12/02/2022

el silenci de la por, 6

 




Nota d'aclariment: Per no trobar documentació de l'hospital de sang de Gandesa, i amb la intenció d'il·lustrar sobre els hospitals de la rereguarda, difonem aquest article dels hospitals de sang de Manresa..

a memoria.cat



Els hospitals de sang de Manresa (1938-39)

"Els primers temps de la Guerra Civil (1936-1939), Manresa va viure allunyada dels fronts de guerra. Fins a l’abril del 1938, els centres hospitalaris de Manresa havien tractat molt pocs ferits de guerra. Tret d’algunes excepcions, els ingressos de ferits eren esporàdics (procedents del front d’Aragó i del front de Madrid) i mai de grups nombrosos.

Tanmateix, l’ofensiva de les tropes franquistes iniciada el 9 de març de 1938 sobre el front d’Aragó, que fins aleshores s’havia mantingut pràcticament inalterable, ocasionà nombrosos combats i, consegüentment, un gran nombre de baixes i de ferits.

Manresa, centre dels hospitals d’evacuació de l’Exèrcit de l’Est

A partir d’aquell moment, les autoritats sanitàries de l’exèrcit republicà hagueren de cercar, a la rereguarda, tots els locals possibles per a instal·lar-hi hospitals d’evacuació dels ferits de guerra. Manresa, aleshores, per la seva posició estratègica, adquirí un paper clau i es convertí en el centre dels hospitals d’evacuació de l’Exèrcit de l’Est. Ben aviat la nombrosa presència de ferits i malalts de guerra i del personal sanitari corresponent constituirien un element habitual de la vida quotidiana manresana fins a la fi de la guerra.

El 28 de març de 1938 l’inspector d’hospitals i delegat de la Direcció de Sanitat Militar de Catalunya, acompanyat de l’alcalde accidental, Marcel Augès, visità Manresa per a inspeccionar els possibles locals de la ciutat que podien ser convertits en hospitals d’evacuació. Després de la visita, les autoritats militars sol·licitaren per escrit a l’alcalde la cessió de l’edifici de la Cova de Sant Ignasi. Tanmateix, el ple municipal celebrat el 2 d’abril denegà la petició ja que el conseller de Cultura, Miquel Arpa, argumentà que «donada la naturalesa de l’edifici de la Cova... i el valor que enquibeix», calia cercar qualsevol altre solució, i suggerí d’oferir l’Hospital de Sant Andreu. I, efectivament, el ple acordà finalment «autoritzar a la “Jefatura de Sanidad de Cataluña” per a utilitzar l’Hospital d’aquesta ciutat, mentre durin les actuals circumstàncies».

Abril del 1938: entra en funcionament l’Hospital base

Les autoritats sanitàries, un cop obtingueren aquest permís, actuaren amb una celeritat extraordinària, ja que al cap de només 3 dies d’haver-se aprovat aquesta resolució, el dia 5, arribaven en destinació a l’Hospital 200 ferits de guerra. Dos dies abans les tropes franquistes havien ocupat Lleida. És lògic de pensar que aquesta reconversió tan ràpida de l’Hospital, amb la corresponent habilitació de les diverses sales i el trasllat dels malalts, produís un autèntic trasbals. Aquesta transformació obligà a col·locar els malalts de l’Hospital de Sant Andreu durant uns mesos a l’hotel de Sant Domènec, fins que, finalment, es decidí de traslladar els de la secció de medicina al Casal de la Vellesa (l’ex-convent de les Reparadores) i els de cirurgia a Sant Joan de Déu.

A partir del dia 7 d’abril, el personal civil de l’Hospital passà a dependre del servei de Sanitat de Guerra, que n’hagué de pagar els emoluments.

Els altres hospitals

Malgrat que el primer hospital d’evacuació de Manresa -que fou anomenat Hospital base- ja funcionava, les autoritats sanitàries continuaren sol·licitant nous locals. Finalment, els edificis més importants que s’habilitaren per a hospitals militars foren, a més del de l’Hospital de Sant Andreu, el del convent de les Saleses (denominat «Grup Saleses»), el de l’Institut de segon ensenyament (l’actual Institut Lluís de Peguera) i el del col·legi dels Germans de les Escoles Cristianes, denominat «Grup Natura».

El comandant doctor Ramon Monegal i Cerdà era el director general de l’Hospital d’evacuació de l’Exèrcit de l’Est i tenia a càrrec seu els hospitals militars de Manresa, el de Montserrat -que rebia el nom de Clínica Militar Z, perquè hi rebien el final del tractament- i el de Solsona; tot plegat amb un total de sis mil llits. Solsona era, justament, la seu de l’Estat Major de l’Exèrcit. El cirurgià consultor de l’exèrcit de l’Est era el doctor Josep Fontanet. Per sobre d’ells dos hi havia el cap de Sanitat de l’Exèrcit de l’Est, el màxim responsable dels metges de la rereguarda i dels del front, càrrec que exercia el doctor Carlos Díez Fernández, reconegut tisiòleg de Madrid, que va tenir cura d’envoltar-se de molt bons cirurgians.

Arribades massives de ferits

Els soldats ferits al front eren tractats immediatament als hospitals de campanya propers a la línia de combat. Posteriorment, abans de ser traslladats a Manresa, podien ser tractats en alguns llocs sanitaris intermedis. Tot seguit eren evacuats cap a Manresa. L’evacuació es feia pràcticament sempre en tren, però a vegades també s’utilitzaren les ambulàncies.

El Libro de partes de la Creu Roja, que detalla els serveis diaris que realitzava l’entitat, ens informa de l’arribada, a partir de l’abril del 1938, dels primers malalts i ferits del front a l’estació del Nord de Manresa i l’entrada en funcionament dels primers hospitals. També ens permet d’imaginar-nos l’enrenou que aquestes arribades en massa devien ocasionar. Tot i això, al llibre no s’hi apuntaven tots els trasllats de ferits, tret, potser, del primer mes. Tampoc no sabem si tots els trasllats els efectuava la Creu Roja. De tota manera, les informacions registrades són prou il·lustratives.

Els dies 16 i 17 d’abril de 1938 són els primers en què el llibre registra l’arribada a Manresa de ferits de guerra i el seu trasllat des de l’estació del Nord fins a l’Hospital base, però no en precisa el nombre. Tres dies després, el 20 d’abril, s’hi registra un trasllat de 156 ferits de guerra a l’Hospital base. El mateix dia, eren conduïts 38 malalts militars de l’Hospital base fins a l’Hospital de les Saleses. El 22 d’abril es traslladaven en dos serveis diferents 92 ferits de l’estació a l’Hospital base. El 25 d’abril foren evacuats 80 ferits des de l’estació del Nord i fins a l’Hospital base i al grup Saleses i 70 ferits feien el viatge a l’inrevés: foren conduïts de l’Hospital fins a l’estació, possiblement amb destinació a altres hospitals de la rereguarda més allunyats del front (Montserrat o Barcelona). L’endemà traslladaven 150 ferits més de l’Estació a l’Hospital base i 80 a l’inrevés.

Aquestes arribades massives de ferits en massa comportaven una mobilització general del servei sanitari de la Creu Roja i de tots els metges dels diversos hospitals militars. Per a conduir els ferits als hospitals, es feien servir tots els vehicles de què la Creu Roja podia disposar: ambulàncies, camions, taxis i turismes.

