totes les bésties de càrrega, dos

“— Carnisser! —mormola amb les dents tancades.

El cirurgià l'ha sentit, el fita amb un esguard encès, però ell li sosté la mirada, l'obliga a cedir, a acalar els ulls, i aleshores el segueix taula operatòria amunt, on tots dos, ara sense mirar-se, s'aturen arran de l'especialista en cirurgia cranial que ja tanca la closca de la dona.

La pacient reposa amb el cap decantat a l'esquerra, en una posició forçada, té els ulls tancats i pràcticament no respira. Un drap li mig amaga la cara, perquè ha anat relliscant per la carn cendrosa i exsangüe, i ell només pot veure el nas, les galtes xuclades, una orella que coneix...

Amb un gest violent i decidit, arrabassa el drap i el rebrega entre els dits mentre la sobtada revelació es confirma: aquells són els seus llavis, els llavis que tantes vegades l'han besat.

— La mare... —bleixa, i tot seguit, amb tota la força dels seus pulmons, crida—: Assassins!

Unes mans li subjecten els braços per darrera quan anava a alçar-los contra el cirurgià que retrocedeix. Són els dos homes que s'han perdut la citació, més forts que ell, més cruels, però ara l'anima una ràbia sorda i tan carnissera com l'obra d'aquells tres botxins que han destrossat la mare. Lluita doncs, es tomba, esgrimeix un puny que algú li bloqueja abans de caure sobre una cara.

— Assassins! —repeteix.

Sent el genoll que li colpeja els testicles i es doblega endavant, a punt de caure, a punt de desmaiar-se, però encara es redreça, aconsegueix de desfer-se d’unes mans que li lliguen el muscle, i ara fa carn, el puny ensopega amb una resistència dura que peta i que xiscla mentre tota la mà se li omple de sang.

Cal que l’altre repeteixi el cop baix, que el de l'uniforme li etzibi un objecte dolorós contra la closca que sembla rebentar, que l'home a qui acaba de partir el nas oblidi el seu dolor per martellejar-li la cara. Aleshores les cames li cedeixen, tot el cos se li remulla en una suor freda que el xopa com si fos un tros d'aquestes gases que l'ajudant de la pala ha amuntegat al llindar de la porta, però mentre l'arrosseguen cap a fora encara troba veu per a anar repetint:

— Assassins, assassins...

Totes les bèsties de càrrega

Manuel de Pedrolo

edicions 62,  1980

(1º edició en la mateixa editorial, 1967; escrita l’any 1965)

págines 34-35

“Malgrat les dificultats de censura, que n’hi ha moltes, escriure és la meva gran passió, i això que n’he passades de tots colors,  de verdes i de madures. (...)  El que sap més greu de tot això és que t’ho talla una persona que potser ni té idea del que fa.  De vegades tu mateix et censures;  potser et presentes a un premi i tens por que no et perjudiquin algunes de les coses que dius...  Un temps,  vaig preguntar-me si no valdria més no dur els llibres a censura,  és a dir, no publicar,  perquè cap editor no s’hi arriscaria. Aquesta actitud podria tenir valor si ho féssim molts,  no un o dos.  D’altra banda,  fent-ho així,  només sortirien llibres de la gent del sistema,  o d’aquells que sense estar-hi d’acord, no creguessin en aquesta positura,  que n’hi hauria.  Llavors arribes a la conclusió que,  amb aquesta actitud,  et prives d’exposar d’altres idees que porta la teva obra i,  en fi,  penses que no hi hauria com presentar com més llibres millor,  perquè de cent que en portis no els aprovaran tots,  però sempre en passaran més.  Pel nombre i perquè els acostumaràs a un cert to que ara els sorprèn.  El que t’he dit: é s qüestió d’eficàcia.”

Manuel de Pedrolo

Si em pregunten,  responc

Entrevista feta per Josep Maria Huertas Claveria,  09/1969.

Llegir l’article Pedrolo i la censura, de Anna Maria Moreno i Bedmar

totes les bésties de càrrega, u

“— Diu que l'han matada? —sent que pregunta una noia primeta.

— Sí. Han calgut tres cirurgians.

— I ho han fet a posta?

— Feia anys i anys que la perseguien.

— Sí —explica una dona alta i d’espatlles inclinades—. Quan jo encara

era una criatura ja van venir a buscar-la una nit amb l’ambulància perquè algú

havia denunciat que va desmaiar-se quan entrava a casa.

— I era veritat? —pregunta una adolescent.

— Ben cert que no. Aquestes denúncies sempre són falses.

— N'hi ha hagut d'altres, doncs?

