la caçadora de cossos

Fragment…

“Si vostè sabés els records que em queden dels homes... me’n queden molts, encara que sempre m’he dit que només eren per passar una bona estona, per divertir-me una mica. Per breus que siguin els meus encontres amb ells, no he trobat mai la manera d’oblidar-los del tot.

Recordo l’Eteri. L’Eteri era un noi. Sí, encara noi, diria, que caminava per una pujada molt a prop meu. Aquella pujada que vam compartir una bona estona. Fins que vaig adonar-me que anàvem al mateix lloc, jo a netejar i ell a estar-s’hi. Ara no sabria dir quines coses em

van atrapar d’ell per passar-hi tot aquell temps. Però no va ser gaire temps, de fet, va ser un temps interromput i trobant-nos tan de tant en tant que mai no va acabar de convertir-se en una relació. Què deu ser una relació? On deu començar? Jo no tinc novies, em va dir, jo només

tinc amigues. No li vaig preguntar llavors que si a les novies els deia amigues com en deia de les amigues ni si totes les seves amigues eren mig novies, que no volia dir altra cosa que anar-se’n al llit amb elles quan els vingués de gust. Quan et penses que les persones no et deixaran records,  aquestes  coses te les calles. Deia que no sé què em va atrapar de l’Eteri, els ulls sense fons, potser, o l’expressió que se li aturava com si algú premés pausa en una pel·lícula. Trigava a reaccionar davant de preguntes que la gent sol contestar sense pensar-s’hi gaire. Això després, quan la història ja s’acabava, em molestava molt.

L’Eteri em va convidar a dinar a casa seva i tots dos sabíem que tot aniria com va acabar anant, però més a poc a poc del que jo m’hauria imaginat. Sí que va estar bé asseure’ns al balcó a prendre l’escalforeta d’un sol de febrer i parlar de les nostres vides prenent un te on no va deixar que em posés sucre perquè estava aromatitzat amb anís i l’anís ja és prou dolç. Jo a cada glopada contenia el fàstic del líquid insípid i calent. Vam trobar coincidències entre la seva vida i la meva. Tots dos havíem estat nens mitjanament feliços amb famílies mitjanament convencionals, no havíem destacat ni poc ni molt entre els companys de classe i havíem decidit deixar els estudis només perquè no teníem clar cap a on tirar. Establir aquests punts en comú en les línies paral·leles dels nostres passats ens va fer enfilar d’eufòria, cosa que facilitaria força el que va venir després. Com si l’univers ens hagués condemnat a trobar-nos. Ben mirat, però, aquelles coincidències es podrien haver produït amb qualsevol altra persona. El que és evident a hores d’ara és que no vam parlar gaire de com aquelles línies havien començat a divergir a partir d’un moment de la conversa, aquell en el qual ell em va explicar que havia marxat al Canadà amb divuit anys i jo no vaig atrevir-me a objectar que amb prou feines havia sortit de la meva ciutat. O quan em va parlar del seu retorn als estudis passat l’any sabàtic per aprendre a guarir cossos espatllats. Uns estudis que es veu que valien una bona picossada i el van portar fins allà.

D’aquestes des-coincidències jo no en vaig fer cas, de la mateixa manera que no vaig complir la norma universal present a totes les pel·lícules i sèries de televisió que diu que mai, mai de la vida, has de follar amb un tio el primer dia que quedes amb ell. Pensava en tot això, en escenes de petons esponjosos i elles pujant soles, deixant-los a ells plantats darrere les portes que es tanquen, quan vaig sentir una pressió ben forta al maluc. Una cosa dura que pujava de darrere del genoll i ja arribava al cul. Això quan encara no m’havia fet cap petó, quan no ens havíem abraçat apassionadament, que era el que tocava primer, ni havíem caigut rodolant pel terra de la cuina. No ho vam fer mai, al terra de cap cuina. Jo diria que el que em va atrapar d’ell va ser aquella duresa que em va pujar per la cama i el moviment lent, insinuant però estranyament invasiu i excitant. No ho va tornar a fer mai més, allò. De vegades he pensat que no va ser més que una maniobra, un truc que tenia preparat i que sabia l’efecte que tindria en el meu cos. Perquè altres coses no, però l’Eteri sí que en sabia, de cossos. Els estudiava, els explorava, coneixia els noms de tots els músculs i les formes, les connexions. Per això en aquell primer acostament va agafar l’ampolla de vidre de refresc i em va prémer algun múscul que connectava amb algun altre que jo desconeixia. Vaig haver d’agafar-me a la taula per allargar la pressió sobre la meva carn. “