Ferits classificats a l’Estació del Nord

Segons un estudi de Roser Tuneu, Pere Solé i Joan Anton Vila, els soldats malalts o ferits que provenien del front o dels hospitals de primera línia, un cop arribaven a Manresa eren classificats a la mateixa estació del Nord, per un equip mèdic, en dos grups: mèdic i quirúrgic. Amb els malalts quirúrgics, segons la regió on tinguessin la ferida, feien la següent subclassificació: grup A (els braços), grup B (les cames) i grup C (el cap). Aquesta classificació corresponia exactament a la que tenien les sales de l’Hospital de Manresa i de l’Institut. Cada llit, a més, estava numerat. Com que portaven un control exacte dels llits que hi havia desocupats i els equips classificadors tenien un plànol de cada hospital amb els llits corresponents, a la mateixa estació penjaven un cartell al coll de cada ferit que indicava l’Hospital, la sala i el número de llit cap a on havia de ser conduït.

Els malalts mèdics amb patologia infecciosa eren traslladats al «Grup Saleses». Els malalts mèdics no infecciosos ingressaven al «Grup Natura» (la Salle). La majoria de malalts quirúrgics eren duts cap a l’Hospital base, on eren operats. Després de l’operació, si el pronòstic era entre 10 dies i 20, el malalt es quedava al mateix Hospital o el traslladaven a algun altre. Si era d’entre 20 dies i 30, era evacuat cap a Montserrat. Si era superior a 30 dies, el portaven a Barcelona. Un cop acabat el tractament a Montserrat o a Barcelona, els que se salvaven es reincorporaven a l’Exèrcit o bé els donaven la baixa. D’aquesta manera es descongestionaven els hospitals manresans i es complia al peu de la lletra l’objectiu dels hospitals d’evacuació, que era de no retenir els malalts més temps de l’estrictament necessari i evacuar els que necessitaven una recuperació lenta, per tal de tenir sempre lloc disponible per a qualsevol arribada massiva de ferits del front.

El tractaments utilitzats

Els soldats arribats del front es dividien entre els qui patien alguna malaltia infecciosa i els qui havien resultat ferits de metralla. Els cirurgians de l’Hospital de Manresa, dirigits pel doctor Josep Fontanet, utilitzaren un tractament de les fractures radicalment innovador i desconegut. El doctor Fontanet mateix va escriure unes normes de comportament dels equips quirúrgics per a tractar d’urgència els ferits. En aquesta mateixa línia, el doctor Josep Trueta escriví el seu tractat. Es basava en la tècnica de la cura oclusiva, que significava desterrar les irrigacions de les ferides amb antisèptics, curar i canviar els apòsits una o dues vegades al dia, etc. El doctor Ramon Monegal va escriure: «Els tractaments que vàrem usar en la nostra zona, van ser la base i el punt de partida dels conceptes i sistemes actualment admesos en el tractament de les ferides de guerra... Fou tan espectacular aquest sistema que va ser el gran triomf de la nostra sanitat. Degut a ell ens va permetre salvar centenars d’extremitats que estaven fatalment condemnades a ésser amputades». El sistema era desconegut també a l’estranger. El doctor Trueta s’encarregà d’exportar-lo i fou extraordinàriament utilitzat durant la Segona Guerra Mundial.

Respecte als soldats malalts però no ferits de guerra, cal dir que les malalties més freqüents que patien eren cinc: febre tifoide, pneumònies, tuberculosi, blennorràgia i sífilis. D’altra banda, cal tenir en compte que el primer antibiòtic de què varen disposar els metges fou la sulfamida blanca, fabricada a Manresa, als laboratoris del doctor Antoni Esteve, però va ser d’ús exclusiu de l’exèrcit republicà cap a final de 1938 i els civils no se’n pogueren beneficiar.

L’evacuació dels hospitals

El nombre total de soldats republicans morts als hospitals d’evacuació de Manresa, des de l’abril del 1938 al gener del 1939, és de 405. El mateix dia 18 de gener o, a tot estirar, l’endemà es devia acabar l’evacuació dels hospitals militars de Manresa. La proximitat de les tropes franquistes, que entraren a la ciutat sis dies després -el dia 24- obligà a fer una evacuació ràpida i precipitada de tots els ferits, el personal mèdic i el material sanitari.

Tren quiròfan

D’altra banda, segons explica el doctor Josep M. Massons en un ampli treball sobre sanitat de guerra, les darreres setmanes del conflicte bèl·lic, en plena retirada de l’exèrcit republicà, a l’estació de Manresa van instal·lar un moderníssim tren quiròfan. Aquest petit hospital quirúrgic ambulant, que havia sortit de Barcelona cap al front d’Aragó el 15 de setembre de 1936, fou molt pràctic i eficaç per a atendre amb immediatesa els ferits de guerra, tant al front d’Aragó com, després, a la batalla de l’Ebre i a l’ofensiva sobre Catalunya."



El dissabte 19 de febrer de 2022, a les 18h, a l’aula Feixa Baixa del museu de Ca n’Oliver, les nostres companyes Roser Tosquella, Loles García i Fina Guasch participaran en una xerrada col·loqui sobre els silencis i la por.




11/02/2022

el silenci de la por, 5

 



Nota d'aclariment: els hospitals de sang estaven en la rereguarda i els hospitals de campanya estaven al front.



Dosis de esperanza entre sangre y metralla

por Jacinto Antón
El País
18/11/2019

“El soldado alcanzado en una tormenta de acero de balas y metralla deja caer su fusil y se desploma con un grito mientras sus camaradas siguen corriendo hacia las trincheras enemigas. Queda tendido retorciéndose de dolor hasta que dos sanitarios llegan hasta él, —¡con lo que está cayendo!—, lo colocan sobre una camilla y salen zumbando, corriendo en zigzag para evitar los proyectiles. Casi parece que puedas escuchar a uno espetarle al otro "acelera Mariano que los fascistas no tiran flores". El herido gira la cabeza y arroja una generosa bocanada de sangre mientras lo retiran de la batalla. Dentro de lo que cabe ha tenido suerte: está en manos de la sanidad militar republicana de la Guerra Civil, que funcionaba de manera bastante rápida, moderna y eficiente, aunque el mal trago, dadas las condiciones de la época (anestesia por éter o pinchar novocaína en los centros nerviosos), no se lo va a evitar nadie: le espera un calvario médico hasta que le sea extraído un trozo de metralla y el cirujano lo deposite con un sonoro y ominoso "clic" metálico en la jofaina en el quirófano de campaña.

La secuencia descrita pertenece a uno de los espectaculares vídeos de reconstrucción histórica rodados para la exposición Un hospital en la batalla de l'Ebre, consagrada a explicar cómo era la sanidad castrense en el ejército popular de la República a partir de la experiencia vivida durante dicha batalla en el hospital militar instalado en un edificio del municipio del Molar (Priorat, Tarragona). El vídeo lo protagonizan miembros de grupos de reconstrucción histórica ataviados y equipados como soldados de la época. La exhibición, que incluye escenografías, audiovisuales, la reconstrucción de un quirófano de la época de la batalla (julio a noviembre de 1938) y una extraordinaria colección de medicina de guerra de entonces (más de medio millar de objetos históricos, incluido un kit de amputaciones), se inaugura este domingo en el mismo lugar en que se ubicaba el hospital militar, el edificio de oficinas y dirección de la Mina Linda Mariquita  del Molar.

La muestra es una primera fase del Centro de Interpretación del Molar, que también incorpora ya un espacio dedicado a la escuela del CENU (Comité de la Escuela Nueva Unificada, la renovación pedagógica impulsada por la Generalitat para conseguir una educación universal de calidad) que entre 1936 y 1937 funcionó en el mismo edificio. La exposición, una gran producción audiovisual y una verdadera aventura, con un tratamiento (valga la palabra) muy épico, trata de sumergir al visitante en lo que era el tremendo y esforzado día a día en un hospital militar en medio de la batalla. Y de mostrar además el progreso de la medicina en contraste con los horrores de la guerra y la dimensión humana de la gente que padeció y sirvió humanitariamente en el lugar, especialmente el esfuerzo abnegado de los médicos que trabajaban en condiciones durísimas. El proyecto es una iniciativa del Ayuntamiento del Molar con la museografía diseñada por DIDPATRI (Didáctca y Patrimonio) de la Universidad de Barcelona, el activo grupo de investigación que dirige el catedrático de historia Francesc Xavier Hernàndez. La instalación, ejecutada por la firma Molècula y asesorada por destacados especialistas en el tema de la sanidad militar republicana, como Carles Hervàs, acumula la experiencia de otras exposiciones de DIDPATRI como el Museo de Historia de Cataluña, el centro de interpretación de la aviación republicana de Santa Margarida i Els Monjos, la muestra Donec Perficiam (Hasta la victoria) del Born, o el Castell de la Trinitat.

