mare de llet i mel

fragment:

“Diré per vosaltres, germanes, diré el que voleu sentir. Aquesta veu meva us explicarà els fets que desconeixeu de la que va sortir del mateix ventre que vosaltres. Doneu-me te per escalfar-me la llengua, tanqueu la porta perquè aquestes paraules meves no poden sortir d’aquí. Són només per vosaltres, vosaltres que podeu entendre-les i guardar-les. Sense treure-les al món, que tot ho jutja.

Del començament del viatge segur que us en recordeu. Vau venir, us vau reunir totes aquell dia de la partença, el dia que a la gola se m’hi va fer un nus aspre i eixut que no feia baixar ni amb tota l’aigua fresca del pou. No em vaig poder empassar ni un bocí de pa, només volia aigua i més aigua per fer-me marxar l’aridesa de dins. Ai la pols a la gola, germanes, quants cops que l’hem sentida, quants cops que ens l’hem dissimulada.

Vau venir aquell dia encara que a totes us era un esforç desplaçar-vos. Tu, Aixa, tenies Salim malalt del fetge, ens pensàvem que d’aquella no se’n sortiria. Un nen que era l’enveja de les teves veïnes perquè s’havia fet ple de sacsons i fins llavors no havia agafat ni un constipat. Però els ulls de la gent són terribles. Per molts amulets que li haguessis posat. Va resistir molts anys els elogis de les dones fins que en posar-se malalt, s’hi va posar de debò. Pobre. I mira’l ara, tan alt i fort, Déu te’l guardi.

Tu, Fadma, com que vius aquí a prop de casa la mare, venies tot sovint a visitar-nos, acabaves les teves feines i au, mocador al cap, nena a l’esquena i agafaves el camí de pols fins aquí, les sandàlies de goma ben cordades que deixaven petjades darrere teu. No venies mai amb les mans buides, portaves sempre un farcellet amb qualsevol menja que haguessis arreplegat a l’hort o a la cuina. Figues o olives o un pa que havies fet aquell dia. Això ho tenia també l’àvia, ho recordeu? Quan venia ens aplegàvem al seu voltant i esperàvem impacients que desfés el nus del seu fardell. Saps, Fadma estimada? No he deixat de pensar en tu ni un sol dia. En la companyia que ens havíem fet, en les coses que ens contàvem de camí cap als llocs o en les tasques feixugues del dia a dia. O fins i tot quan callàvem però ens sentíem la respiració l’una de l’altra, de dia i de nit, quan dormíem costat per costat. Però fa tant de temps, d’això. Recordant-te des de l’estranger, germana, vaig pensar que potser en alguns moments no t’has sentit prou estimada perquè vivies a prop i no eres la més enyorada de nosaltres. T’asseguro que en aquests anys de ser lluny d’aquí no m’has marxat del pensament ni un sol dia. No us sàpiga greu a les altres, però és que ens havíem fet tanta companyia Fadma, la mare, Fadira i jo.

Doncs vau venir totes i això ens va fer sentir com els dies de festa, els dies extraordinaris en què ens tornàvem a reunir totes set a casa com quan érem petites. Bé, totes sis, és clar, però com que tu, Fadira, ets de nosaltres des de fa tants anys és com si fossis una germana més. Doncs us deia que teníem aquella estranya sensació i a mesura que anàveu arribant i us trèieu els vestits de sortir i sèieu a l’habitació de convidades, no sabíem si plorar o riure. De vegades fèiem totes dues coses alhora. Ens miràvem, ens tocàvem, ens besàvem i intentàvem omplir el buit del temps que havíem estat sense veure’ns i ens explicàvem coses que ens havien passat, les petites i les grans. Tu, Miluda, vas fer un esforç enorme per venir de Serwan, el viatge des d’allà no era qualsevol cosa, llavors, vas haver de llogar un cotxe i arrossegar el teu home, que ja era gran. Ara, que a Bel’id jo sempre l’he vist gran, amb la barba blanca i llarga, vestit amb el qubbu de llana com el pare. Però si ja era així al teu casament, Miluda! Ja va néixer vell. És clar que abans tenia dents, no? És broma, dona, que ja ho sabem que t’ha tractat sempre com una reina, sense alçar-te mai la veu i mirant-te al rostre, que no et faltés mai res. Per això mira’t, de totes nosaltres ets la que conserves més bellesa i joventut. Déu te guardi, germana, aquesta pell tan blanca i aquest rostre rodó que sembla un mirall. “

la llibertat és una llibreria

El 23 d'abril i sempre, les llibreries del nostre poble són:

https://www.llibrerialaranya.com/

https://www.facebook.com/llibreria.efora/

http://www.llibrerialilliput.cat/

http://www.rucsavi.com/

https://www.llibreriacasanovas.net/

l'autora del mes: l'obra 5

Mare de llet i mel

Najat El Hachmi

editorial: Edicions 62, 2018

pàgines:  400

Resum:

A l’epíleg de La filla estrangera (2015), la narradora anunciava: “Escriuria la seva història (la història de la mare) i així podria ser jo sense ser per ella però també ser jo sense ser contra ella”.