— Sí, moltes —replica una dona secardina que duu un mocador al cap—.

Potser cinc anys enrera, un matí que cosíem totes dues a casa, van picar a la

porta i van entrar dos homes i dues dones que venien a comprovar si de

vegades no es disfressava. Hi havia hagut una denúncia que ho feia.

— I no era veritat? —torna a preguntar l'adolescent.

— Mai no ho havia fet. Però totes les excuses són bones, s'inventen coses

incomprensibles.

— Una nit ens van fer llevar quan dormíem —explica una xicota que duu

un suèter vermell—. Segons van dir els dos homes, s'havien vist unes

petjades estranyes prop de casa i volien examinar-li els peus per si no els

tenia com tothom.

— Però els hi tenia? —pregunta l'adolescent.

— Sí i no. Ningú no els pot tenir com tothom. Va ser aleshores que li

imposaren un horari molt estricte. Només podia sortir a determinades hores,

hi havia indrets on no podia anar...

— Pobra mare! —sospiren unes veus cap a darrera.

— Tot això no passaria si tinguéssim pare —diu una altra dona.

— Però no en tenim —li replica la del suèter vermell.

— Som uns fills de puta... —mormola gairebé amb timidesa una vella

baixeta que desapareix darrera la dona d'espatlles inclinades.

— Sí, uns fills de puta —repeteixen d’altres veus.

— Uns fills de puta —mormolen les dones del fons.

Ell s'ha assegut al caire del plat de la dutxa, on s'eixuga vigorosament

l’entrecuix, les cames i els peus. Sense interrompre's, assenteix:

— Sempre ho hem estat.

Deuen haver entrat més dones, perquè lluny, passadís enllà, les paraules

són repetides en tots els tons:

— ...uns fills de puta...

I aleshores se sent un gran enrenou i tot de remor de batusses, barrejats

amb ais i gemecs i paraules irades, incomprensibles. La massa de dones es va

girant, pressiona cap a la porta de la cambra, n'hi ha que s'enfilen o proven

d'enfilar-se per damunt de les altres. Tothom pregunta:

— Què passa, què passa?

Però fora deuen seguir pegant-se, el batibull encara augmenta, hi ha més

crits; un de molt estrident fa:

— Tapeu-li la boca! Fora!

Ell s'incorpora, tracta també d'espiar per damunt de les espatlles que

l'emmurallen al petit reducte del lavabo, es troba la pregunta als llavis abans

d'adonar-se'n:

— Què passa?

A jutjar pels sorolls, que ara han canviat de naturalesa, la deuen

arrossegar cap a fora, els crits semblen més alegres, hi ha fins i tot un parell

de dones que riuen.

— Devia ser una provocadora —diu algú prop seu.

— Una espia.

De més lluny criden:

— Deia que no ho érem, uns fills de puta!

Prop seu n'hi ha que encara s'indignen, d'altres esclafeixen la rialla, una

rialla nerviosa i seca que li retruca a l'orella com un espetec de sarments

devorades pel foc. La dona de la casa explica:

— A cada veïnat n’hi posen una pel cap baix.

— Sortosament, sempre acaben per trair-se —diu una altra—. Encara que

parlin com nosaltres.

— Totes hi parlen. Si no, no els servirien.

Ell retrocedeix cap a la dutxa, es frega més el tors, encara humit,

l'esquena on s'arriba malament. Unes mans li prenen la tovallola, l'ajuden. És

una noia grassoneta que li somriu.

— Jo no ho crec, que l'hagin matada.

— Ho he vist —diu ell—. Era al quiròfan.

— Has vist que l'operaven, però es pot haver salvat.

— De tres intervencions simultànies, fetes de qualsevol manera, amb tot

d’interrupcions i sense cap garantia higiènica?

La noia alenteix els seus moviments, pensarosa. S'ha enseriosit i inclina el

cap, però a la fi sembla recobrar-se i mormola:

— Mai no la poden matar del tot mentre hi siguem nosaltres.

— Cada dia som més pocs i més mal avinguts.

— Només que en quedés un... —reflexiona ella.

— No ho sé —fa ell, amarg—. A hores d’ara ja gairebé no sabem qui

som. Però les altres dones l'han sentit, protesten i una d'elles encara crida:

— Som i serem uns fills de puta!

Totes la coregen:

— Que els plagui o que no els plagui!”

Totes les bèsties de càrrega

Manuel de Pedrolo

edicions 62,  1980

(1º edició en la mateixa editorial, 1967; escrita l’any 1965)

págines 61-63

“Els únics límits entre Pedrolo i la seva obra els imposà la imaginació. Ni la més estricta censura política, o moral, es va interposar en el seu projecte literari, com ho mostra el desfasament cronològic, provocat per aquella institució, que hi ha entre la data d'escriptura i la data d'edició de moltes de les seves obres.”

