el club..., cinc

"—Amics meus, no us imaginaríeu mai amb qui acabo de parlar durant cinc hores.

Atesa la seva agitació, en vam deduir que era un personatge que coneixíem de nom. Vam buscar entre les estrelles de la cançó o del cinema, els presentadors de televisió, els polítics i els esportistes cèlebres. Vam citar la meitat de París. Sense èxit.

—És francès? —va preguntar en Gregorios.

—No, va cridar el meu taxi al bulevard Malesherbes. Vaig pensar: «Igor, avui és el teu dia de sort». Me'l mirava pel retrovisor. No m'ho podia creure. Ell, al meu taxi! Vaig dubtar alguns instants i em vaig llançar. Li vaig parlar en rus.

—És Gromiko d'incògnit? —va suggerir en Pavel.

—Es un déu vivent!

Tots alhora van dir: «Nureiev!».

—Al principi, no li volia dir banalitats com ara: sóc un dels seus grans admiradors, que deu sentir mil vegades al dia. I estava una mica en guàrdia. Vaig evocar La Bayadère, que vam veure l'any 61 amb en Leonid i en Vladímir. Es recorda d'aquell vespre màgic i de la multitud dreta aplaudint i cridant  bravos inacabables. Va notar fins a quin punt jo estava trasbalsat. Se li va obrir el cor. El vaig deixar a l'Òpera, a l'entrada dels artistes. Tenia pressa i continuava parlant i rient. És l'home me guapo del món i l'artista més gran. Ens vam quedar al cotxe. Recordàvem Kirov i Leningrad. Tenia llàgrimes als ulls. Feia tard. No li vaig cobrar la carrera. Ell em va invitar a entrar on actuava amb el Royal Ballet. Vaig assistir a una part dels assajos. És  extraordinari. Els altres es paren per mirar-se'l. Sembla un àngel baixat del cel. Quan me'n vaig anar, va venir a donar-m les gràcies. Us n'adoneu? Ell! Dir-me gràcies! Per haver-li recordat el país.

—És una trobada bonica —va dir lmré."

Jean-Michel Guenassia

El Club dels optimistes incorregibles

Edicions 62, 2010

Pag. 498

 Rudolf Nureiev (17/03/1938-06/01/1993) va néixer en un tren, prop de Irkutsk,  va ballar professionalment des de els quinze anys y va estudiar a la Escola Coreogràfica de Leningrad  del 1955 al 1958, data en la que se va convertir en el primer ballarí del Ballet del Teatre Kirov de San Petersburg. S’exilia del seu país, l’URSS, en 1961, aprofitant una gira per París amb el Kirov.

A Paris coneix a la gran ballarina britànica Margot Fonteyn, amb la que formaria una de les parelles de dansa més famoses i amb més  èxit de tots els temps. En 1962 s’associa al Royal Ballet de Gran Bretanya.

També va ballar amb l’American Ballet Theatre, la companyia de Martha Graham y oaltres formacions.  Va reconstruir  la coreografia de El llac dels cignes (1964), Don Quixot (1973) i altres ballets del coreògraf del segle XIX Marius Petipa.