els viatges de Saint Brendan

Sant Brendan de Clonfert (488-577) va ser un dels primers sants irlandesos.

 Conegut  sobretot per la seva llegendària recerca de la “illa dels benaurats”, viatge referit en una obra del segle IX que es va seguir copiant i difonent fins al segle XV amb més o menys variants. De “Navigatio Sancti Brendani” (navegació del Sant Brendan) hi ha moltes versions que relaten com es va establir en algun lloc de l'Atlàntic amb seixanta pelegrins, i fins i tot que va arribar a descobrir Amèrica al segle V.

Navigatio Sancti Brandani:

Navigatio...és un periple llegendari a la Terra de Promissió. Segons la Navigatio Sancti Brandani, Brandán va tenir notícia de la seva existència a través del relat de Barinto, un monjo que ja havia visitat en aquell lloc. Barinto, entre llàgrimes, li explica que Mernoc, potser el seu propi fill, havia partit cap a Islàndia o illa de Sant Ailbeo a fer penitència. Barinto tem que no pugui tornar, doncs les aigües ja no trigaran a congelar, i sol · licita a Brandán que vagi a buscar-lo. Brandán va decidir construir un curragh i partir cap a Occident en companyia de catorze monjos. A ells se sumaran després tres més que acabaran sent font de conflictes.

Brandán i els seus companys van vagar durant set anys per l'oceà, trobant illes meravelloses, monstres marins i la terra on habiten els condemnats,  per assolir finalment el paradís dels benaurats. En la seva navegació arribar primer a la illa del "castell deshabitat" on van ser rebuts per un gos que els va guiar fins a una vila despoblada. Allí van romandre durant tres dies, trobant sempre menjar preparat per a ells, tot i que van ser incapaços de veure una sola persona, excepte un diable etíop. Un dels nouvinguts mor després d'admetre haver robat.

Després arriben a una illa amb un jove que els porta pa i aigua. Les següents estacions van ser "l'illa de les ovelles", que s'ha volgut identificar amb les illes Fèroe, on passen la Setmana Santa, i "l'illa-peix", que posteriorment seria coneguda com Illa de Sant Brandán: una insola completament desproveïda de vegetació en la qual Brandán celebra la missa de Pasqua. Després de la celebració van decidir encendre una foguera per escalfar-se i quan es van asseure al voltant del foc es van estremir en comprovar com l'illa va començar a moure. Es van dirigir ràpidament al seu vaixell i es van allunyar precipitadament d'ella. Es tractava, en realitat, del peix gegant anomenat Jasconius.

La següent etapa del viatge va transcórrer al "Paradisus Avium" (Paradís dels ocells), habitada per ocells de tota mena que es van unir als monjos en les seves oracions. Un d'ells confessarà al sant que els ocells habitants de l'illa són àngels que es van mantenir neutrals en l'enfrontament entre l'arcàngel sant Miquel i Lucifer.

Tornats a la mar, navegaren durant tres mesos fins que, exhausts, van aconseguir arribar a la illa de Ailbe, habitada per monjos. Els monjos havien realitzat un estricte vot de silenci, i havien residit allà durant vuitanta anys sense patir malaltia o desgràcia alguna. El viatge continua, retornant a algunes de les illes per les que ja han passat, fins a arribar a una illa amb tres anacoretes, on es perd el segon dels monjos estranys. Després visiten "l'illa dels raïms", on obtenen el vi necessari per a la consagració. Retornen a Ailbe per passar el Nadal. Després de abandonar aquest lloc,  va arribar la prova més terrible que van haver d'afrontar sant Brandán i els seus companys: El pas de l'Infern. Monstres sense nombre es van acostar a la nau escopint enormes ràfegues de foc. Els monjos van reprendre el rumb de pressa però no van poder evitar que el tercer dels frares estranys fos devorat per una d'aquestes criatures.

El seu viatge va prosseguir, i la següent etapa va tenir lloc al costat d'un enorme pilar de vidre que van trigar gairebé tres dies en vorejar, a través d'un mar ple de boira. Finalment van arribar a la frontera de la Terra Promesa, on van ser rebuts per un anacoreta, sant Pau l'Ermità que ha viscut a la seva illa seixanta anys. Per fi, després de tornar-se a trobar amb Jasconius troben l'illa del Paradís, de la qual el relat no fa cap descripció i van tornar a Irlanda, lloc on Brandán va morir poc després d'arribar.

La llegenda de Sant Brandán i el seu viatge al paradís influirà sobre altres relats hagiogràfics difosos per tot Europa occidental, com les narracions viatgeres de Saint-Malo a Bretanya o sant Amaro a Espanya. Els intents de localitzar la ubicació de les illes visitades per Brandán començar ja al segle XII amb Honori d'Autun, qui parlava d'una illa situada a l'oceà Atlàntic crida Perduda, a la qual hauria arribat Brandán, però que si la buscava no es trobava.

A les illes Canàries encara persisteix la llegenda popular d'una illa que apareix i desapareix des de fa diversos segles, i que va ser batejada com a illa de Sant Borondón. Segons els "testimonis" que diuen haver vist l'illa normalment la situen en extrem occidental de l'arxipèlag, entre les illes de La Palma, La Gomera i El Ferro. Hi ha relats des de segles que narren l'aparició de l'illa, de la visió per molts testimonis i de la seva posterior desaparició, mentre altres persones atribueixen l'estranya aparició causa d'alguna acumulació de núvols a l'horitzó oa un fenomen de miratge. La llegenda de Sant Borondón va arribar a adquirir tal força a Canàries que durant els segles XVI, XVII i XVIII es van organitzar expedicions d'exploració per descobrir i conquerir-la. Fins i tot Leonardo Torriani, enginyer encarregat per Felipe II per fortificar les Illes Canàries a la fi del segle XVI, descriu les seves dimensions i localització i aporta com a prova de la seva existència les arribades fortuïtes d'alguns marins al llarg del segle XVI.

Font: Wikipedia