Tres anys hi ha esmerçat Najat El Hachmi a escriure la novel·la  Mare de llet i mel. Hi narra en primera persona  la vida d’una dona musulmana del Rif, la Fatima, que ja adulta, casada i mare, deixa la seva família, el poblet on ha nascut, i emigra a Catalunya sola amb la seva filla, on malda per tirar endavant.

Mare de llet i mel ens ofereix una visió exhaustiva i convincent de l’experiència de la immigració des del punt de vista d’una dona musulmana , i alhora en ofereix un fresc complet del que suposa ser dona avui dia en el món rural musulmà.

14 d'abril

salut i república!!!!!!

la filla estrangera

La filla estrangera: literatura d’alt voltatge

per Xavier Diez

“No crec que sorprengui ningú si afirmo que Najat El Hachmi és una de les veus literàries més sòlides del moment. Potser seria més provocador si afegís que ultrapassa l’àmbit del nostre país per posar-lo a un merescut nivell continental, perquè amb el debut del seu primerenc Jo també sóc catalana és molt possible que l’etiquetéssim massa aviat com a element exòtic de la nostra literatura. Tanmateix, amb L’últim patriarca ja ens va deixar ben clares les seves intencions, que formen part d’una de les grans narradores europees embriagada de la tradició literària autòctona: una escriptora europea de cognom amazig i accent de la plana de Vic.

La filla estrangera aprofundeix en aquesta dinàmica encetada fa alguns anys, que no és altra que la recerca de l’autenticitat, millorada a còpia d’experiència i confiança, major exigència estilística i una desinhibició total. De fet, ens trobem amb més de dues-centes planes d’un monòleg interior extraordinàriament ben bastit en què la protagonista ens porta, conradianament, a les tenebres del cor.

El monòleg interior, des dels primers intents reeixits com els de James Joyce o Virgina Woolf, és una de les tècniques narratives més arriscades, que requereix destresa i, més enllà, veritat literària; un bé que escasseja a les llibreries. La protagonista és una noia nascuda al Marroc i feta catalana a l’aixopluc temporal que representa el sistema educatiu, que tot just surt de l’adolescència (i de la secundària) i es troba escindida. Malgrat que ha estat una alumna brillant (obté una de les millors notes de la selectivitat, fet que la converteix en una mena de mona de fira), ha de decidir entre tirar endavant en la direcció del que marquen les normes no escrites de la societat d’acollida i el que marca el ròssec de la tradició dels seus orígens. Ha de mirar entre la incertesa (i la intempèrie d’un país que exposa bones intencions públiques i ofereix misèries privades) i el destí marcat a les dones del seu gueto (felicitat impostada en la base religiosa de la submissió). Entremig, Vic, que resulta una ciutat també escindida entre universos paral·lels amb pocs vasos comunicants.

La protagonista sense nom viu entre dues llengües; la de l’escola, i la de la seva mare. Un codi escrit i reservat per a les relacions formals i novel·les, i un llenguatge pròxim, oral, íntim, la llengua de la seva mare analfabeta, amb narracions mítiques i lletres de cançons sentimentals. No es tracta només de dues llengües, sinó de dues cosmovisions enfrontades, i amb frases, verbs i conceptes sense traducció. De fet, en la difícil dialèctica entre les dues llengües, caldria parlar d’un Lost in Translation, d’una severa incomunicació entre dos mons que s’allunyen indefectiblement i es resisteixen a reconèixer-se mútuament.

Són dos móns incompatibles, i que en cap cas mereixen una anàlisi maniquea. L’escissió interna serà entre l’aixopluc de la família i el món opressiu que li pren la individualitat, i el món individual que la condemna a una vida de la freda solitud de la societat (paradoxalment) d’acollida.