A destacar la muestra, impresionante y considerada la más importante de su clase al sur de Europa, de cirugía y medicina de guerra (colección Jordi Jara-Marina Jara y legado de la familia Mauri-Serres), con unas jeringuillas de agujas estremecedoras que quitan el hipo ("que te cagas", subraya Hernàndez), y sondas urinarias y sierras para amputar que ni te digo. Imaginarse tendido en una camilla con ese instrumental en la mesita de al lado provoca verdaderos escalofríos.

"Era lo más moderno de la época", matiza Hernàndez, "pero realmente hoy nos puede parecer tremendo". Eran tiempos sin antibióticos, solo con sulfamidas. Y agua de Carabaña (tenida por cicatrizante y desinfectante), eso sí, y parches Sor Virginia, emplastos para todo. Habría que esperar a la II Guerra Mundial para poderte pegar un misericordioso chute de morfina sobre el terreno con las syrette de las tropas de EE UU.

El director de DIDPATRI recalca que la exposición sirve para mostrar muy gráficamente cómo era el dispositivo sanitario que marchaba junto al ejército republicano. "Estaba muy bien organizado e incluía un tren quirófano y un tren hospital. Había todo un sistema escalonado desde que se recogía a los heridos en el mismo campo de batalla hasta que se les trasladaba a los centros hospitalarios de retaguardia, con instalaciones intermedias, en los puestos de batallón y regimiento, hospitales de campaña en los que se los estabilizaba, se trataban los casos de mayor urgencia y se intentaba salvar la vida de los que presentaban estado crítico". Un herido a las 10 h. en la sierra de Pàndols, por ejemplo, podía estar, si no había demasiada actividad aérea enemiga,en el Molar a las 12 h. El hospital del Molar estaba instalado como queda dicho en el edificio de oficinas de la antigua mina de plomo, propiedad de una empresa alemana, que respondía al curioso nombre de Linda Mariquita (o Mina Loussa). Puede suponerse la sorna con que se tomarían el nombre los combatientes, al menos hasta que les tocara ingresar con un balazo.

"La mina fue escenario de conflictos laborales importantes en 1916 y el edificio sirvió de escuela republicana y de lugar de acogida para refugiados", continúa Hernàndez. Durante la batalla del Ebro, se convirtió en hospital de campaña de urgencia, la categoría denominada M2. Cada cuerpo de ejército republicano tenía su dispositivo sanitario, en este caso se trata del XV º Cuerpo de Ejército (3 º, 35 ª y 42ª divisiones) del teniente coronel Manuel Tagueña, una de las fuerzas principales de la batalla del Ebro. Entre los hospitales de campaña de la unidad, que poseía además 23 unidades sanitarias móviles, estaban el instalado en el Molar y el de la Cova de Santa Llúcia, a un kilómetro de La Bisbal de Falset, del que también se habla en la exposición. Unos días antes de empezar la Batalla del Ebro, la cueva, un gran abrigo natural, fue habilitada y equipada con 80 camas, un quirófano y un depósito de medicinas. A la entrada se clasificaba a los heridos en tres grupos: los que había que operar con urgencia, los que podían esperar y los casos peores, que ya solo podían aspirar a cuidados paliativos. En ese singular hospital rupestre, como en el del Molar, creado para descongestionar el de la cueva, se realizaron curas de todo tipo: a soldados republicanos, a prisioneros y a civiles de la zona heridos, daños colaterales de los combates.

En los hospitales de campaña se trataba a los heridos y luego se los evacuaba a retaguardia, a Reus, Tarragona o Barcelona. En el frente del Ebro funcionaban como primera línea sanitaria los Auto-chir, u hospitales volantes, convoyes de dos camiones en uno de los cuales viajaba el personal médico y en el otro se encontraba el instrumental para las curas de urgencia, además de un grupo electrógeno. Esos equipos recorrían el frente y apoyaban también a los hospitales estáticos como el de la cueva y el del Molar. El hospital del Molar, con una veintena de camas, tenía el inconveniente de no estar conectado con la red ferroviaria y a los heridos no se los podía evacuar sino con un sistema de ambulancias hacia Els Guiamets.

"En los Auto-chir", explica Hernàndez, "encontramos a gente tan abnegada e interesante como el capitán cirujano Miquel Gras i Artero (1910-1999), jefe del equipo quirúrgico del ejército republicano de 1936 a 1939 y que mandaba directamente en el Ebro uno de los equipos, que solían consistir en dos médicos cirujanos, un asistente, un soldado transfusionista, dos enfermeras y un desinfectador (rociaba de zotal y pintaba de blanco cualquier espacio en el que se realizaran intervenciones al bajar del camión),además de chóferes, electricista y unos cuantos soldados de apoyo". El sistema de asistencia de heridos en primera línea, con el énfasis en la actuación inmediata y el traslado rápido, recuerda poderosamente, salvando las distancia (la República no contaba con helicópteros, aún por desarrollar) al empleado hoy en día por un ejército tan obsesionado en atender las bajas como el israelí, el Tsahal.

Gras, que logró una inmensa experiencia en la guerra y fue luego un pionero en el campo de la cirugía plástica en Cataluña, dejó una importantísima documentación, en libretas escritas a mano, de todos los casos de heridos que trató. En esas notas señala el nombre, la herida, el diagnóstico, el tratamiento y la suerte final del herido. Entre el 25 y el 29 de julio de 1938, Gras atendió 25 heridos en la cueva de Santa Llúcia de los cuales murieron nueve. Hay que imaginar detrás de las frías estadísticas el matadero que fue la batalla del Ebro, los gritos y el dolor sobre las camillas y la mesa de operaciones, la atrocidad de las heridas, el cansancio mortal de los cirujanos, la sangre omnipresente, los miembros amputados y toda la dantesca escena de la práctica médica en medio de los combates. La brigadista, fotógrafa y jefa de personal médico Winifred Bates apuntó sobrecogida tras una estancia en la cueva: "Es tan difícil crear a un hombre y tan fácil destruirlo por una explosión".

"En las fichas médicas te asomas a la guerra auténtica, tantos años después", señala el historiador. "Lees cosas como: 'fractura de cráneo con esparcimiento de masa cerebral', o 'herido por el propio fusil', una referencia a un caso de automutilación para escapar del frente. Calculamos que por el Molar pasan en los dos meses que estuvo activo, del 15 de septiembre al 15 de noviembre, alrededor de un millar y medio de heridos, cien murieron allí mismo y se los enterró ahí. A los demás se los evacuó, lo que no quiere decir que sobrevivieran". Algunas curas, como el del niño con el parietal abierto por una bomba y que se recuperó tras extraerle la metralla, son casi milagrosos en un hospital que trabajaba prácticamente en el fin del mundo.

