"Davant del cementiri
de Montparnasse, abans de posar-se en marxa, els tres amics es van repartir la
caixa que havien distret a la mudança.
Dos mesos i mig després, un dissabte de finals de juliol, quan va tornar a París, en Gabriel va córrer a
visitar la Mireille. Durant aquella segona visita a la comuna de la plaça Contrescarpe, la mare va tornar a demanar-li que «s'exiliés»
a París amb ella. Per mirar de convence'l, li va
explicar que estava embarassada. Encara feia poca
panxa i a més, amb el vestit ample que duia aleshores, no se li notava gens.
—¿És
meu? C'est à moi? —li va preguntar ell de seguida, il·lusionat com si fos la primera vegada. Seien a
terra, fent rotllana amb els altres
companys de pis. En Gabriel els acabava de conèixer. Com que el precedia una fama obrera, la Justine i els altres,
encantats, no li treien els ulls de sobre. Fumaven i bevien vi. Era el migdia.
Tenien les finestres obertes. Escoltaven música d'una ràdio. Amb l'estiu i el final de curs, les revoltes
estudiantils s'havien calmat, com a
mínim a París.
—Sí, és teu —li va respondre la Mireille—, però has de
saber que serà el fill de tots. Tots serem els pares i mares d'aquesta criatura,
tu també. Serà un dels nens de la revolució.
La Mireille li va fer un petó a la boca,
recargolant-s'hi, i els altres van aplaudir. En acabat, en Gabriel es va quedar
en silenci, escoltant la música que sortia de la ràdio. El locutor acabava de
presentar la cançó. Va alçar un dit perquè els altres també l'escoltessin. Tots
se'l van mirar.
Puis il a plu sur cette plage
Et dans cet orage elle a disparu...
Et j’ai crié, crié, Aline, pour qu'elle revienne
Et j’ai pleuré, pleuré, oh!,j'avais trop de peine...
—Aquesta cançó... —va dir-los—, aquesta cançó és molt
bonica. Podríem fer una cosa, Mireille. Si és nena, es dirà com la noia de la
cançó...
—¿I si és nen? —va fer ella enriolada.
—Doncs si és nen, que es digui com el cantant!
Tothom va riure-li l'acudit, però arribat el moment, quan
jo vaig néixer, en Gabriel li va recordar aquella conversa i la Mireille,
esclar, li va fer cas.
Sí, la cançó era Aline, un èxit d'aquells anys, i la
cantava un tal Christophe.
En Gabriel, el situacionista perfecte."
Jordi Puntí
Maletes Perdudes
Empúries, 2010, pag. 207-208
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada