodoreda és insuperable. Fa molt que la vaig llegir i ho
vaig fer de cop. Quan t'agrada escriure llegeixes d'una altra manera. Et fixes
amb com és escrit, com ho fan...
—L'èxit del vostre llibre s'ha cuit a
internet. Que hi viviu?
—M’agraden
molt les possibilitats de relació amb la gent que dóna internet. A molta gent,
internet els ha salvat la vida. Gent que no sortiria mai de casa i que ara es
relaciona amb els altres. Hi ha qui diu que són relacions de segona i que aïlla
les persones, però això és mentida. Tens amics al carrer i tens amics a
internet.
—Us els esperàveu, tants elogis. Què en
feu?
—No
m'esperava res, bàsicament perquè no tenia ni idea d'on em ficava. També he rebut
crítiques, eh? Però, si una cosa em fa gràcia, l’envio als de casa perquè
estiguin contents. I aquest ritual em fa contenta, a mi també. És com fer un
dibuix a la guarderia i veure com ta mare te l’enganxa a la nevera.
—Per a qui escriviu?
—És
difícil de dir. Però és una gran satisfacció que et diguin que tal cosa que has
escrit, o tal altra, algú l’ha passada, o sentida, o pensada, en situacions
similars. Suposo que és just la contrària de la ciència-ficció.
—Us agradaria de guanyar-vos la vida escrivint?
—No,
crec que deixaria de ser divertit. No sé com s'ho fa la gent que viu
d'escriure. En aquest moment no ho veig com una cosa positiva, ni com un
objectiu.
—Com és que no heu publicat fins als
trenta-sis anys?
—És
fàcil d'explicar: sóc de ciències de la vella escola; és a dir, pertanyo
d’alguna manera a aquella massa de caps quadrats que mai no s'han pres
l'exercici de l'escriptura recreativa com una cosa seriosa.
—Escriureu més?
—Si de
cas, serà perquè em ve de gust, no perquè em senti pressionada per res. La gent
em diu ara: no tinguis pressa a fer la segona novel·la. No tinc intenció de
córrer, ni de res... Ni he pensat a repetir. Fent aquesta novel·la m'he tret un
pes de sobre, i ara ja vaig molt lleugera pel món.
—Però si teniu èxit...!
—Jo no
m'he adonat de res. No tinc temps de pensar-hi. Això és de la mateixa bèstia,
és la part pagesa que tinc. No em prenc gaire seriosament ni les coses bones ni
les dolentes. Les deixo passar.