La protagonista opta inicialment pel camí del “deixar-se arrossegar”, que ens remet a la Mercè Rodoreda, un dels referents d’El Hachmi. Tanmateix, i tot parafrassejant Georges Brassens, aquesta és una “mort lenta a causa de les idees dels altres”. La submissió, amb les seves justificacions espirituals, converteix la protagonista en zombi, amb incursions a mons vedats i a estats anímics que recorden la Mila,  de Solitud. No hi manquen descripcions íntimes que ens ofereixen llum a les cambres fosques de la feminitat dels personatges marroquins en aquesta “dictadura de la tradició” denunciada per Fadela Amara, dictadura que es trasllada a les nostres ciutats a còpia de tradicions reinventades pels diners de Qatar i la capacitat d’obediència de les persones. Ara bé, si en un moment determinat l’autora ens explica, a la manera d’un National Geografic, què hi ha al darrere del vel, serà aquesta peça de roba tan polèmica la que impulsarà la protagonista a oblidar Rodoreda i endinsar-se en la poesia dura i heroica de Maria Mercè Marçal. El matrimoni de conveniència, com és obvi, fracassa. I la desolació del silenci i la submissió passarà a la rebel·lió d’aquella enyorada poetessa que es declarà, com ens recorda El Hachmi, “Tres voltes rebel”.

La incomprensió paternalista d’una inconsistent societat d’acollida, no sabrà oferir altra cosa que bones intencions, tot eternitzant el gueto, tot folkloritzant l’alteritat i sense capacitat i/o voluntat de fer alguna cosa que eviti que la protagonista, l’adolescent envellida prematurament, pateixi en silenci. En aquest sentit, la crítica social de la novel·lista, cada vegada amb una dimensió política més sòlida, estableix unes quantes lliçons morals i culturals que han fet créixer la dimensió pública que El Hachmi es mereix.

En aquesta època en què, com afirma Jordi Martí i Font “les paraules són punys”, l’escissió interna de la protagonista genera una deriva autodestructiva, una deriva que pot ampliar-se col·lectivament a aquests dos universos tan coexistents com incomunicats. La identitat, el gran tema contemporani, pren aquí una dimensió al·legòrica. L’automedicació, la depressió, la incapacitat d’expressar-se, de controlar la pròpia vida, d’elaborar perspectives de futur més o menys creïbles lliga als protagonistes, els condemna a la infelicitat. Només la rebel·lió (com totes, poc espectacular, més individual que èpica, més solitària que efectiva) és capaç de deslliurar l’individu de l’opressió, ni que sigui momentàniament. I això, malgrat que calgui lliurar a canvi part de la pròpia vida, en un final difícil de qualificar. Tanmateix, la convenció literària és el que propicia que hi hagi un desenllaç, malgrat que la millor part de tot plegat és aquest sòlid i inoblidable monòleg interior, un dels millors de la literatura europea de la dècada.

Si cal buscar algun adjectiu que qualifiqui aquesta història és el de brutal. Malgrat l’absència de violència física, és obvi que manté un nivell de cruesa que el fa atractiu. De fet, tenint en compte la mediocritat de les lectures que es fa als instituts, considero que La filla estrangera hauria de ser una de les lectures obligatòries a la secundària, amb fragments que apareguessin a la selectivitat. Caldria que hi fos, perquè conté aquells elements que agraden als adolescents: veritat literària, incorrecció política, temes incòmodes, autenticitat, patiment, emoció primigènia, sexe, identitat, polèmica, crítica a les convencions. En resum, la lectura de La filla estrangera, de tan gran intensitat que pot ser llegida d’una o dues tirades, és literatura d’alt voltatge, incorporable per la via exprés al cànon literari.”

a Núvol, el digital de cultura

18/01/2016

l'autora del mes: l'obra 4

La filla estrangera

Najat El Hachmi

editorial: Edicions 62, 2015

pàgines: 216

Resum:

La filla estrangera narra l’entrada en la vida adulta d’una noia nascuda al Marroc i criada en una ciutat d’interior de Catalunya. És la història de la seva rebel·lió personal, del dilema que comporta el fet de sortir o no sortir del món de la immigració i del dur conflicte intern que suposa trencar l’estret vincle emocional que la uneix amb la mare. La jove i brillant protagonista d’aquesta novel·la ha acabat l’etapa de d’institut i amb tan sols divuit anys ha de decidir si accepta el matrimoni arreglat amb el cosí que li proposa la mare o si marxa sola a Barcelona per desenvolupar el seu talent. Al llarg del relat, en què la llengua actua com a element actiu de la trama, símbol de les dificultats de comunicació i del xoc d’identitats, la noia reflexiona, entre moltes altres coses, sobre la llibertat, les arrels, les diferències generacionals o la complexa realitat personal, social i cultural que la condició d’immigrant imposa. I com qualsevol jove d’avui dia ha d’afrontar les limitacions de l’entorn i les dificultats per accedir al món laboral. Amb una veu narradora molt potent, que pren forma de monòleg, La filla estrangera és una novel·la familiar, una història en què la protagonista encara amb honestedat, determinació i valentia les contradiccions que marquen la seva vida. Una novel·la definida per la intensitat dels lligams afectius que ens uneixen a una terra, a una llengua i a una cultura.

la caçadora de cossos

Fragment…

“Si vostè sabés els records que em queden dels homes... me’n queden molts, encara que sempre m’he dit que només eren per passar una bona estona, per divertir-me una mica. Per breus que siguin els meus encontres amb ells, no he trobat mai la manera d’oblidar-los del tot.