Llegir l’article complert de Xavier García a lletrA

en memòria

el pare de la Cristina Selva, companya de Vespres Literaris ens ha deixat. Serveixin aquestes línies d'homenatge i comiat.

Res no és mesquí

ni cap hora és isarda,

ni és fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara

que el sol surt i s'ullprèn

i té delit del bany:

que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

Res no és mesquí,

i tot ric com el vi i la galta colrada.

I l'onada del mar sempre riu,

Primavera d'hivern - Primavera d'istiu.

I tot és Primavera:

i tota fulla verda eternament.

Res no és mesquí,

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l'heu demanada.

I si l'heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja.

Res no és mesquí,

perquè la cançó canta en cada bri de cosa.

- Avui, demà i ahir

s'esfullarà una rosa:

i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

“Res no és mesquí”

Joan Salvat-Papasseit

per què escric?

“Per què sóc escriptor? Per què escric? Únicament per donar resposta una «resposta» a la meva societat,  per «contestar-la»?  De segur que no. Però també per això.  Em trobo en una societat que no m’agrada, que m’emprenya, que en molts aspectes és inhumana,  o no m’hi sento ben integrat.  Podries dir que és culpa meva,  això.  Però resulta que objectivament és terriblement imperfecta, i això justifica de sobres que hom no la pugui aprovar.  Jo,  com a novel·lista,  sento la necessitat de denunciar-la i de recrear-la,  i,  per això,  la reflecteixo.  La seva manera de ser constitueix un estímul que m’empeny a donar una resposta.  Una resposta determinada;  si fos una altra,  la resposta també ho seria…  Tots els escriptors donen la seva, encara que no s’ho proposin. Però, al meu entendre, no ha de servir per a reforçar els conformismes,  sinó que ha de tenir un caràcter revulsiu… Això no es pot aconseguir tan eficaçment quan,  com entre nosaltres,  hi ha tota una sèrie de controls que sovint t’escapcen el text.  Cada element que te’n treuen disminueix el possible impacte de l’obra.  Fins i tot si es tracta de coses que poden semblar secundàries,  per exemple una escena de tipus eròtic.  A través d’aquesta escena es pot expressar una manera de ser dels personatges,  de la seva actitud davant la moral «convinguda» del moment…

– Creus que la teva obra és perillosa?

– Pot ser perillosa,  i aquesta és la meva intenció,  que ho sigui,  en el context d’una societat inhibida i fonamentalment amoral,  si no immoral del tot,  que en definitiva és el que penso jo.  Però,  per desgràcia,  aquesta societat té molts recursos i ho va digerint tot,  o gairebé tot,  sense immutar-se gaire.  En el fons,  jo sóc un aspirant a utopies…”

Manuel de Pedrolo

fragment del llibre  

“Pedrolo, perillós?”, 

del Jordi Coca

in memóriam

un pequeño homenaje de Vespres Literaris al padre de Juan Mesa

Se equivocó la paloma

se equivocaba.

Por ir al norte, fue al sur

creyó que el trigo era agua,

se equivocaba.

Creyó que el mar era el cielo

que la noche, la mañana,

se equivocaba,

se equivocaba.

Que las estrellas, rocío

que la calor, la nevada,

se equivocaba,

se equivocaba.

Que tu falda era tu blusa

que tu corazón, su casa,

se equivocaba,

se equivocaba.

Ella se durmió en la orilla,

tú en la cumbre de una rama.

Creyó que el mar era el cielo

que la noche, la mañana

se equivocaba,

se equivocaba.

Que las estrellas, rocío

que la calor, la nevada,

se equivocaba,

se equivocaba.

Que tu falda era tu blusa

que tu corazón, su casa,

se equivocaba,

se equivocaba…

Rafael Albertí

avui es parla de mi

Manuel de Pedrolo. Avui es parla de mi, es el títol del documental biogràfic que Televisió espanyola a Catalunya va emetre el 28 d’agost de 2015, amb motiu dels 25 anus de la mort de l’autor segarrenc. Dirigit i realitzat per  Francesc Ribera i amb guió de  Xavier Garcia.

Enllaç documental

                Avui es parla de mi, també es el títol d’una novel·la autobiogràfica escrita l'any 1953,  però publicada el 1966. Narrada per Albert Cubells,  l'alter-ego de l'autor.  Ens conta una sèrie d'esdeveniments de la infantesa, la joventut, l'amor, la guerra i la derrota.

manuel de pedrolo, comencem