“Havien triat la llibertat
abandonant dona, fills, família i amics. Es per això que no hi havia dones al
Club. Les havien deixat al seu país. Eren ombres, pàries, sense recursos, amb
títols no reconeguts. Les seves dones, els seus fills, el seu país, eren en un
racó del seu cervell i del seu cor. Els eren fidels. No parlaven gaire del seu
passat, preocupats per guanyar-se la vida i trobar-hi una justificació. Tot
passant a l'Oest, havien renunciat a tenir cases confortables i una bona
posició. No s'havien imaginat que el futur seria dur. Alguns havien passat de
la condició d'alt funcionari protegit o de directiu d'empresa satisfet a la de
sense sostre. Aquesta decadència se'ls feia tan insuportable com la solitud o
la nostàlgia que els turmentava. Sovint, després de moltes peregrinacions,
s’havien retrobat a França, on els havien concedit asil polític. Estaven millor
que en els països que els rebutjaven. Aquí era el país dels drets de l'home, a
condició que no obrissin la boca i no fossin massa exigents. No tenien res, no
eren res, però estaven vius. Entre ells es repetien com un leitmotiv: «Som vius
i som lliures». Tal com em va dir un dia en Saixa: «La diferència entre
nosaltres i els altres és que ells són éssers vivents i nosaltres supervivents.
Quan un ha sobreviscut, no té dret a planye's de la seva sort, seria fer una
injúria als que es van quedar allà».
Al Club, no necessitaven explicar-se o
justificar-se. Es trobaven entre exiliats i no estaven obligats a parlar per
entendre's. Tenien els mateixos problemes. En Pavel afirmava que podien estar
orgullosos d’haver aconseguit realitzar, per fi, l’ideal comunista: eren
iguals.”
Jean-Michel Guenassia
El Club dels optimistes incorregibles
Edicions 62, 2010
Pag. 77-78
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada