“— Carnisser! —mormola amb les dents tancades.
El cirurgià l'ha sentit, el fita amb un esguard encès, però ell li sosté la
mirada, l'obliga a cedir, a acalar els ulls, i aleshores el segueix taula operatòria
amunt, on tots dos, ara sense mirar-se, s'aturen arran de l'especialista en
cirurgia cranial que ja tanca la closca de la dona.
La pacient reposa amb el cap decantat a l'esquerra, en una posició forçada,
té els ulls tancats i pràcticament no respira. Un drap li mig amaga la cara,
perquè ha anat relliscant per la carn cendrosa i exsangüe, i ell només pot veure
el nas, les galtes xuclades, una orella que coneix...
Amb un gest violent i decidit, arrabassa el drap i el rebrega entre els
dits mentre la sobtada revelació es confirma: aquells són els seus llavis, els
llavis que tantes vegades l'han besat.
— La mare... —bleixa, i tot seguit, amb tota la força dels seus pulmons, crida—:
Assassins!
Unes mans li subjecten els braços per darrera quan anava a alçar-los contra
el cirurgià que retrocedeix. Són els dos homes que s'han perdut la citació, més
forts que ell, més cruels, però ara l'anima una ràbia sorda i tan carnissera
com l'obra d'aquells tres botxins que han destrossat la mare. Lluita doncs, es
tomba, esgrimeix un puny que algú li bloqueja abans de caure sobre una cara.
— Assassins! —repeteix.
Sent el genoll que li colpeja els testicles i es doblega endavant, a punt
de caure, a punt de desmaiar-se, però encara es redreça, aconsegueix de desfer-se
d’unes mans que li lliguen el muscle, i ara fa carn, el puny ensopega amb una
resistència dura que peta i que xiscla mentre tota la mà se li omple de sang.
Cal que l’altre repeteixi el cop baix, que el de l'uniforme li etzibi un objecte
dolorós contra la closca que sembla rebentar, que l'home a qui acaba de partir
el nas oblidi el seu dolor per martellejar-li la cara. Aleshores les cames li
cedeixen, tot el cos se li remulla en una suor freda que el xopa com si fos un
tros d'aquestes gases que l'ajudant de la pala ha amuntegat al llindar de la
porta, però mentre l'arrosseguen cap a fora encara troba veu per a anar repetint:
— Assassins, assassins...
Totes les bèsties de càrrega
Manuel
de Pedrolo
edicions
62, 1980
(1º
edició en la mateixa editorial, 1967; escrita l’any 1965)
págines
34-35
“Malgrat les dificultats de censura, que n’hi ha
moltes, escriure és la meva gran passió, i això que n’he passades de tots
colors, de verdes i de madures. (...) El que sap més greu de tot això és que t’ho
talla una persona que potser ni té idea del que fa. De vegades tu mateix et censures; potser et presentes a un premi i tens por que
no et perjudiquin algunes de les coses que dius... Un temps, vaig preguntar-me si no valdria més no dur els
llibres a censura, és a dir, no
publicar, perquè cap editor no s’hi
arriscaria. Aquesta actitud podria tenir valor si ho féssim molts, no un o dos. D’altra banda, fent-ho així, només sortirien llibres de la gent del
sistema, o d’aquells que sense estar-hi
d’acord, no creguessin en aquesta positura, que n’hi hauria. Llavors arribes a la conclusió que, amb aquesta actitud, et prives d’exposar d’altres idees que porta
la teva obra i, en fi, penses que no hi hauria com presentar com més
llibres millor, perquè de cent que en
portis no els aprovaran tots, però
sempre en passaran més. Pel nombre i
perquè els acostumaràs a un cert to que ara els sorprèn. El que t’he dit: é s qüestió d’eficàcia.”
Manuel
de Pedrolo
Si
em pregunten, responc
Entrevista feta per Josep Maria Huertas Claveria, 09/1969.
Llegir l’article Pedrolo i la censura, de Anna
Maria Moreno i Bedmar
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada