totes les bésties de càrrega, u

“— Diu que l'han matada? —sent que pregunta una noia primeta.

— Sí. Han calgut tres cirurgians.

— I ho han fet a posta?

— Feia anys i anys que la perseguien.

— Sí —explica una dona alta i d’espatlles inclinades—. Quan jo encara

era una criatura ja van venir a buscar-la una nit amb l’ambulància perquè algú

havia denunciat que va desmaiar-se quan entrava a casa.

— I era veritat? —pregunta una adolescent.

— Ben cert que no. Aquestes denúncies sempre són falses.

— N'hi ha hagut d'altres, doncs?

— Sí, moltes —replica una dona secardina que duu un mocador al cap—.

Potser cinc anys enrera, un matí que cosíem totes dues a casa, van picar a la

porta i van entrar dos homes i dues dones que venien a comprovar si de

vegades no es disfressava. Hi havia hagut una denúncia que ho feia.

— I no era veritat? —torna a preguntar l'adolescent.

— Mai no ho havia fet. Però totes les excuses són bones, s'inventen coses

incomprensibles.

— Una nit ens van fer llevar quan dormíem —explica una xicota que duu

un suèter vermell—. Segons van dir els dos homes, s'havien vist unes

petjades estranyes prop de casa i volien examinar-li els peus per si no els

tenia com tothom.

— Però els hi tenia? —pregunta l'adolescent.

— Sí i no. Ningú no els pot tenir com tothom. Va ser aleshores que li

imposaren un horari molt estricte. Només podia sortir a determinades hores,

hi havia indrets on no podia anar...

— Pobra mare! —sospiren unes veus cap a darrera.

— Tot això no passaria si tinguéssim pare —diu una altra dona.

— Però no en tenim —li replica la del suèter vermell.

— Som uns fills de puta... —mormola gairebé amb timidesa una vella

baixeta que desapareix darrera la dona d'espatlles inclinades.

— Sí, uns fills de puta —repeteixen d’altres veus.

— Uns fills de puta —mormolen les dones del fons.

Ell s'ha assegut al caire del plat de la dutxa, on s'eixuga vigorosament

l’entrecuix, les cames i els peus. Sense interrompre's, assenteix:

— Sempre ho hem estat.

Deuen haver entrat més dones, perquè lluny, passadís enllà, les paraules

són repetides en tots els tons:

— ...uns fills de puta...

I aleshores se sent un gran enrenou i tot de remor de batusses, barrejats

amb ais i gemecs i paraules irades, incomprensibles. La massa de dones es va

girant, pressiona cap a la porta de la cambra, n'hi ha que s'enfilen o proven

d'enfilar-se per damunt de les altres. Tothom pregunta:

— Què passa, què passa?

Però fora deuen seguir pegant-se, el batibull encara augmenta, hi ha més

crits; un de molt estrident fa:

— Tapeu-li la boca! Fora!

Ell s'incorpora, tracta també d'espiar per damunt de les espatlles que

l'emmurallen al petit reducte del lavabo, es troba la pregunta als llavis abans

d'adonar-se'n:

— Què passa?

A jutjar pels sorolls, que ara han canviat de naturalesa, la deuen

arrossegar cap a fora, els crits semblen més alegres, hi ha fins i tot un parell

de dones que riuen.

— Devia ser una provocadora —diu algú prop seu.

— Una espia.

De més lluny criden:

— Deia que no ho érem, uns fills de puta!

Prop seu n'hi ha que encara s'indignen, d'altres esclafeixen la rialla, una

rialla nerviosa i seca que li retruca a l'orella com un espetec de sarments

devorades pel foc. La dona de la casa explica:

— A cada veïnat n’hi posen una pel cap baix.

— Sortosament, sempre acaben per trair-se —diu una altra—. Encara que

parlin com nosaltres.

— Totes hi parlen. Si no, no els servirien.

Ell retrocedeix cap a la dutxa, es frega més el tors, encara humit,

l'esquena on s'arriba malament. Unes mans li prenen la tovallola, l'ajuden. És

una noia grassoneta que li somriu.

— Jo no ho crec, que l'hagin matada.

— Ho he vist —diu ell—. Era al quiròfan.

— Has vist que l'operaven, però es pot haver salvat.

— De tres intervencions simultànies, fetes de qualsevol manera, amb tot

d’interrupcions i sense cap garantia higiènica?

La noia alenteix els seus moviments, pensarosa. S'ha enseriosit i inclina el

cap, però a la fi sembla recobrar-se i mormola:

— Mai no la poden matar del tot mentre hi siguem nosaltres.

— Cada dia som més pocs i més mal avinguts.

— Només que en quedés un... —reflexiona ella.

— No ho sé —fa ell, amarg—. A hores d’ara ja gairebé no sabem qui

som. Però les altres dones l'han sentit, protesten i una d'elles encara crida:

— Som i serem uns fills de puta!

Totes la coregen:

— Que els plagui o que no els plagui!”

Totes les bèsties de càrrega

Manuel de Pedrolo

edicions 62,  1980

(1º edició en la mateixa editorial, 1967; escrita l’any 1965)

págines 61-63

“Els únics límits entre Pedrolo i la seva obra els imposà la imaginació. Ni la més estricta censura política, o moral, es va interposar en el seu projecte literari, com ho mostra el desfasament cronològic, provocat per aquella institució, que hi ha entre la data d'escriptura i la data d'edició de moltes de les seves obres.”

Llegir l’article complert de Xavier García a lletrA