mare de llet i mel

fragment:

“Diré per vosaltres, germanes, diré el que voleu sentir. Aquesta veu meva us explicarà els fets que desconeixeu de la que va sortir del mateix ventre que vosaltres. Doneu-me te per escalfar-me la llengua, tanqueu la porta perquè aquestes paraules meves no poden sortir d’aquí. Són només per vosaltres, vosaltres que podeu entendre-les i guardar-les. Sense treure-les al món, que tot ho jutja.

Del començament del viatge segur que us en recordeu. Vau venir, us vau reunir totes aquell dia de la partença, el dia que a la gola se m’hi va fer un nus aspre i eixut que no feia baixar ni amb tota l’aigua fresca del pou. No em vaig poder empassar ni un bocí de pa, només volia aigua i més aigua per fer-me marxar l’aridesa de dins. Ai la pols a la gola, germanes, quants cops que l’hem sentida, quants cops que ens l’hem dissimulada.

Vau venir aquell dia encara que a totes us era un esforç desplaçar-vos. Tu, Aixa, tenies Salim malalt del fetge, ens pensàvem que d’aquella no se’n sortiria. Un nen que era l’enveja de les teves veïnes perquè s’havia fet ple de sacsons i fins llavors no havia agafat ni un constipat. Però els ulls de la gent són terribles. Per molts amulets que li haguessis posat. Va resistir molts anys els elogis de les dones fins que en posar-se malalt, s’hi va posar de debò. Pobre. I mira’l ara, tan alt i fort, Déu te’l guardi.

Tu, Fadma, com que vius aquí a prop de casa la mare, venies tot sovint a visitar-nos, acabaves les teves feines i au, mocador al cap, nena a l’esquena i agafaves el camí de pols fins aquí, les sandàlies de goma ben cordades que deixaven petjades darrere teu. No venies mai amb les mans buides, portaves sempre un farcellet amb qualsevol menja que haguessis arreplegat a l’hort o a la cuina. Figues o olives o un pa que havies fet aquell dia. Això ho tenia també l’àvia, ho recordeu? Quan venia ens aplegàvem al seu voltant i esperàvem impacients que desfés el nus del seu fardell. Saps, Fadma estimada? No he deixat de pensar en tu ni un sol dia. En la companyia que ens havíem fet, en les coses que ens contàvem de camí cap als llocs o en les tasques feixugues del dia a dia. O fins i tot quan callàvem però ens sentíem la respiració l’una de l’altra, de dia i de nit, quan dormíem costat per costat. Però fa tant de temps, d’això. Recordant-te des de l’estranger, germana, vaig pensar que potser en alguns moments no t’has sentit prou estimada perquè vivies a prop i no eres la més enyorada de nosaltres. T’asseguro que en aquests anys de ser lluny d’aquí no m’has marxat del pensament ni un sol dia. No us sàpiga greu a les altres, però és que ens havíem fet tanta companyia Fadma, la mare, Fadira i jo.

Doncs vau venir totes i això ens va fer sentir com els dies de festa, els dies extraordinaris en què ens tornàvem a reunir totes set a casa com quan érem petites. Bé, totes sis, és clar, però com que tu, Fadira, ets de nosaltres des de fa tants anys és com si fossis una germana més. Doncs us deia que teníem aquella estranya sensació i a mesura que anàveu arribant i us trèieu els vestits de sortir i sèieu a l’habitació de convidades, no sabíem si plorar o riure. De vegades fèiem totes dues coses alhora. Ens miràvem, ens tocàvem, ens besàvem i intentàvem omplir el buit del temps que havíem estat sense veure’ns i ens explicàvem coses que ens havien passat, les petites i les grans. Tu, Miluda, vas fer un esforç enorme per venir de Serwan, el viatge des d’allà no era qualsevol cosa, llavors, vas haver de llogar un cotxe i arrossegar el teu home, que ja era gran. Ara, que a Bel’id jo sempre l’he vist gran, amb la barba blanca i llarga, vestit amb el qubbu de llana com el pare. Però si ja era així al teu casament, Miluda! Ja va néixer vell. És clar que abans tenia dents, no? És broma, dona, que ja ho sabem que t’ha tractat sempre com una reina, sense alçar-te mai la veu i mirant-te al rostre, que no et faltés mai res. Per això mira’t, de totes nosaltres ets la que conserves més bellesa i joventut. Déu te guardi, germana, aquesta pell tan blanca i aquest rostre rodó que sembla un mirall. “