el silenci de la por, 2

 

La Posició El Merengue o cota El Tossal de Deu, va ser un punt important a la Guerra Civil Espanyola durant la Batalla del Segre els dies 22-28 de maig del 38.

La repressió́ franquista als Països Catalans

per Conxita Mir i Curcó

Universitat de Lleida

CATALAN HISTORICAL REVIEW, nº 1

pp. 269-281 (2008)

Institut d’Estudis Catalans

Primavera del 1938: Lleida i el front del Segre

“Durant la primavera del 1938, amb el trencament del front d’Aragó́, una part de les terres de Lleida cau a mans dels revoltats. Aquests ocuparen una franja de territori que, de nord a sud, seguia el curs dels rius Noguera Pallaresa i Segre. Assentada a banda i banda dels rius, es consolidà durant nou mesos una línia de front només inestable als caps de pont de Seròs a la comarca del Segrià̀, Balaguer i la Baronia de Sant Oïsme a la Noguera i Tremp al Pallars Jussà̀, totes elles zones estratègiques on es lliuraren durs combats, sense que l’exèrcit republicà̀ aconseguís fer retrocedir els ocupants.

Al cap de pont de Balaguer, per exemple, la pretensió́ republicana de recuperar posicions com la del turó del Deu, popularment conegut com «el Merengue», ocasionà centenars de baixes. Avui l’indret constitueix un lloc de memòria, recuperat sota l’impuls dels excombatents de la quinta del 1941, particularment castigats en aquest front. Mobilitzats amb tot just divuit anys, alguns encara amb disset, el record d’aquests soldats ha estat rememorat any rere any per l’Associació́ d’Excombatents de la Quinta del Biberó́, que ha pres el nom que la ministra de Sanitat, Frederica Montseny, donà als d’aquesta lleva, colpida per la imatge que oferien uns joves gairebé́ adolescents lliurats al combat amb tot just uns dies d’instrucció́ militar.

A les nombroses pèrdues militars hagudes en el front del Segre, aviat s’hi sumaren els efectes de la repressió́ política. A diferència del que s’havia esdevingut a Mallorca, quan les tropes franquistes van arribar a les terres de Lleida molts dels compromesos políticament amb la Republicà s’havien pogut posar a resguard, igual que fugiren molts dels elements compromesos amb la violència revolucionària de rereguarda. No obstant això̀, la fúria dels ocupants no va ser menor. Recaigué́ sobre una població indefensa i esgotada, resident en unes comarques poc desenvolupades, encara més empobrides per la proximitat del front.

L’arribada de les tropes anà̀ acompanyada d’una violència arbitrària i sistemàtica. Els tribunals militars es posaren en funcionament d’immediat. El falangista tarragoní́ José María Fontana testimonià amb claredat a les seves memòries què significà l’arribada de les tropes franquistes a Lleida. Assegurava que l’ocupació́ de Catalunya havia estat força sensata, a excepció́ del que denominava «los lunares de Lérida». Un eufemisme rememoratiu dels costos humans d’aquesta ocupació́ que avui encara no poden ser determinats amb exactitud. Els diversos estudis existents, iniciats per historiadors com Josep Maria Solé, Joan Villarroya o Manel Gimeno i continuats per Mercè Barallat o Joan Sagués, assenyalen que a les terres de Lleida la repressió́ es mostrà indiscriminada, decidida, i conduïda per les autoritats militars en col·laboració́ amb falangistes i elements de la dreta local. Desenes de persones no combatents foren executades pel simple fet d’haver observat una simpatia en favor de la causa republicana.

Les accions extremament violentes contra algunes dones pallareses, que Manel Gimeno ha documentat, tenen molt en comú́ amb la sort viscuda per cinc infermeres, milicianes de l’expedició́ de Bayo a Mallorca, que, fetes presoneres, foren brutalment violades abans de ser afusellades. Una història més coneguda que els episodis viscuts a la muntanya lleidatana, potser a causa de la polèmica que en el moment dels fets generà entre els mateixos partidaris del règim, en tractar alguns d’aquests d’exculpar els seus coreligionaris adduint la baixa consideració́ que els mereixien les dones republicanes.

En qualsevol cas, a Mallorca i a les terres de Lleida s’hi registrà un nombre notòriament important de morts extrajudicials. Així́ s’assenyala en el llibre coordinat per Santos Juliá, Víctimas de la guerra civil (Madrid, Temas de Hoy, 1999), la principal síntesi existent en aquest respecte. Tot i això̀, els totals provincials de víctimes atribuïbles a la repressió́ que apareixen en aquesta obra no deixen d’estar sotmesos a permanent revisió́. En el cas de Lleida, per exemple, la historiadora Mercè Barallat ha elevat fins a 558 el total de 450 executats prèvia sentència militar que aporta Josep Maria Solé i Sabater. I l’autora encara documenta 148 afusellaments de republicans que no passaren per consell de guerra, així́ com 169 defuncions de presos polítics, tot aproximant uns centenars de baixes sense documentar, presumiblement degudes a accions incontrolades dutes a terme en els primers moments de l’ocupació́, quan el front que dividia la ciutat deixà el cementiri a la banda republicana.

Si es produeixen aquestes oscil·lacions en d’altres indrets, com mostren diversos estudis locals que presenten xifres detallades, el total establert per a Catalunya de 3.385 víctimes degudes a la repressió́ franquista —el «cànon numèric», que n’ha dit Francesc Vilanova, fixat ja fa més de vint anys— s’ha de revisar necessàriament a l’alça. “

LLEGIR L'ASSAIG COMPLET

El dissabte 19 de febrer de 2022, a les 18h, a l’aula Feixa Baixa del museu de Ca n’Oliver, les nostres companyes Roser Tosquella, Loles García i Fina Guasch participaran en una xerrada col·loqui sobre els silencis i la por.