En la musealización del antiguo hospital del Molar juegan un papel importantísimo las colecciones de material médico. Entre los muchísimos objetos que se exponen (incluidos "trinchadores" metálicos, para triturar la carne y hacerla comestible a los soldados que han perdido la mandíbula, o la mascarilla para inhalar éter Ombrédanne), figura el instrumental para transfusiones de la época. Precisamente uno de los avanzados en las transfusiones en el campo de batalla, el médico británico comunista de origen sudafricano y miembro de las Brigadas Internacionales Reginald Saxton, estuvo operando en la cueva de Santa Llúcia. Una foto muestra a un joven transfusionista aguatando la botella de sangre: es Joan Mauri, cuya familia, los Mauri-Serres han donado ahora su fondo médico. De Saxton, que estableció unidades móviles de transfusión de sangre (aún no había plasma) equipadas con refrigeradores y que atendió al hijo de Vanessa Bell, se recuerda que llegó a utilizar sangre de cadáveres para las transfusiones, método lanzado por los soviéticos (Serge Yudin, en los años 30) y que le granjeó el apelativo de doctor Muerte. Estamos, claro, en los predios del médico canadiense Norman Bethune, que salvó miles de vidas en la Guerra Civil con sus nuevas técnicas de transfusión de sangre in situ y que aparece en la novela de Almudena Grandes Los pacientes del doctor García, como maestro de su ficticio médico protagonista. Hernández recuerda que en Cataluña, durante la Guerra Civil, el doctor barcelonés Frederic Duran Jordà creó una metodología para las transfusiones que incluía ampollas a presión, que hacían entrar la sangre directamente al clavarlas, y una efectiva red de donantes de sangre en retaguardia.

Uno de los puntos fuertes de la exposición del Molar es la reconstrucción en vídeo de una operación a un herido en combate según el llamado método Trueta (o método español, o catalán, o cura oclusiva). Dicho método, muy usado en casos de guerra, consiste en limpiar cuidadosamente la herida, cortar con bisturí, desbridando, los bordes maltrechos, sacar todos los cuerpos extraños, metralla, tierra, etcétera, cortando también todos aquellos trozos de músculo lacerados y con mala circulación sanguínea, hasta dejar la herida completamente limpia y con buena circulación, e inmovilizar en un vendaje cerrado de escayola. La inmovilización enlentece la circulación linfática y con ello se previene la extensión a partir de la herida de los microbios, como ocurre con el que produce la gangrena gaseosa. El método, inventado antes de la utilización de los antibióticos, evita amputaciones. "Hace un mal olor que te cagas", apunta Hernàndez, pero ya el doctor Rodolfo Matas puntualizó muy gráficamente en 1939, tras experimentar el método en la Guerra Civil, que "no todo el queso que apesta es malo". En la realista reconstrucción se ha utilizado tocino para simular la herida del soldado sujeto de la operación.

Hernández opina que el bando republicano mostró en el aspecto de la sanidad militar más inventiva, pragmatismo y capacidad de improvisar que el franquista, seguramente porque mantenía, dice, una relación más fluida con la sociedad civil. "La ventaja es el entusiasmo y el acceso de médicos salidos directamente de las facultades y no procedentes del ejército. En el lado negativo está el desorden y la poca adecuación a veces a la reglamentación militar”.

Curiosamente, los médicos de campaña valoraban mucho tener al lado un buen barbero: era esencial tener las áreas corporales en las que había que intervenir bien rasuradas.

En cuanto al respeto al personal médico, Hernàndez señala que en la Guerra Civil reinaba en los dos bandos. Generalmente no se disparaba a los sanitarios ni se bombardeaba los hospitales de campaña. Todo y que Líster (el comandante del V Cuerpo, a no confundir en este contexto con Joseph Lister, creador de antisépticos como el Listerine), que era muy estricto, llegó a sacar a un médico del quirófano y hacerlo fusilar por derrotista, cuenta Hernàndez. "


El dissabte 19 de febrer de 2022, a les 18h, a l’aula Feixa Baixa del museu de Ca n’Oliver, les nostres companyes Roser Tosquella, Loles García i Fina Guasch participaran en una xerrada col·loqui sobre els silencis i la por.



10/02/2022

el silenci de la por, 4

 




La Lleva del Biberó (coneguda també com a Quinta del Biberó) fou el nom que van rebre les lleves republicanes del 1938 i 1939 durant la guerra civil espanyola.

Va ser mobilitzada per ordre del president de la Segona República Espanyola, Manuel Azaña, a finals d'abril del 1938. El decret, del 12 d'abril, sortí publicat l'endemà a la Gaceta de la República signat per Negrín, que al seu càrrec de President del Govern acumulava el de Ministre de Defensa Nacional, i pel president de la República, Manuel Azaña, i el dia 14 d'abril al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, signat pel president de la Generalitat, Lluís Companys. En aquell moment havia començat l'ocupació franquista de Catalunya i l'Exèrcit Nacional havien atacat Lleida, Gandesa, Balaguer, Tremp i Camarasa, fets que van suposar l'abolició de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

El nom de "quinta del biberó" s’ha atribuït a la dirigent de la CNT-FAI Federica Montseny, que fou ministra de Sanitat i Assistència Social en el govern de la República entre els mesos de novembre del 1936 i maig del 1937, en conèixer el decret de mobilització de les lleves del 40 i del 41 davant l’extrema joventut dels efectius, alguns amb poc més de disset anys acabats d’estrenar.va referir-se a tots ells d'aquesta manera: Disset anys? Però si encara deuen prendre el biberó.

Entre finals de maig del 1938, a causa dels intents de l’exèrcit republicà per contenir l’avanç de l’exèrcit franquista en la línia del Segre, i el juliol d'aquell any, amb l’inici de la contraofensiva republicana a l’Ebre, uns 30.000 nois de tot Catalunya que havien de fer tasques auxiliars, es van veure involucrats de ple en els fronts de guerra.

Van estar en les cruentes batalles del Merengue i el Valadredo, les dues al front del Segre. També prengueren part en la batalla de l'Ebre. Però també hi hagué biberons en zones menys conegudes com el Pirineu de Catalunya, destinats al batalló alpí.

Acabada la guerra corregueren sorts ben diferents. Alguns als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i Agde. Altres a les presons franquistes i als camps de concentració de Vitòria, Miranda de Ebro i tants d'altres. Anaren a batallons de treballadors repartits per tota Espanya, feren el servei militar a Saragossa, Barcelona, l'Àfrica, etc. Alguns fins i tot lluitaren contra els maquis o foren sorpresos per l'arribada dels nazis a Paris.

Uns 307 supervivents i 412 familiars van fundar el 1983 l'Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41.



El dissabte 19 de febrer de 2022, a les 18h, a l’aula Feixa Baixa del museu de Ca n’Oliver, les nostres companyes Roser Tosquella, Loles García i Fina Guasch participaran en una xerrada col·loqui sobre els silencis i la por.

09/02/2022

el silenci de la por, 3

 




Testigo directo en Brunete

Un teniente de la 11ª División
Historia y Vida
nº 50, 1972

"No, Brunete no fue para nosotros, los leales a la República, una derrota. Atacamos y nos contuvieron, eso es todo.

PREGUNTA: Pero ustedes pensaban cercar las tropas nacionales que asediaban Madrid por el Oeste y por el Sur, y no lo consiguieron.

RESPUESTA: Cierto. No lo conseguimos, pero los nacionales habían fallado, poco antes, en dos intentos análogos en el Jarama y en Guadalajara. ¿Cuántas veces se consigue en la guerra el objetivo propuesto?

P: ¿Por qué se detuvieron ustedes en Brunete? ¿Por qué no siguieron?

R: Hombre... Ese es un problema complejo. A Brunete llegamos a las seis de la mañana. A las siete y media, el pueblo estaba ocupado. Sabíamos que había poca gente, pero nos sorprendió la falta de resistencia. Entró en el pueblo la Brigada Cien, recientemente constituida, mientras que la Primera esperaba al Norte, dispuesta a intervenir si era necesario. La Novena, por su parte, desbordó el pueblo por el Este y se detuvo. El paso siguiente había de ser, como es sabido, alcanzar el puente de la carretera de Villaviciosa; pero este cambio de frente no podíamos hacerlo con garantía de éxito, hasta que no estuviese asegurado el flanco derecho. Para ello se mandó un Batallón de la Brigada Cien a Sevilla la Nueva y Navalcarnero. Mientras se realizaron estos preparativos, la Brigada Nueve no se movió. Cuando quiso hacerlo se encontró con el enemigo. Hubo un forcejeo inicial y se llegó a la conclusión de que había que lograr el paso aplastando la resistencia. Se lanzó un ataque que no tuvo éxito. Faltaba fuego, pero la artillería y los tanques estaban en Quijorna, con el «Campesino», rebotando una y otra vez contra la resistencia del enemigo. Por la tarde, el problema se complicó notablemente. Nuestro Batallón de Sevilla la Nueva había sido rechazado por fuerzas superiores, y, además, moros, que minaron bastante la moral de los recién incorporados reclutas de la Cien Brigada. Por otra parte, sobre la carretera a San Martín de Valdeiglesias también encontramos enemigos, cerca de Brunete; legionarios en este caso. Con estos antecedentes se emplearon al día siguiente seis Batallones en romper la línea enemiga, pero no fue bastante; faltaba fuego. El enemigo, para ese día, había recibido refuerzos considerables, además de artillería. Nos paró, pero ya no porque intervinieran los santos, como se ha dicho por ahí, sino porque reunieron en un día tanta gente como la que podíamos dedicar a atacarles, y eso sin tener seguras nuestras líneas de comunicaciones con la retaguardia, lo que nos obligaba a mantener en cualquier caso una fuerte reserva.

P: Perdida la oportunidad inicial de llegar al Guadarrama, siguiendo la carretera de Villaviciosa, ¿cómo ve usted el problema de la lucha en su sector en los días siguientes?

R: Podemos establecer tres períodos: ofensiva nuestra, neutralización y ofensiva enemiga... Nuestra ofensiva no puede lanzarse en serio hasta que no recibimos los tanques que tenía el «Campesino» frente a Quijorna, ya que las dos compañías que habían de actuar con las dos Divisiones de primera línea -la Once y la Cuarenta y seis- son dadas a la que opera en el flanco derecho. La artillería la recibimos el día siete y, el mismo día ocho, montamos un fortísimo ataque con seis Batallones. Insistimos al día siguiente, ya con algunos tanques, y logramos copar una compañía, pero no abrirnos camino. La resistencia se había endurecido. Según informaciones muy comprobadas, teníamos enfrente cuatro Batallones en primera línea y había reservas que serían empleadas. El día diez, y sobre todo el once, hacemos un gran esfuerzo que sólo logra mejorar nuestra línea de contacto, pero no el ansiado paso a Villaviciosa. La neutralización se extiende a lo largo de dos períodos de tiempo: el primero, del doce al diecisiete; el segundo, del diecinueve al veintitrés. El primero de ellos es el resultado de la paralización de nuestro ataque. El segundo es consecuencia de la detención del primer contraataque general enemigo. La ofensiva enemiga tiene también dos partes: la parcial, del día dieciocho, que fue detenida, y la general de los días veinticuatro y veinticinco, que rompió nuestras líneas. 

P: ¿En qué estado se encontraban sus fuerzas los días que precedieron a los contraataques nacionales?

R: Nuestros intentos de ruptura los días ocho, nueve, diez y once nos costaron un importante número de bajas, pero supongo que al enemigo le saldría aún más caro. Pero el ataque de éste, el día dieciocho, elevó nuestras pérdidas, en números redondos, a unos cinco mil hombres, aproximadamente, la mitad de los efectivos iniciales de la División; la mayor parte muertos, dadas las especiales y duras condiciones del combate. De esta manera, el día veinticuatro contábamos en Brunete con menos de cinco mil hombres de la División, reforzados con cuatro Batallones de la División Treinta y cinco (dos de la Once Brigada Internacional y dos de la Ciento ocho Brigada), todos ellos muy mermados en sus efectivos.

P: ¿Por qué cayó Brunete?

R: Brunete cayó por desbordamiento. El día dieciocho habíamos perdido una posición esencial para su defensa, un cerro que se eleva como a dos kilómetros al Este, cota seiscientos sesenta. Con esta altura como base de partida, y aprovechando que la Dieciséis Brigada Mixta, que estaba a nuestra izquierda, retrocedió, el enemigo avanzó profundamente en nuestro flanco Este con evidente peligro de embolsarnos. Centramos entonces la defensa un poco más al Norte, sobre el cementerio y Brunete, y sus ruinas cambiaron varias veces de manos, para acabar por la noche en las del enemigo.

P: Se ha hablado de que la Catorce División, formada poco antes con las Brigadas Setenta y Noventa y ocho, había de relevar a la Once en sus posiciones. ¿Por qué no sucedió así?

R: El porqué, no lo sé. Lo que sí puedo afirmar es que el relevo había sido prometido a nuestro jefe por el general Miaja, que mandaba el Ejército de Maniobra. Parece ser que se quería relevar a las dos Divisiones de primera línea por las dos de reserva formadas durante la batalla. La División de «El Campesino», la Cuarenta y seis, fue relevada, en efecto, por la División Durán en la noche del día veintidós. La Catorce tenía que relevar a la nuestra en la noche del veinticuatro, pero el ataque enemigo lo impidió.

P: ¿Cree usted que las cosas hubieran ocurrido de otra manera si la Once División hubiera sido relevada a tiempo?

R: Es imposible saberlo, pero no cabe duda de que donde se metió gente nueva, en el sector de Quijorna, no logró nada el enemigo. Claro que en nuestro flanco izquierdo se vino abajo la Dieciséis Brigada, y por ese boquete se hubiera podido también derrumbar la Catorce, como se derrumbó la Once.

P: ¿Por qué no fue efectivo el contraataque de la Catorce División?

R: En el contraataque de la Catorce División hay que distinguir dos partes. En la primera, obtuvo cierto éxito, que impidió que el avance enemigo, desde el Guadarrama, llegara a desbordar Villanueva de la Cañada. En la segunda, se vio contenida por las fuerzas de la Trece División enemiga, que avanzaba rápidamente a lo largo de la carretera al pueblo citado. Fue entonces cuando la Catorce en masa se acogió al abrigo del bosque al norte de Brunete, bien para establecer una línea defensiva, bien para realizar un nuevo contraataque de conjunto. Pero la aviación enemiga se dio cuenta de su situación y la aplastó materialmente con una serie de bombardeos durísimos.

P: ¿Es cierto, como se ha dicho, que hubo pánico, que las unidades huían en masa hacia la retaguardia, que sólo mediante el enérgico empleo de tropas blindadas y de caballería se pudo contener la retirada?

R: Sí, es cierto... La Catorce, agobiada por un bombardeo que duró varias horas y arrasó la zona en que se encontraba, abandonó desordenadamente la línea y se dirigió a retaguardia. La Once, reducida a poco más de un cuarto de sus efectivos, hizo lo que pudo para conservar sus posiciones sobre la loma del cementerio, pero la huida de los otros la obligó a replegarse hacia el Norte para ocupar y perfeccionar unas fortificaciones en las inmediaciones de Villanueva de la Cañada. El ataque enemigo, una vez más, fue contenido por los hombres de la Once en la zona de mayor peligro y a pesar de que el Dieciocho Cuerpo de Ejército se había derrumbado en nuestro flanco izquierdo, y la Catorce División en nuestra retaguardia.

P: -¿Podría darnos una idea más concreta de las bajas sufridas por la División en los veinte días de lucha en Brunete?

R: Hablar de bajas es siempre difícil... En el caso de esta batalla lo es aún más, porque hubo un momento en el que todo falló y ni siquiera pudo atenderse a su recogida y clasificación. No faltaron los desertores, hubo prisioneros y los enfermos igualaron en número a los heridos. Entre los enfermos hubo casos patéticos de trastornos psíquicos como consecuencia de la notable tensión nerviosa de aquellos inolvidables veinte días. También las enfermedades gastrointestinales dieron un elevado número de bajas. Había hombres que se vaciaban literalmente en una colitis imposible de cortar. En estas condiciones, el número total de bajas, según las más optimistas apreciaciones, se elevó a seis mil al final de la batalla. Para una fuerza de diez mil hombres, como me parece que ya he indicado, el número parece quizá excesivo, pero, a poco que reflexionemos sobre datos oficiales, de garantía probada, esta cifra (¡seis mil bajas de diez mil hombres!), quizá resulte optimista. Los datos a que me refiero están tomados de los partes diarios de la Sanidad del Ejército de Maniobra y arrojan un total, entre las tres Brigadas (Una, Nueve y Cien), de dos mil quinientos cuarenta y siete bajas, según detalle que le adjunto.

El total de bajas es, pues, de dos mil quinientos cuarenta y siete. Ahora bien, si estimamos que el número de enfermos era casi tan grande como el de heridos, podemos calcular, por bajo, dos mil enfermos. Si por otro lado tenemos en cuenta que, según el propio jefe de División, Líster, la mayor parte de las bajas eran muertos, no parece aventurado cifrar el número de éstos en dos o tres mil, digamos dos mil. Si a esto, finalmente, unimos un porcentaje pequeño, del orden de un diez por ciento, entre huidos del frente, desertores y prisioneros, nos quedamos en definitiva con el terrible hecho de que la Once División sufrió pérdidas superiores al setenta y cinco por ciento de sus efectivos. Es decir, que fue materialmente destrozada. »De lo que sí tenemos datos, que parecen exactos por proceder del mismo Líster, es de las pérdidas de jefes y oficiales, y éstas sí que no dejan ningún resquicio a la esperanza de que los cálculos hechos sean exagerados. Los datos son los siguientes: siete en el Estado Mayor divisionario; cinco en el escuadrón de Caballería; veintitrés en el Batallón Especial; cinco en la Sección de Antitanques; doscientos dos en la Primera Brigada; ciento sesenta y ocho en la Novena; doscientos seis en la Cien, y más de cuarenta comisarios."

El dissabte 19 de febrer de 2022, a les 18h, a l’aula Feixa Baixa del museu de Ca n’Oliver, les nostres companyes Roser Tosquella, Loles García i Fina Guasch participaran en una xerrada col·loqui sobre els silencis i la por.

08/02/2022

el silenci de la por, 2

 


La Posició El Merengue o cota El Tossal de Deu, va ser un punt important a la Guerra Civil Espanyola durant la Batalla del Segre els dies 22-28 de maig del 38.




La repressió́ franquista als Països Catalans

per Conxita Mir i Curcó
Universitat de Lleida
CATALAN HISTORICAL REVIEW, nº 1
pp. 269-281 (2008)
Institut d’Estudis Catalans

Primavera del 1938: Lleida i el front del Segre

“Durant la primavera del 1938, amb el trencament del front d’Aragó́, una part de les terres de Lleida cau a mans dels revoltats. Aquests ocuparen una franja de territori que, de nord a sud, seguia el curs dels rius Noguera Pallaresa i Segre. Assentada a banda i banda dels rius, es consolidà durant nou mesos una línia de front només inestable als caps de pont de Seròs a la comarca del Segrià̀, Balaguer i la Baronia de Sant Oïsme a la Noguera i Tremp al Pallars Jussà̀, totes elles zones estratègiques on es lliuraren durs combats, sense que l’exèrcit republicà̀ aconseguís fer retrocedir els ocupants.

Al cap de pont de Balaguer, per exemple, la pretensió́ republicana de recuperar posicions com la del turó del Deu, popularment conegut com «el Merengue», ocasionà centenars de baixes. Avui l’indret constitueix un lloc de memòria, recuperat sota l’impuls dels excombatents de la quinta del 1941, particularment castigats en aquest front. Mobilitzats amb tot just divuit anys, alguns encara amb disset, el record d’aquests soldats ha estat rememorat any rere any per l’Associació́ d’Excombatents de la Quinta del Biberó́, que ha pres el nom que la ministra de Sanitat, Frederica Montseny, donà als d’aquesta lleva, colpida per la imatge que oferien uns joves gairebé́ adolescents lliurats al combat amb tot just uns dies d’instrucció́ militar.

A les nombroses pèrdues militars hagudes en el front del Segre, aviat s’hi sumaren els efectes de la repressió́ política. A diferència del que s’havia esdevingut a Mallorca, quan les tropes franquistes van arribar a les terres de Lleida molts dels compromesos políticament amb la Republicà s’havien pogut posar a resguard, igual que fugiren molts dels elements compromesos amb la violència revolucionària de rereguarda. No obstant això̀, la fúria dels ocupants no va ser menor. Recaigué́ sobre una població indefensa i esgotada, resident en unes comarques poc desenvolupades, encara més empobrides per la proximitat del front.

L’arribada de les tropes anà̀ acompanyada d’una violència arbitrària i sistemàtica. Els tribunals militars es posaren en funcionament d’immediat. El falangista tarragoní́ José María Fontana testimonià amb claredat a les seves memòries què significà l’arribada de les tropes franquistes a Lleida. Assegurava que l’ocupació́ de Catalunya havia estat força sensata, a excepció́ del que denominava «los lunares de Lérida». Un eufemisme rememoratiu dels costos humans d’aquesta ocupació́ que avui encara no poden ser determinats amb exactitud. Els diversos estudis existents, iniciats per historiadors com Josep Maria Solé, Joan Villarroya o Manel Gimeno i continuats per Mercè Barallat o Joan Sagués, assenyalen que a les terres de Lleida la repressió́ es mostrà indiscriminada, decidida, i conduïda per les autoritats militars en col·laboració́ amb falangistes i elements de la dreta local. Desenes de persones no combatents foren executades pel simple fet d’haver observat una simpatia en favor de la causa republicana.

Les accions extremament violentes contra algunes dones pallareses, que Manel Gimeno ha documentat, tenen molt en comú́ amb la sort viscuda per cinc infermeres, milicianes de l’expedició́ de Bayo a Mallorca, que, fetes presoneres, foren brutalment violades abans de ser afusellades. Una història més coneguda que els episodis viscuts a la muntanya lleidatana, potser a causa de la polèmica que en el moment dels fets generà entre els mateixos partidaris del règim, en tractar alguns d’aquests d’exculpar els seus coreligionaris adduint la baixa consideració́ que els mereixien les dones republicanes.

En qualsevol cas, a Mallorca i a les terres de Lleida s’hi registrà un nombre notòriament important de morts extrajudicials. Així́ s’assenyala en el llibre coordinat per Santos Juliá, Víctimas de la guerra civil (Madrid, Temas de Hoy, 1999), la principal síntesi existent en aquest respecte. Tot i això̀, els totals provincials de víctimes atribuïbles a la repressió́ que apareixen en aquesta obra no deixen d’estar sotmesos a permanent revisió́. En el cas de Lleida, per exemple, la historiadora Mercè Barallat ha elevat fins a 558 el total de 450 executats prèvia sentència militar que aporta Josep Maria Solé i Sabater. I l’autora encara documenta 148 afusellaments de republicans que no passaren per consell de guerra, així́ com 169 defuncions de presos polítics, tot aproximant uns centenars de baixes sense documentar, presumiblement degudes a accions incontrolades dutes a terme en els primers moments de l’ocupació́, quan el front que dividia la ciutat deixà el cementiri a la banda republicana.