Recordo l’Eteri. L’Eteri era un noi. Sí, encara noi, diria, que caminava per una pujada molt a prop meu. Aquella pujada que vam compartir una bona estona. Fins que vaig adonar-me que anàvem al mateix lloc, jo a netejar i ell a estar-s’hi. Ara no sabria dir quines coses em

van atrapar d’ell per passar-hi tot aquell temps. Però no va ser gaire temps, de fet, va ser un temps interromput i trobant-nos tan de tant en tant que mai no va acabar de convertir-se en una relació. Què deu ser una relació? On deu començar? Jo no tinc novies, em va dir, jo només

tinc amigues. No li vaig preguntar llavors que si a les novies els deia amigues com en deia de les amigues ni si totes les seves amigues eren mig novies, que no volia dir altra cosa que anar-se’n al llit amb elles quan els vingués de gust. Quan et penses que les persones no et deixaran records,  aquestes  coses te les calles. Deia que no sé què em va atrapar de l’Eteri, els ulls sense fons, potser, o l’expressió que se li aturava com si algú premés pausa en una pel·lícula. Trigava a reaccionar davant de preguntes que la gent sol contestar sense pensar-s’hi gaire. Això després, quan la història ja s’acabava, em molestava molt.

L’Eteri em va convidar a dinar a casa seva i tots dos sabíem que tot aniria com va acabar anant, però més a poc a poc del que jo m’hauria imaginat. Sí que va estar bé asseure’ns al balcó a prendre l’escalforeta d’un sol de febrer i parlar de les nostres vides prenent un te on no va deixar que em posés sucre perquè estava aromatitzat amb anís i l’anís ja és prou dolç. Jo a cada glopada contenia el fàstic del líquid insípid i calent. Vam trobar coincidències entre la seva vida i la meva. Tots dos havíem estat nens mitjanament feliços amb famílies mitjanament convencionals, no havíem destacat ni poc ni molt entre els companys de classe i havíem decidit deixar els estudis només perquè no teníem clar cap a on tirar. Establir aquests punts en comú en les línies paral·leles dels nostres passats ens va fer enfilar d’eufòria, cosa que facilitaria força el que va venir després. Com si l’univers ens hagués condemnat a trobar-nos. Ben mirat, però, aquelles coincidències es podrien haver produït amb qualsevol altra persona. El que és evident a hores d’ara és que no vam parlar gaire de com aquelles línies havien començat a divergir a partir d’un moment de la conversa, aquell en el qual ell em va explicar que havia marxat al Canadà amb divuit anys i jo no vaig atrevir-me a objectar que amb prou feines havia sortit de la meva ciutat. O quan em va parlar del seu retorn als estudis passat l’any sabàtic per aprendre a guarir cossos espatllats. Uns estudis que es veu que valien una bona picossada i el van portar fins allà.

D’aquestes des-coincidències jo no en vaig fer cas, de la mateixa manera que no vaig complir la norma universal present a totes les pel·lícules i sèries de televisió que diu que mai, mai de la vida, has de follar amb un tio el primer dia que quedes amb ell. Pensava en tot això, en escenes de petons esponjosos i elles pujant soles, deixant-los a ells plantats darrere les portes que es tanquen, quan vaig sentir una pressió ben forta al maluc. Una cosa dura que pujava de darrere del genoll i ja arribava al cul. Això quan encara no m’havia fet cap petó, quan no ens havíem abraçat apassionadament, que era el que tocava primer, ni havíem caigut rodolant pel terra de la cuina. No ho vam fer mai, al terra de cap cuina. Jo diria que el que em va atrapar d’ell va ser aquella duresa que em va pujar per la cama i el moviment lent, insinuant però estranyament invasiu i excitant. No ho va tornar a fer mai més, allò. De vegades he pensat que no va ser més que una maniobra, un truc que tenia preparat i que sabia l’efecte que tindria en el meu cos. Perquè altres coses no, però l’Eteri sí que en sabia, de cossos. Els estudiava, els explorava, coneixia els noms de tots els músculs i les formes, les connexions. Per això en aquell primer acostament va agafar l’ampolla de vidre de refresc i em va prémer algun múscul que connectava amb algun altre que jo desconeixia. Vaig haver d’agafar-me a la taula per allargar la pressió sobre la meva carn. “