Si es produeixen aquestes oscil·lacions en d’altres indrets, com mostren diversos estudis locals que presenten xifres detallades, el total establert per a Catalunya de 3.385 víctimes degudes a la repressió́ franquista —el «cànon numèric», que n’ha dit Francesc Vilanova, fixat ja fa més de vint anys— s’ha de revisar necessàriament a l’alça. “


El dissabte 19 de febrer de 2022, a les 18h, a l’aula Feixa Baixa del museu de Ca n’Oliver, les nostres companyes Roser Tosquella, Loles García i Fina Guasch participaran en una xerrada col·loqui sobre els silencis i la por. 

07/02/2022

el silenci de la por, 1

 




Durant quaranta anys i molts més, homes i dones de les generacions que van viure la guerra, que van néixer a la postguerra i que van patir la dictadura fins al final, van ocultar als seus fills i filles i als seus nets i netes el que havien patit.

El dissabte 19 de febrer de 2022, a les 18h, a l’aula Feixa Baixa del museu de Ca n’Oliver, les nostres companyes Roser Tosquella, Loles García i Fina Guasch participaran en una xerrada col·loqui sobre els silencis i la por. 

Moderat per Joan Francesc Garrido, mostraran la seva mirada intima al nostre passat comú, cruelment silenciat, i que cal recordar per dignificar a tantes persones.

Durant aquest dies anirem penjant al nostre espai documents, cercats per les companyes, per enriquir la trobada.

Us hi esperem!



El pacto de silencio de los vencidos

por  Lidia Falcón
Público, 28/02/2015




Dedicado a todas las víctimas del franquismo, y a los valientes que se han atrevido a denunciar sus infamias.



"Los historiadores que quieran conocer la verdadera tragedia de España desde 1939 se encontrarán con grandes dificultades para investigar. Porque no solo los archivos de tantas instituciones han sido destruidos o falsificados al terminar la Guerra civil y a la muerte de Franco, sino que apenas contamos con los testimonios de los testigos y supervivientes de aquel genocidio.

La victoria fascista supuso el exterminio o el exilio de los dirigentes políticos y sindicales, de los cargos institucionales, de los intelectuales, de los maestros, de las feministas, de los masones, de los anarquistas, de los socialistas, de los comunistas, de los republicanos, de los homosexuales. La victoria fascista organizó no sólo las detenciones, las torturas y los fusilamientos de los más inteligentes y valientes activistas que luchaban por la libertad y la democracia, no sólo el robo de los hijos de las presas republicanas, no sólo la purga de los funcionarios que no fueran considerados afectos al régimen, no sólo la censura de todos los artículos, libros, periódicos, conferencias, clases y declaraciones contrarias al fascismo, no sólo la prohibición de hablar, escribir y publicar en cualquier otra lengua española que no fuera el castellano, sino también, y no menos importante, logró implantar un ambiente de terror en el país que impidiera a los supervivientes y a las generaciones siguientes levantarse contra el régimen.

Durante cuarenta años muchos de los hombres y mujeres de las generaciones que vivieron la guerra, que nacieron en la postguerra y que sufrieron la dictadura hasta su fin, ocultaron a sus hijos e hijas y a sus nietos y nietas la masacre que habían padecido. Es clásico oír a muchachas y muchachos de veinte años, y a quienes no son tan jóvenes, "a mi mis padres no me contaron nada de la guerra ni de la postguerra", o mis abuelos o mis tíos. En la mayoría de las familias de los vencidos se cernió una nube espesa de silencio, de secretos férreamente guardados. Los mayores sabían que los niños podían ser imprudentes si conocían la verdadera historia de su familia. La supervivencia solo se podía suponer, no garantizar, si nadie hablaba.

Mi querido amigo Luciano Rincón, escritor, periodista, gran persona y gran hombre, que militó en el FELIPE, prematuramente desaparecido después de la persecución a que fue sometido primero en el año 1959 a un Consejo de Guerra por su adscripción política, y todavía en 1971 por haber escrito una, entonces famosa, biografía titulada Francisco Franco, Historia de un Mesianismo con el seudónimo de Luís Ramírez –quizá el mantenimiento de sus iniciales les dio pistas a la policía- publicó antes un espléndido libro Nuestros Primeros Veinticinco Años. En él explicaba el funcionamiento de la organización franquista que se ocupó de dominar todos los resortes del Estado, especialmente sus arcas, en colaboración, connivencia y complicidad con las oligarquías: banca, industria, latifundios, y la represión sistemática que ejercía contra las clases trabajadoras, en aquel primer cuarto de siglo de dictadura. Un capítulo, Los silencios y los Gritos, nos relató como en España solo se oían los gritos de los vencedores que se imponían como un único ruido sobre el pantano de silencio en que se habían hundido los vencidos.

Pronto, en un año, habrán transcurrido ochenta desde el comienzo de la Guerra Civil, y en las cunetas, las carreteras, los caminos, los huertos, los campos y los cementerios de España están esperando los restos de más de ciento cincuenta mil asesinados por las hordas fascistas: falangistas, carlistas, policías, Guardias Civiles, militares y otros espontáneos, que hacían "las sacas" en las casas de los pueblos y de las ciudades, y con la metralleta calada se llevaban al padre, a la madre, al abuelo, a la abuela, al hermano, al hijo, al marido, a la mujer, y, a veces delante de sus familiares, lo asesinaban. Ni siquiera los restos del famosísimo poeta Federico García Lorca han sido hallados, ni los de mi tío, el Capitán de Aviación republicano Virgilio Leret, fusilado con trece compañeros más en la Base de Hidros de Mar Chica en Melilla, el 17 de julio de 1936. Miles de nietos y bisnietos llevan veinte, treinta años, intentando localizar las fosas comunes donde yacen sus antepasados, excavarlas, abrir las investigaciones necesarias y dar entierro digno a sus parientes.

En cuarenta años de supuesta democracia no se ha conseguido. España es el único país que ha sufrido una dictadura genocida en el que no se han exigido responsabilidades a los autores de los crímenes ni a los políticos que los organizaron y los consintieron. Ni aún siquiera se ha establecido una Comisión de la Verdad en la que se investigue y se hagan públicas las atrocidades vividas, como consuelo a las víctimas y a sus descendientes, puesto que pedir "Verdad, Justicia y Reparación", como es el lema de la Comisión de la ONU encargada de estos temas, es imposible para nosotros. A algunos genocidas se juzgó en la Alemania nazi y en la Italia fascista, en Portugal y en Grecia. Algo se ha reparado en Argentina, en Chile, en Guatemala hasta el presidente Ríos Montt fue procesado, incluso en Camboya se explica la negra etapa de su dictadura. En Sudáfrica se organizó una Comisión de la Verdad para hacer públicas las atrocidades del apartheid como pequeño consuelo para las víctimas.

En cambio el franquismo organizó la llamada Causa General Instruida por el Ministerio Fiscal sobre la dominación roja en España, conocida abreviadamente como la Causa General (CG), que fue la venganza interminable contra los republicanos iniciada por el ministro de Justicia franquista, Eduardo Aunós, tras la Guerra Civil, mediante Decreto del 26 de abril de 1940, con el objeto, según su preámbulo, de instruir «los hechos delictivos cometidos en todo el territorio nacional durante la dominación roja». En la Exposición de Motivos se leía: "La Causa General [...] atribuye al Ministerio Fiscal, subordinado al Ministerio de Justicia, la honrosa y delicada misión de fijar, mediante un proceso informativo fiel y veraz para conocimiento de los Poderes públicos y en interés de la Historia, el sentido, alcance y manifestaciones más destacadas de la actividad criminal de las fuerzas subversivas que en 1936 atentaron abiertamente contra la existencia y los valores esenciales de la Patria, salvada en último extremo, y providencialmente, por el Movimiento Liberador..."

La Causa General, con la excusa de recopilar información sobre las circunstancias y detalles "no solamente de abusos y crímenes contra personas y bienes cometidos durante la contienda en la zona republicana sino todo tipo de acciones emprendidas por las autoridades, fuerzas armadas y de seguridad y partidarios de los gobiernos republicanos y de izquierdas desde la instauración de la Segunda República en 1931", se atrevió a perseguir a diputados y representantes legítimamente elegidos por el pueblo.

Se incorporaron a la Causa General, cuya instrucción duró prácticamente hasta los años sesenta, toda clase de testimonios falsos, calumnias y denuncias inspiradas por la venganza y el deseo de apropiarse de los bienes de los denunciados, ya que las condenas que se producían en el cien por cien de los procesos implicaban la expropiación de los bienes del sentenciado. Durante los treinta años en que se incoaron miles de procesos judiciales en contra de todo aquel que era considerado no afecto al régimen, y por supuesto los que habían sido republicanos como alcaldes, concejales, diputados, miembros de las Casas del Pueblo, hasta los bibliotecarios, y desde luego contra aquellos que poseyeran tierras o inmuebles y no fueran fascistas, se encarceló, se torturó y se fusiló a unas 250.000 personas. Las pruebas eran inexistentes o falsas. Las declaraciones de unos vecinos, la denuncia del cura párroco, las afirmaciones de los falangistas del pueblo, bastaban para llevar al paredón al que había sido alcalde republicano, afiliado a los sindicatos o maestro de la escuela. La persecución basada en la Causa General –aparte de la represión de los hechos contemporáneos - duró hasta la promulgación por el gobierno de Franco en 1969 del Decreto-Ley 10/1969, por el que prescribían todos los delitos cometidos antes del 1 de abril de 1939, (es decir, el final de la Guerra Civil). Dicho Decreto-Ley fue dictado a los treinta años de acabada la Guerra Civil. Y como se puede ver no prescribían los "delitos" cometidos entre el 39 y 69, que podían seguir siendo perseguidos.

El proceso de la Causa General fue empleado tanto como instrumento para la represión de un gran número de opositores, como para los fines propagandísticos del régimen de legitimar la sublevación en contra del Gobierno de la República y explicar la necesidad de la Guerra Civil.

Esta estrategia de mentiras y falsedades, al estilo de Goebbels, es la que ha escrito la historia de España de los últimos ochenta años y la que se está enseñando a las niñas, a los niños, a los jóvenes en todas las escuelas, institutos y universidades, la que se difunde por las cadenas de televisión y la que se publica en la mayoría de los periódicos y revistas. Y, ahora, en Internet.

(...)

Pero hoy, con la ayuda de mis esforzados compañeros que trabajan en la querella argentina, me he decidido a explicar algunos de los episodios más horribles, que tenía escondidos en las neuronas cerebrales para darme descanso. Y lo he hecho para que nadie más lo ignore, para que nadie más lo tergiverse, para que nuestras generaciones jóvenes sepan lo que les sucedió a sus padres y logren evitar que se repita."

06/02/2022

josep pla, comencem

 



La vida amarga

Josep Pla

Editorial: La butxaca, 2008

Pàgines: 592



La vida amarga recull les narracions en què, als primers anys 20 del segle passat, Josep Pla va fixar les seves experiències de jove periodista que viatja per Europa i que -com va dir ell mateix- ha arribat "a tastar moltes cuines, a dormir en innombrables llits, a parlar amb molta gent". Les seves històries porten el lector de Barcelona a Madrid i, després, a diversos escenaris de França, Anglaterra, Portugal, Itàlia i Alemanya; i sempre l'acaren a un món vivíssim, observat amb una atenció minuciosa a les persones que s'hi mouen. En la seva forma definitiva, La vida amarga va aparèixer el 1966 com a volum sisè de l'Obra completa; Pla hi va anteposar un prefaci que reproduïm pel seu interès:


Prefaci

"Aquest és un llibre de literatura narrativa, que és la literatura que m'hauria agradat de cultivar si no m'hagués dedicat al periodisme, és a dir, si la dispersió angoixant del periodisme m'ho hagués permès. Però no fou possible. El problema de saber si hauria tingut alguna habilitat per dedicar-me a la narració està, naturalment, per veure. L'interès, el gust, per aquesta classe de literatura, el sentia. Però això és tan poca cosa! Sóc dels qui creuen que tota posició, diríem literària, prové d'una capacitat personal per la intuïció de la realitat exterior servida per una llarga, permanent, inacabable experiència d'observació, de memòria i de treball. Fou el temps considerat improductiu, el que em faltà. En tot cas, aquest és el resultat a què vaig arribar en aquestes temptatives. Ho dic així perquè qualificar-les d'altra manera no estaria bé.

El periodisme té una cosa bona: obre un camp vastíssim a l'observació i provoca contactes humans molt variats, alguna vegada plens d'interès. A les persones propenses a vagabundejar i a sentir-se una ombra tènue i inconsistent que passa, un moment, sobre la terra —i aquest és el meu cas— els permet, a més a més, quan el propi signe monetari té una certa duresa, desplaçar-se ad libitum. En algunes èpoques de la vida he sentit el desplaçament en forma gairebé morbosa —he estat un home errívol. En aquest sentit, jo sóc en certa manera un producte del preu que la nostra moneda tingué enter la primera guerra general i la guerra civil. En aquest període, el periodisme em permeté un vagabundejar candorós i infatigable, resistent als ambients més diversos. Vaig convertir-me en un passavolant continental i això em portà a tastar moltes cuines, a dormir en innombrables llits, a parlar amb molta gent. Durant aquesta etapa vaig escriure moltíssim.

Malgrat la fama de sorneguer i de frívol que dues generacions consecutives m'han atribuït sense tenir gaire cura de conèixer-me —car jo sóc un home absolutament i personalment desconegut— em considero obligat a dir que tinc un elevadíssim concepte de la missió de l'escriptor en relació amb l'època que viu. Jo no crec que l'escriptor porti cap missatge personal exclusiu. Aquesta és l'última forma del romanticisme literari —la més pretensiosa i pueril que el romanticisme literari ha produït. El que jo crec, per contra, és que l'escriptor té una responsabilitat total davant l'època que li ha tocat viure. La primera obligació d'un escriptor és observar, relatar, manifestar l'època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d'una societat determinada en un determinat moment. L'axioma —vàlid des dels temps més reculats— és de De Sanctis, i jo modestament el comparteixo.

Suposant que jo tingui alguna pretensió literària, humana, etc. —cosa difícil d'establir— és evident que amb els meus escrits he tractat de fer una espècie d'inventari d'algunes situacions presentables en què m'he trobat emmarcat en la meva existència. Ho he dit algunes vegades: la meva obra no és peremptòriament més que una addició de fulls d'un diari íntim vastíssim —unes reminiscències, unes reminiscències de la cendra de la vida. Em portaren a emprendre aquest camí diverses causes: primer la importància que atribuïa a l'escriptor; després el personal sentit de responsabilitat; finalment el fet de creure que una experiència literària quantitativa, en aquesta llengua, podria ser plausible. Però, és clar: una cosa és pretendre una cosa i l'altra obtenir-la. Si us plau: no em considereu tan insensat per a confondre aquests dos termes alegrement.

(...)

En la concepció de la meva literatura narrativa, hi ha intervingut, notòriament, l'admiració que sento pels pintors holandesos de caràcter. He tractat de posar sobre el paper, escalonades, un seguit d'escenes de la vida humana, escenes molt diverses, amb la misèria i la bellesa barrejades, alternant el vici i la virtut, la línia del sentiment i la línia trencada de la insanitat. No sé pas si he arribat a un resultat. No podria pas assegurar-ho. Pures temptatives..."

Novembre, 1966